_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

La irritació d’Aragonès

El seu lideratge provisional és un caramel enverinable. L'exposició pública pot repercutir en el bon o en el mal sentit

Manel Lucas Giralt
Pere Aragonès i Albert Batet, al Parlament de Catalunya.
Pere Aragonès i Albert Batet, al Parlament de Catalunya.Massimiliano Minocri

El cap de files de Junts per Catalunya al Parlament, Albert Batet, no fa preguntes a Pere Aragonès en les sessions de control al Govern. Des de la inhabilitació de Quim Torra —fa tot just un mes i mig, però el seu record ja és com el d'un concursant d'Operación Triunfo 4—, els portaveus interroguen en lloc seu el vicepresident. Tots, excepte els seus socis de govern puigdemontistes. I no perquè no vulguin incomodar-lo, sinó precisament el contrari: cal tenir en compte que en aquestes sessions, els diputats governamentals no fan pròpiament preguntes, sinó assistències de gol perquè el conseller corresponent remati a porta buida i marqui gol. En essència, funciona així: “senyor/a conseller/a, vostè ho està fent de perles i si no fa més és per culpa de Madrid, no és això la pura veritat cristal·lina?”, a la qual cosa el membre del Govern respon invariablement amb un “no puc estar més d'acord amb vostè, i encara diré més…”. S'entén, doncs, que Batet no busqui la interlocució amb Aragonès: no li pot dir el que en pensa realment, però tampoc està disposat a posar-li la pilota al peu.

Aquest és només el símptoma més ínfim i el detall més innocu de l'ambient de reunió de caps d'Els Soprano que es respira a l'interior de la coalició governant. L'Executiu és víctima d'una nova llei de la lògica que diu: tota decisió —o indecisió— generarà en menys d'una hora un enfrontament intern. No sé si heu vist l'esplèndida sèrie Antidisturbios: els policies protagonistes s'enreden en baralles estúpides a partir d'un gest o un somriure mal interpretats, a l'estil de “De què rius? Que jo ric? Doncs mira que tu… Que jo què?”, i així fins a arribar a les mans. L'últim xoc —en el moment de lliurar aquest article— és la filtració des de conselleries de Junts per Catalunya de les noves mesures davant la pandèmia, i la filtració bis de l'emprenyada d'ERC i la seva plantada de l'equip de seguiment de la crisi sanitària.

La picabaralla va transcendir en la sessió parlamentària, és clar. Aragonès va demanar “que ningú faci cas de filtracions”, per acabar donant el clàssic calbot al missatger: “També demanem responsabilitat als mitjans”. I Sergi Sabrià (ERC), a continuació: “N'hi ha prou amb anar per lliure, buscar el desgast de qui ha de ser el company”. En el bàndol de Junts per Catalunya, només una referència del conseller d'Interior a la necessitat de corregir errors.

És normal que la irritació sigui superior a Esquerra Republicana. El lideratge provisional d'Aragonès és un caramel fàcilment enverinable. Quatre o cinc mesos d'exposició pública poden fer-lo més conegut per a l'electorat, però tant en el bon com en el mal sentit. A cada ensopegada, a cada fiasco –com el del conseller Homrani (ERC) amb el web dels autònoms–, a cada galimaties de la consellera Vergés (ERC) justificant restriccions, les expectatives del partit en les properes eleccions se'n ressenten. El CIS els va donar dimecres 15 punts d'avantatge sobre Junts, però encara queda molt de temps. I els de Puigdemont tenen poc a perdre amb el desori: el seu missatge de campanya no és la promesa d'un Govern eficaç, sinó l'èpica romàntica: i això s'adapta a qualsevol circumstància.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_