Selecciona Edició
Connecta’t

En espera de Laporta

El tauler de les eleccions i les possibles aliances queden pendents de la presentació de l’expresident del Barça

El Camp Nou.
El Camp Nou. getty

Les eleccions a la presidència del Barça encara no s’han convocat, sinó que estan anunciades per al 24 de gener, i tanmateix ja compten amb set precandidats (Víctor Font, Toni Freixa, Jordi Farré, Lluís Fernández Alà, Pere Riera, Xavier Vilajoana i Agustí Benedito), dos que sospesen presentar-s’hi (Emili Rousaud i Joan Rosell) i un que té previst anunciar pròximament la seva compareixença (Joan Laporta). També hi ha qui va declinar participar malgrat tenir opcions de victòria com és Jordi Roche, expresident del Girona i de la Federació Catalana, alternativa a Víctor Font, el projecte del qual és conegut des de 2013. El tauler, en qualsevol cas, ha canviat molt amb la irrupció de Laporta.

L’expresident està decidit a presentar-se a les urnes i la seva presència condicionarà l’arbre de les relacions i aliances dels qui aspiren a succeir Josep Maria Bartomeu, que va dimitir el 27 d’octubre i va ser substituït per una comissió gestora que encapçala Carles Tusquets. La presència de Laporta rebaixa de moment les possibilitats de Font, sobretot perquè de sortida competiran pel mateix sector de l’electorat després de descartar un pacte, i obre les opcions a la via continuista, a falta encara d’un lideratge clar després de la renúncia de Roche. Ningú no vol carregar amb el llegat dels expresidents Bartomeu i Sandro Rosell. I els dubtes afavoreixen el pols Laporta-Font.

Laporta és al centre del tauler sense haver presentat encara la seva precandidatura perquè és el més conegut, decisiu com ha estat en la majoria d’eleccions des que el 1998 va liderar amb la plataforma Elefant Blau el vot de censura contra Josep Lluís Núñez. Membre de la llista de Lluís Bassat el 2002, es va oposar a integrar el que per despit va acabar per ser el president Joan Gaspart. Laporta va guanyar el 2003 amb 27.138 vots (52,6%) i va dirigir el club fins al 2010 després de superar per sis punts el vot de censura presentat per Oriol Giralt el 2008. I reapareixeria el 2015, una vegada va renunciar Sandro Rosell (vencedor el 2010 amb 35.021 vots) per perdre davant de Bartomeu: 25.823 vots davant 15.615.

Tot i que no se sap si avui compta amb més o menys vots que els 15.615 de llavors, Laporta té un electorat tan fidelitzat que surt com a favorit, en espera de veure com es desenvolupa la campanya a la recerca del vot indecís i especialment dels 25.823 que van apostar per Bartomeu i els 35.021 que ho van fer per Rosell. Laporta haurà de competir amb Font i ambdós queden a l’expectativa de qui representarà la tercera via ara molt atomitzada des que Roche va declinar optar al càrrec com li proposava l’establishment i també Rosell. A portar la bandera, més o menys matisada, optarien Toni Freixa, Joan Rosell —el diari Sport no descartava un acord entre els dos</CF>— i pot ser que Emili Rousaud.

La tercer via

 Freixa, assessor de Laporta el 2013 i directiu amb Sandro Rosell i Bartomeu abans de dimitir el 2015, exportaveu del club i candidat el 2015, es va mostrar contrari al vot de censura contra la junta anterior i va presentar la seva precandidatura per al 2021 a l’Auditori 1899. Rousaud, que va dimitir de la directiva de Bartomeu a l’abril després del Barçagate—va denunciar que algú podia haver posat la mà a la caixa— no ha decidit encara si liderarà, s’unirà o no participarà en una llista i Joan Rosell sembla disposat a fer el pas atès que disposa de poder, suports i contactes suficients com a expresident dels empresaris espanyols (CEOE).

Actual patró de la Fundació del Barcelona i expresident de Foment, Rosell ja va formar part el 1999 de Força Blaugrana, un grup d’opinió barcelonista integrat per socis influents com Tusquets, Pere Fontana —president de Banca Catalana— o Joan Uriach, dels laboratoris Uriach. En espera dels moviments de Joan Rosell, un dels protagonistes de la precampanya per la seva activitat és Xavier Vilajoana, exjugador de futbol i de futbol sala del Barcelona i exdirectiu fins a l’últim moment amb Bartomeu. Igualment significativa ha estat l’activitat de Jordi Farré, promotor de l’últim vot de censura que va forçar la dimissió del president i precandidat en els comicis del 2015.

Un clàssic electoral és Agustí Benedito, membre de la plataforma Elefant Blau en 1998, candidat amb Ángel Fernández en els comicis de 1997, col·laborador de la comissió esportiva i social del club amb Laporta des del 2003 al 2009, líder de la segona llista més votada en les eleccions del 2010 per darrere de Sandro Rosell i aspirant també a la presidència el 2015. Encara que ara per ara manté una posició més discreta que de costum, torna a ser precandidat després que el 2017 promogués i no fructifiqués un vot de censura contra Bartomeu. I també han expressat la seva intenció de participar en els comicis els empresaris Lluís Fernández Alà i Pere Riera, el repte inicial dels quals és aconseguir les firmes necessàries per ser proclamats candidats: 2.257.

Una xifra de fàcil abast per a Laporta i Font, que tampoc no tindran problemes per presentar l’aval necessari del 15% del pressupost —118 milions— en cas de triomf el 24 de gener del 2021. Mentrestant hi ha més interès per saber qui dona suport a les seves candidatures, i molt especialment després que Sandro Rosell anunciés que el barcelonisme ha de procurar que “el club quedi fora de perill dels interessos econòmics, mediàtics i polítics”, assumpte que sempre va sobrevolar sobre la seva dimissió i la de Bartomeu. Els dos socis del Govern de la Generalitat, Junts per Catalunya i Esquerra Republicana de Catalunya, semblen còmodes davant de la disjuntiva de moment plantejada: Laporta-Font. Queda per conèixer en canvi el candidat a qui donarà suport públicament Sandro Rosell.

Laporta té un perfil polític més marcat que Font. L’expresident blaugrana va ser diputat al Parlament de Catalunya com a cap de llista de Solidaritat Catalana per la Independència (2010-2012) i regidor de l’Ajuntament de Barcelona (2011-2015). Manté una molt bona relació amb Carles Puigdemont i també és ben vist per ERC. Igualment nacionalista, Font defensa que “el club no ha de ser una eina política; el projecte que construïm és lliure i transversal”, i reivindica la seva figura empresarial i de bona gestió a partir de la seva empresa Delta Partners, membre fundador, d’altra banda, del diari Ara. La candidatura de Font tindria en aquest sentit més possibilitats de creixement i expansió que la de Laporta.

A Laporta el comprometen precisament els últims anys de governança al Barcelona, que van acabar amb una acció de responsabilitat presentada per la junta de Sandro Rosell el 2010, i l’avalen en canvi el seu carisma i excel·lents relacions amb el vestidor del Camp Nou. La sensació generalitzada del barcelonisme és que si hi ha un interlocutor capaç de convèncer Leo Messi perquè es quedi és Laporta, valedor al mateix temps del llegat de Johan Cruyff i el president que va nomenar entrenador Pep Guardiola. Font és igualment defensor de Cruyff i Guardiola i aposta per Xavi com a responsable d’una cúpula esportiva que podria negociar la incorporació de Jordi Cruyff i Carles Puyol.

Els indecisos, decisius

Font i Laporta, al cap i a la fi, han estat fins a cert punt companys de viatge pels seus vincles amb els exdirectius Ferran Soriano i Marc Ingla. Font va ser membre de la candidatura d’Ingla a les eleccions del 2010 i soci seu i també de Soriano a Cluster Consulting. Avui, tanmateix, mantenen vies diferents i actuen de manera diferent: Laporta va firmar el vot de censura contra Bartomeu mentre que Font va ser un dels líders del procés amb Farré. Les distàncies entre ambdós són manifestes i els seus passos també mesurats perquè el guanyador pot dependre dels indecisos o d’una candidatura que acapari l’anomenada centralitat abans ocupada per Rosell-Bartomeu, la dimissió del qual i acusacions al Govern de la Generalitat —gens còmoda amb la junta des de la dimissió del vicepresident institucional Carles Vilarrubí— han evocat en alguns moments el debat que ja va tenir Núñez amb el nacionalisme i en especial amb Jordi Pujol després de vèncer el 1978 Ferran Ariño i el 1989 Sixte Cambra, avalat per Marta Ferrusola.

Laporta va triomfar el 2003 perquè el barcelonisme volia trencar amb el passat i va saber guanyar-se fins i tot socis que al seu dia van votar Núñez. El seu va ser un triomf sorprenent davant de la llista institucional presentada per Bassat amb Salvador Alemany, Miquel Roca i Pep Guardiola. “Que guanyéssim va ser un accident en un club i un país com el nostre. El triomf va ser un error del sistema”, afirma Albert Vicens, vicepresident amb Laporta. Les coses han canviat tant que avui el favorit és Laporta mentre que Font intenta revertir el pronòstic amb fitxatges com el de Toni Nadal, oncle i exentrenador de Rafa Nadal i el periodista Antoni Bassas i promeses com la de recuperar el patrocini de l’Unicef —també està a favor que la selecció espanyola pugui jugar al Camp Nou–.

A la llista de Laporta, disposat a corregir l’àrea de gestió que se li va qüestionar en els seus últims temps de mandat, es podrien unir si prosperen les negociacions dues figures rellevants com Jaume Giró, ex director general de la Fundació La Caixa, i Mateu Alemany, expresident del Mallorca. Jaume Roures, soci fundador de Mediapro, ha procurat que no l’emparentin amb cap precandidat: “M’és igual Laporta, Bartomeu o qualsevol candidat”, va respondre a l’estiu quan se li va preguntar per Font. “A Roures li interessen Javier Tebas i LaLiga”, coincideixen fonts d’ambdues precandidatures del Barça. Igual com ocorre amb els polítics en el poder, no està gens incòmode amb el pols Laporta-Font.

El resultat dependrà dels seus respectius programes, després que la precampanya frustrés el duel Font-Roche i animés a Laporta, present des que va encapçalar el grup Elefant Blau, contrari a la continuïtat de Núñez, i crític amb el neonunyisme que segons entén l’expresident representarien Rosell i Bartomeu. La situació ha canviat molt respecte a la del 2003 per a Laporta: llavors partia sense opcions i va passar a ser president després d’una campanya desplegada a partir de l’esquer de David Beckham; ara en canvi és el més ben situat sense haver-se presentat. El desgast ha estat per a Font, disposat a remuntar quan pugui contrastar amb Laporta.

La ruïna del club —s’especula amb un deute de mil milions— i la seva precària situació esportiva, pendent de si Messi es queda o se’n va, no ha tingut l’efecte dissuasiu que se suposava entre els aspirants a la presidència sinó que han fomentat la concurrència i competència fins que arribi la tria de firmes i avals, decisius al Barcelona.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ