Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA

Mayans, Olavide i Voltaire

L’impacte escàs de la Il·lustració entre espanyols i catalans es veu en les cartes

de Voltaire: no hi esmenta gairebé ningú

Pablo de Olavide és de les escassíssimes referències d’il·lustrats d’aquí a les cartes de Voltaire
Pablo de Olavide és de les escassíssimes referències d’il·lustrats d’aquí a les cartes de Voltaire

La Il·lustració espanyola no va ser un moviment comparable amb la francesa. Si aquesta va donar l’Encyclopédie des Sciences, des Arts et des Métiers, dirigida per Diderot i D’Alembert, la nostra Il·lustració només va donar el Diario de los Literatos de España (1737-1742; reedició facsímil de Puvill Libros, 1987) o, a Catalunya, l’Acadèmia de Bones Lletres (1729), a banda, sens dubte, figures molt assenyalades però sense gaire o cap ressò entre la ciutadania o el poder, com ara Feijoo, Diego de Torres Villarroel, Pablo de Olavide (nascut al Perú) o el valencià Mayans y Siscar.

No van ser els Borbons els responsables d’incorporar a la cultura espanyola, i catalana, aquesta nova atmosfera del pensament que, a la resta del continent, va significar, entre 1680 i 1720, el que Paul Hazard va anomenar “la crisi de la consciència europea”, punt de partença del nou panorama de les idees, la cultura o la política europees, començant per França. Newton, Locke, Leibniz o Pierre Bayle, precursors, són autors d’una obra escassament divulgada a la Península durant el XVIII, però cabdal per entendre la Il·lustració arreu.

Sigui com vulgui, és cert que el Diccionario de Autoridades publicat per l’Academia Española entre 1726 i 1739 va mostrar-se procliu a aquells aires nous, vagament ensumats (encara que això no fos visible ni en l’administració de l’Estat, ni en l’educació pública, ni en els avenços científics) i va incloure una definició de la raó que deia: “La luz de la razón es el conocimiento de las cosas que provienen del discurso natural que distingue a los hombres de los brutos”, definició que, avaluada a la llum de les intervencions parlamentàries espanyoles dels últims mesos, sembla no haver creat escola, encara.

Els responsables d’aquest rebuig general de les idees il·lustrades, a Espanya, van ser l’Església, els ordes religiosos, però també la relativa indiferència i susceptibilitat dels primers Borbons, que estaven més interessats a conservar els privilegis de la noblesa de la monarquia que a il·luminar-se. També hi va tenir culpa la Santa Inquisició, que va prohibir el 1756 la divulgació a Espanya del llibre de Montesquieu, De l’esperit de les lleis, i va dificultar la difusió de l’Encyclopédie (acabada el 1772) i tota l’obra de Rousseau i de Voltaire, aquest un antijesuïta de renom, tanmateix deista, com també van ser-ho els nostres escassos il·lustrats.

Una manera de saber fins a quin punt es va difondre l’obra dels il·lustrats espanyols i catalans és consultar la fabulosa Correspondència, de Voltaire: no hi esmenta gairebé ningú, però hi presenta dues excepcions molt honorables: cita Mayans, llavors bibliotecari de Felip V, i el lloa per haver estat el primer biògraf de Cervantes (1738). L’altre és Pablo de Olavide, que una vegada havia passat vuit dies a Les Délices per retre visita a Voltaire. Aquest el té present en una carta del 4 de gener de 1777 adreçada a D’Alembert. Hi diu (traduïm de l’edició de La Pléiade, vol. XII): “Hi ha a la meva petita colònia un home que va passar vint anys a Espanya, i que m’assegura que la cavalcada de la Santa Inquisició és una cerimònia que es practica cada any per vendre a la gent la butlla de la croada, mitjançant la qual s’obté el dret a menjar gras els divendres i dissabtes de tot l’any, i tres dies de la setmana de Quaresma. Això consola, però si Olavidés[SIC] [sic], que és un filòsof molt instruït i molt amable, es troba a les presons de la Inquisició, amb l’aquiescència de Sa Majestat Catòlica, serà difícil consolar-me”.

En efecte: Olavide (Lima, 1725-Baeza, 1803), que havia arribat a Espanya el 1752, va colonitzar Sierra Morena i altres llocs d’Andalusia per encàrrec del comte d’Aranda i de Carles III. Com que tenia tractes amb els il·lustrats francesos i es proveïa de llibres prohibits, a més de dictar la confiscació de terres dels jesuïtes, no va trigar a ser “investigat” per la Inquisició (amb el plàcet del mateix Carles III, que no volia que proliferessin idees heterodoxes), i aquesta el va jutjar el novembre de 1778, bo i declarant-lo “convicte, heretge, infame i membre podrit de la religió”. Va ser condemnat a desterrament perpetu, pèrdua dels béns i reclusió en un monestir per ser-hi indoctrinat: primer a Almagro, després a Sahagún, per fi al convent dels Caputxins de Múrcia. Es va escapar, va passar a Caldes de Malavella, on va prendre les aigües, i, reconfortat, va fugir a França, on es va fer amb la flor i nata dels il·lustrats. Al cap dels anys va fer veure que s’havia convertit en un catòlic a ultrança fent un llibre molt editat i llegit a l’època, però avorridíssim: El Evangelio en triunfo (1797-98), que li va valer l’aixecament de la pena.

És autor d’un esplèndid Plan de estudios para la Universidad de Sevilla, de 1768, que encara no s’ha portat del tot a la pràctica ni a Sevilla ni enlloc d’Espanya.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >