Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La utopia no està disponible

La idea d’independència ha decaigut com a projecte i s’ha convertit en una mera identitat política i electoral

Torra, Puigdemont i Mas, els últims tres presidents.
Torra, Puigdemont i Mas, els últims tres presidents. EFE

La independència està deixant de ser una idea o un projecte polític i porta camí de convertir-se en un símbol, una simple creença o una forma d’identificació ideològica. Aquesta impressió ve avalada per les enquestes, però també pels comportaments de les forces independentistes, tant en la seva activitat parlamentària com en les seves responsabilitats de Govern.

Les enquestes ja ens diuen que la idea mai no ha arribat a comptar amb majoria social a Catalunya. Ara, a més, ha tornat als nivells de la popularitat que tenia a l’inici del procés, quan els enquestadors van començar a preguntar per la independència sistemàticament. I són molt pocs els catalans, no arriben al 10% en una enquesta de l’ICPS (Institut de Ciències Polítiques i Socials de la UAB), els que encara creuen que acabarà amb l’obtenció de l’objectiu proposat de la independència.

Aquesta dada demoscòpica és important si tenim en compte que la credibilitat d’una opció política és fonamental per tal que sigui vencedora. En canvi, són un 42% dels enquestats els que creuen que acabarà només amb una millora de l’autogovern i un 26% amb el decaïment o abandonament de la reivindicació. El detall de l’enquesta revela que els ‘creients’ ja no són majoritaris ni tan sols entre les formacions independentistes: només un 26% dels votants de JxCat i un 27% de la CUP creuen encara en els Reis Mags de la Independència, xifra que disminueix fins al 13% dels votants d’Esquerra. Són majoria els votants de cadascuna de les opcions que creuen que acabarà amb l’acord Catalunya-Espanya, amb l’assenyalada excepció de Ciutadans.

El prestigi d’una idea sorgeix del prestigi dels qui la defensen i intenten convertir-la en polítiques concretes quan governen. Des d’aquest punt de vista cal dir que els comportaments dels independentistes no han estat precisament un ajut per a la independència. No van aconseguir-la quan s’hi van comprometre no tan sols electoralment sinó en multiplicitat de declaracions solemnes i resolucions fins i tot parlamentàries. Tampoc han mantingut viva la torxa, a través dels mecanismes com el Consell de la República i la consulta permanent amb la presidència legítima de Carles Puigdemont. I ni tan sols han aconseguit prestigiar-se mentrestant com a governants de l’autogovern realment existent, més aviat el contrari.

La incapacitat tant per assolir la independència com per administrar decentment la realitat del dia a dia sense barallar-se ha estat i continua sent proverbial. Aquest estrany gabinet sense president, habitat per tots els oportunismes, disfuncions i enveges electoralistes, està aconseguint desbordar tots els límits coneguts del ridícul. Si el país no travessés un moment tan tràgic, per les víctimes de la pandèmia, pels efectes dels confinaments i per la brutalitat de la recessió que s’aproxima, seria una oportunitat d’or per a la indústria de l’entreteniment, especialitat humor i caricatura. Però no és una broma. Per a aquest desgovern independentista que caldrà patir fins el 14 de febrer val perfectament un oxímoron de Josep Pla dels temps de la Segona República: és un ‘sistema de desori’.

Hi ha desori a Barcelona i hi ha desori a Waterloo. Puigdemont ha aconseguit eludir el titular infamant. Però la veritat camuflada de la seva falsa presidència és que ja ha llençat la tovallola en renunciar a encapçalar la llista electoral de JxCat i enterrar sigil·losament les pretensions legitimistes de les properes eleccions. Prefereix mantenir el sou d’eurodiputat a jugar-se-la de nou, sabent que els electors ja estan avisats de la inutilitat del seu vot per fer valer l’inexistent mandat de l’1 d’octubre i la falsa declaració d’independència del 27. La República és una estafa i la Casa de la República també.

La independència era una idea inviable i els qui es van comprometre a obtenir-la i aplicar-la no han sabut governar ni tan sols una etapa prèvia a la independència. I no obstant això, aquesta idea desgastada i idealista, sense traducció pràctica, seguirà tenint tracció entre els votants. Només s’explica perquè aquests ciutadans no votaran per l’aplicació d’un programa que saben quimèric, sinó per afirmar-se en la seva identitat ideològica davant el fracàs inocultable que els seus adversaris els recorden permanentment. Tenen raó, no canviaran. La fe no es pot canviar, fins i tot succeeix el contrari: credo quia absurdum (‘crec perquè és absurd’).

La independència, segons la brillant formulació de Marina Subirats, era la utopia disponible. Enfront de la paràlisi política, el manteniment de l’statu quo, les crisis ideològiques i les utopies socials i l’absència d’alternatives atractives, va sorgir com per art d’encantament una utopia que es presentava com a síntesi de totes les emancipacions, al voltant de la paraula màgica que les resumia. Ara ja sabem que era només la llebre que feia córrer el món convergent i d’Esquerra en disputa per l’hegemonia nacionalista. Qui aconseguís el govern i encapçalés la negociació seria qui s’emportaria el trofeu, que no era la independència. La utopia independentista va ser un engany. Va estar disponible durant un temps, però ara, com totes les utopies, també es troba indisposada.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >