Selecciona Edició
Connecta’t

La fantasia de Perafita

El teletreball ha mitificat el 'modus vivendi' dels pobles en oposició al de la ciutat, com si es pogués viure a la carta

Camins que porten a Perefita.
Camins que porten a Perefita.

Perafita ja no és Perafita. No és que sigui diferent, sinó que me la miro diferent; em passa el mateix amb el Lluçanès. Jo pensava que quan fos gran em trobaria amb el mateix poble que vaig deixar quan era jove i, encara que mai he deixat d'anar i venir mentre creixia, ara ja no em sento igual d'entusiasmat que quan arribava de pressa a casa per gaudir d'un descans reparador després del tragí de Barcelona.

Tota la meva vida havia pensat que la jubilació seria una recreació de la infantesa i avui dubto de vegades si em convé viure al lloc en què vaig néixer quan faci els 65, perquè ja no és el lloc que vaig idealitzar quan encara no es parlava del país buit, com si fos la terra promesa que no van saber veure els nostres pares quan ens van enviar a la recerca d'un títol universitari que ens diferenciés dels qui es quedaven a cursar Formació Professional.

MÉS INFORMACIÓ

La FP volia dir treballar, que no era el mateix que estudiar, una diferència cabdal per apreciar com ha canviat la vida des que els oficis manuals tenen més sortida que molts graus i ser pagès ja no penalitza sinó que fins i tot distingeix si es presenta com a signe d'una activitat sana, alternativa i combativa, res a veure amb el temps en què les reivindicacions es vehiculaven a través de la Unió de Pagesos.

No és el mateix descobrir Perafita que tornar a Perafita. Hi ha un encreuament de camins entre els qui hi van i els qui en tornen sense que se sàpiga si es trobaran i conviuran a partir de necessitats comunes, com són una banda ampla fiable per treballar o entretenir-se i una millor qualitat de vida, que passa per disposar d'un habitatge, ja sigui propi o heretat, o d'una oferta immobiliària més assequible que la de Barcelona.

Ja m'he acostumat a teletreballar després de llegir els diaris que compro a Olost des que va tancar la botiga de Perafita. Hi ha rutines que canvien per força amb el temps i s'imposen solucions impensables en èpoques de rivalitat entre pobles de comarques com la del Lluçanès. No em costa connectar amb el diari i estar hores amb l'ordinador i el mòbil perquè el treball de camp periodístic s'ha complicat amb la covid-19. Actuo com un nouvingut de la ciutat agraït pel marc laboral que em permet pauses per descansar i passejar sense necessitat de posar-me una mascareta que comença a tenir el mateix efecte que un morrió, feliç fins que recupero la meva condició de censat a Perafita.

A partir de llavors em sento un foraster a casa perquè no reconec molta de la gent amb qui em trobo i confonc on viu; no em ve tant de gust apropar-m'hi quan em deixen al bar perquè no sé amb qui fer una partida de botifarra i ja no es juga ni al dòmino, sinó que es beu i es menja quan no els obliguen a tancar; i les places ja no em resulten llocs de trobada sinó d'observació.

Així que em recullo relativament aviat i ocupo les estones d'oci amb la mateixa programació que si fos a Barcelona. Les sèries s'imposen a la televisió i molt de tant en tant cau un sopar amb algun amic que no visqui més lluny de Vic. La diferència més significativa és que dormo millor, segurament pel clima i la calma, i em relaxo més, tot i que faig les mateixes hores de feina o més que si estigués a la capital de Catalunya.

No és estrany que tingui encesa la flama del Lluçanès. M'atreu des que vaig ser un intern de La Salle de Manlleu. L'adrenalina del viatge d'anada cap a Perafita no té res a veure ara amb la mandra de la tornada a Barcelona. Hi havia un temps en què divagava en les meves caminades per la ciutat sobre com seria la meva vida de poble quan ja no depengués d'un horari laboral i pogués dedicar-me a contemplar el Pedraforca. Llavors era tan il·lús que estava convençut que Perafita continuaria sent Perafita, la mateixa postal que recordava de petit, com si m'esperés des que me'n vaig anar, i tindria els mateixos veïns i amics, gaudiria de les fonts ja sabudes, presumiria de la millor col·lecció d'ocells cantaires, recorreria el mateix bosc a la recerca de les herbes remeieres de la meva àvia i m'escaparia fins al riu per pescar barbs o carpes al pantà.

Avui, encara sense data per al retorn, se'm fa difícil distingir els arbres, estan prohibides les gàbies i se m'han oblidat les rutes que em pensava que havia memoritzat perquè les referències són les tanques de bestiar i les cases de turisme rural; només resisteixen –qüestió de fe– les ermites de Santa Margarida i del Remei. El soroll de les motos i el brunzit de les bicicletes alterna amb el renillar dels cavalls pels senders del Lluçanès.

Em vaig adonar que jo tampoc era el mateix el dia en què la picada d'un tàvec em va fer més mal que la d'una abella, sense que encara sàpiga si tot plegat respon al canvi climàtic, al meu sistema immunològic o al fet que els insectes són cada vegada més forts i jo més feble. Res a veure amb aquell jove que ajudava el seu pare a repartir els fems pel camp al mateix temps que abatia els maleïts tàvecs amb una manotada de pagès. El poble ha mutat i ha perdut figures que li donaven personalitat, com Ramon Matavera, l'exalcalde i jutge de pau mort fa poc, conversador inesgotable amb una vocació de servei única, més pendent fins i tot dels veïns que de casa seva, home de bé, ocupat sempre per l'evolució de Perafita. L'última vegada que ens vam veure vam debatre sobre el moviment de gent a la comarca i la necessitat d'organitzar el territori del Lluçanès.

No vam tenir temps per comentar que el teletreball ha generat una “fantasia campestre” –expressió encunyada per la periodista Laura Serra a El 9 Nou–, una marcada tendència a mitificar el modus vivendi dels pobles en oposició al de la ciutat sense fixar-se en els inconvenients, ni tan sols el de renunciar a l'anonimat que concedeix Barcelona, com si es pogués viure a la carta, sense el que molesta. No és el mateix la descoberta i l'arribada que l'estada, despertar amb el cant del gall cada dia o el cap de setmana, menjar carn o fer pudor de merda, descansar que treballar.

Tant d'enrenou ha augmentat la meva inquietud sobre la conveniència d'anar sense demora al retrobament amb Perafita, perquè no m'havia assabentat fins ara del que m'estava perdent, o per contra és preferible esperar encara un temps per engrandir el somni del poble que m'agradaria trobar quan deixi d'estar a sou. Ara ja em va bé l'alternança, uns dies al poble i uns altres a la ciutat, sense voler ser un teletreballador ni un retirat, fins que escampi l'epidèmia. Encara que no sé quin poble em trobaré amb els anys, ni si hi sabré estar, el meu desig roman inalterable: sempre vull anar a Perafita.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >