Mayans, Olavide i Voltaire
L’impacte escàs de la Il·lustració entre espanyols i catalans es veu en les cartes de Voltaire: no hi esmenta gairebé ningú
La Il·lustració espanyola no va ser un moviment comparable amb la francesa. Si aquesta va donar l’Encyclopédie des Sciences, des Arts et des Métiers, dirigida per Diderot i D’Alembert, la nostra Il·lustració només va donar el Diario de los Literatos de España (1737-1742; reedició facsímil de Puvill Libros, 1987) o, a Catalunya, l’Acadèmia de Bones Lletres (1729), a banda, sens dubte, figures molt assenyalades però sense gaire o cap ressò entre la ciutadania o el poder, com ara Feijoo, Diego de Torres Villarroel, Pablo de Olavide (nascut al Perú) o el valencià Mayans y Siscar.
No van ser els Borbons els responsables d’incorporar a la cultura espanyola, i catalana, aquesta nova atmosfera del pensament que, a la resta del continent, va significar, entre 1680 i 1720, el que Paul Hazard va anomenar “la crisi de la consciència europea”, punt de partença del nou panorama de les idees, la cultura o la política europees, començant per França. Newton, Locke, Leibniz o Pierre Bayle, precursors, són autors d’una obra escassament divulgada a la Península durant el XVIII, però cabdal per entendre la Il·lustració arreu.
Sigui com vulgui, és cert que el Diccionario de Autoridades publicat per l’Academia Española entre 1726 i 1739 va mostrar-se procliu a aquells aires nous, vagament ensumats (encara que això no fos visible ni en l’administració de l’Estat, ni en l’educació pública, ni en els avenços científics) i va incloure una definició de la raó que deia: “La luz de la razón es el conocimiento de las cosas que provienen del discurso natural que distingue a los hombres de los brutos”, definició que, avaluada a la llum de les intervencions parlamentàries espanyoles dels últims mesos, sembla no haver creat escola, encara.
Els responsables d’aquest rebuig general de les idees il·lustrades, a Espanya, van ser l’Església, els ordes religiosos, però també la relativa indiferència i susceptibilitat dels primers Borbons, que estaven més interessats a conservar els privilegis de la noblesa de la monarquia que a il·luminar-se. També hi va tenir culpa la Santa Inquisició, que va prohibir el 1756 la divulgació a Espanya del llibre de Montesquieu, De l’esperit de les lleis, i va dificultar la difusió de l’Encyclopédie (acabada el 1772) i tota l’obra de Rousseau i de Voltaire, aquest un antijesuïta de renom, tanmateix deista, com també van ser-ho els nostres escassos il·lustrats.
Una manera de saber fins a quin punt es va difondre l’obra dels il·lustrats espanyols i catalans és consultar la fabulosa Correspondència, de Voltaire: no hi esmenta gairebé ningú, però hi presenta dues excepcions molt honorables: cita Mayans, llavors bibliotecari de Felip V, i el lloa per haver estat el primer biògraf de Cervantes (1738). L’altre és Pablo de Olavide, que una vegada havia passat vuit dies a Les Délices per retre visita a Voltaire. Aquest el té present en una carta del 4 de gener de 1777 adreçada a D’Alembert. Hi diu (traduïm de l’edició de La Pléiade, vol. XII): “Hi ha a la meva petita colònia un home que va passar vint anys a Espanya, i que m’assegura que la cavalcada de la Santa Inquisició és una cerimònia que es practica cada any per vendre a la gent la butlla de la croada, mitjançant la qual s’obté el dret a menjar gras els divendres i dissabtes de tot l’any, i tres dies de la setmana de Quaresma. Això consola, però si Olavidés[SIC] [sic], que és un filòsof molt instruït i molt amable, es troba a les presons de la Inquisició, amb l’aquiescència de Sa Majestat Catòlica, serà difícil consolar-me”.
En efecte: Olavide (Lima, 1725-Baeza, 1803), que havia arribat a Espanya el 1752, va colonitzar Sierra Morena i altres llocs d’Andalusia per encàrrec del comte d’Aranda i de Carles III. Com que tenia tractes amb els il·lustrats francesos i es proveïa de llibres prohibits, a més de dictar la confiscació de terres dels jesuïtes, no va trigar a ser “investigat” per la Inquisició (amb el plàcet del mateix Carles III, que no volia que proliferessin idees heterodoxes), i aquesta el va jutjar el novembre de 1778, bo i declarant-lo “convicte, heretge, infame i membre podrit de la religió”. Va ser condemnat a desterrament perpetu, pèrdua dels béns i reclusió en un monestir per ser-hi indoctrinat: primer a Almagro, després a Sahagún, per fi al convent dels Caputxins de Múrcia. Es va escapar, va passar a Caldes de Malavella, on va prendre les aigües, i, reconfortat, va fugir a França, on es va fer amb la flor i nata dels il·lustrats. Al cap dels anys va fer veure que s’havia convertit en un catòlic a ultrança fent un llibre molt editat i llegit a l’època, però avorridíssim: El Evangelio en triunfo (1797-98), que li va valer l’aixecament de la pena.
És autor d’un esplèndid Plan de estudios para la Universidad de Sevilla, de 1768, que encara no s’ha portat del tot a la pràctica ni a Sevilla ni enlloc d’Espanya.
