Selecciona Edició
Connecta’t

Ferran Latorre, una càmera a les altures

TV3 estrena aquest dimarts ‘Mes enllà dels 8.000’, història de superació i lleialtat entre les muntanyes més altes del planeta

Ferran Latorre al documental.
Ferran Latorre al documental. TV3

L’esgotament, la respiració entretallada, l’extenuació. Els amics perduts. La lleialtat. Els dubtes, les llàgrimes, les abraçades, l’amistat. La felicitat. La superació. Els valors. De tot això i molt més, de muntanya i de reptes, va Ferran Latorre. Més enllà dels 8.000, un documental que recorre el camí de l’alpinista català fins a la culminació del somni de la seva infantesa: escalar l’Everest (8.848 m, Nepal; Xina). I fer-ho, a més, sense oxigen, com va fer per primera vegada el seu admirat Peter Habeler, muntanyenc austríac. Latorre (Barcelona, 50 anys), el primer català en coronar els 14 vuitmils, és a dir, les 14 muntanyes més altes, de més de 8.000 metres d’altura, va tancar el seu projecte esportiu precisament amb la coronació de l’Everest l’any 2017 i després de cinc intents fallits. Aquesta és la seva història, una de superació i de dolor pels companys que va deixar a la muntanya en tots aquells anys de dures expedicions. Una història que sempre va voler explicar. “Tenia la necessitat de deixar un testimoni gràfic; volia explicar per què fer muntanya més que aturar-me en el què”, assenyalava uns dies enrere, durant la presentació d’aquest audiovisual.

Dirigit per Manuel Huerga i Juanma Arizmendi i produït per The Mediapro Studio, el programa Sense Ficció estrenarà el documental aquest dimarts (TV3, a les 22.05) amb el repte de captivar els qui mai no van sentir atracció pel que té de perillós i adrenalínic pujar muntanyes. I és el personatge en si mateix, tot integritat, qui garanteix aquest èxit, assumeix la directora del programa, Montse Armengou: “Latorre sap transmetre la humilitat que cal tenir davant de la muntanya”, assenyala.

Especialment perquè ha renunciat en diverses ocasions a arribar al cim quan amb prou feines li quedaven uns quants metres. “Quan un company mor al teu costat et tornes humil, tret que siguis un cretí o un imbècil”, respon ell.

Latorre sempre va anteposar la salut dels altres als seus propis objectius. “Ferran és un d’aquests que mai no et deixarà tirat, ni a 8.000, ni a 7.000 ni a cap altura”, apunta Edurne Pasaban, que integrava aquella expedició accidentada al K2 (8.611 metres d’altura, Pakistan; Xina) en la qual van perdre la pista a Juan Oiarzabal: arribava al cim amb un edema de pulmó i principis de congelació. Latorre va sortir a buscar-lo a la una de la matinada. I el va acompanyar de tornada al campament base.

L’anècdota —per sort, avui es queda poc més que en això, en anècdota— és una de tantes de les viscudes i filmades per Latorre, que va ser reclutat quan tenia 27 anys per l’equip d’Al filo de lo imposible (TVE) per fer de càmera del programa i que ha proporcionat als directors pràcticament tot el material audiovisual sobre el qual se sustenta el documental. A més d’escalar muntanyes, Ferran sempre ho va fer amb una bona càmera sota el braç.

Va ser molts anys abans quan una expedició d’un grup d’adolescents al Punta Alta (3.014 m, Lleida) va despertar la passió per la muntanya en un jove Latorre que tunejava la seva carpeta amb els apunts de l’institut amb fotos de Habeler, fascinat com va quedar en llegir el seu llibre Victoria en Solitario (Editorial Grijalbo, 1983). “Des dels 13 anys vaig voler viure aventures com les seves”, explica Latorre, que va superar contratemps i pors fins a aconseguir tocar aquest cim anhelat. “L’Everest és la muntanya dels meus somnis, també la que representa els meus límits”, assenyala l’alpinista.

Va ser en la seva primera ascensió al pic més alt de la Terra quan va constatar el risc que un assumeix quan es llança cap a a la muntanya: va perdre el seu amic Xavi Lamas, arrossegat per una allau, i va començar a pensar en els perills: “Tenim la inconsciència aquesta de pensar que a tu no et passarà, ens creiem immortals, però a poc a poc vas acumulant pors”, conclou.

No descobrim res si expliquem que Latorre va aconseguir finalment coronar l’Everest —ho va aconseguir gairebé al mateix temps que Kilian Jornet establia, per una altra cara menys tècnica, el rècord d’ascens i descens a la muntanya: dues vegades en una mateixa setmana—, a més, com en la vida, el millor del documental no és en aquest últim cim, sinó en tot el camí que el va portar fins allà.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ