Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Fantasmes culturals

Sembla que ja no existeixi la societat civil en la cultura, els seus treballadors viuen al ras de la pandèmia, alguns comencen a no tenir un plat a taula

Taula parada al teatre de la Biblioteca de Catalunya, en una representació de 'L'hostalera', de Goldoni.
Taula parada al teatre de la Biblioteca de Catalunya, en una representació de 'L'hostalera', de Goldoni.

Temps fantasmals, les coses hi són i no hi són alhora. Un amic m’explica que cada dia s’acosta a la platja per veure si el mar encara hi és o ha desaparegut. És una de les seves ironies, una broma seriosa. Li argumento just el contrari. El món –la materialitat hipnòtica de tot el que hi ha al voltant– no ha desaparegut, sinó que s’ha tornat més brutal i present que mai. Tan cruel que fa por mirar-lo. Perquè això que continua passant, sense final, s’està carregant moltes coses, i el que sigui que està naixent –perquè ja em diràs com s’ho fa qui està perdent la feina, la casa i el menjar–, els remeis nous, hi ha poca manera de veure’ls. Sembla una contradicció, i ho deu ser: de tan visible no ho veiem. No ho mirem perquè, és clar, el primer deure ciutadà és no deixar-se decandir. El mar continua a lloc. Això sembla. Si tens un plat a taula.

Els treballadors culturals comencen a no tenir un plat a taula. Aquests dies he tornat a veure a la tele un repartiment de menjar d’Actua Ajuda Alimenta. Menjar per a gent de l’espectacle, majoritàriament. A Catalunya i a Madrid. És el braç alimentari de l’Associació Cultura a la Carta, una plataforma fundada d’urgència aquest any per Sergi Cochs i Adam Colyer, que també porten Djs contra la Fam, i l’actriu Nora Navas. A Catalunya ja van fer repartiments al juny i al juliol. Les caixes de menjar provenen del Banc dels Aliments, que just acaba d’iniciar el Gran Recapte 2020, a través com sempre dels súpers i, aquest any pandèmic, també a la xarxa. El Banc alerta que amb les reserves actuals no arribarà a finals d’any.

I, com si aquesta fos la primera vegada que ho preguntés, m’agafa per pensar on és la societat civil que es feia anar tant en altres temps, molt en particular la societat civil cultural. Catalunya és d’aquests racons del mapa del món mundial que presumeix (?) de tenir societat civil, per a tot, i més en el camp de la cultura. El Liceu, el Palau de la Música, Gaudí i els seus mecenes, la Mancomunitat, l’Institut-Escola, els ateneus populars. Sempre plorant la República (amb perdó) i fins i tot els temps de “quan mataven pels carrers” (un altre perdó) pel seu dinamisme. I ara? Torno a escriure sobre la indigència a què s’està sotmetent la creació ara mateix. La més jove, sobretot. És clar que s’inventen coses, per pal·liar-la, la gent del teatre i del cine, del circ, de la dansa i de la música, del disseny i del vers i la lletra impresa, tots: els creadors i els equips que fan possible la creació. Però s’espera que ho facin gratis. Que no es queixin gaire ni aixequin la veu.

Més enllà del que estan fent els governs (en tenim uns quants), que és poquíssim, ¿no hi ha societat civil en la cultura? Han sorgit mecenes per a llibreries a Barcelona. Tatxo Benet ha aixecat la nova Ona i Sergi Ferrer Salat espera obrir la Finestres al març. No n’hi ha prou, malgrat tot, per creure que estem al davant d’una societat civil cultural, ni per al món del llibre. Encara menys per al conjunt dels col·lectius culturals, variats i en constant mutació i fins i tot reproducció. Museus i galeries i centres d’art i de cultura estan estabornits, em va reconèixer fa poc un directiu. No tenen horitzó, com tothom, és clar, però sobretot no tenen interlocutors en la cosa pública. També com tothom, però amb la particularitat que estem parlant de centres públics que es financen amb diners de tots. I del que és públic s’espera que pensi més i més ràpid en una crisi. En aquest desistiment governamental acompanyat de restriccions pandèmiques no sempre clares, es pot coure, si és que ja no s’està coent, una desconfiança monumental dels veïns cap a les institucions culturals (públiques, insisteixo), creu el meu interlocutor. Ho creu perquè ja ho està vivint, perquè les portes obertes culturals són espais de relació que, si no reaccionen davant del present, es momificaran. No li ho puc negar ni posar-li una bena, ni a la ferida ni als ulls.

Una altra plataforma, Actua Cultura, es mobilitza per aconseguir més pressupost de la Generalitat. El CoNCA (Consell Nacional de la Cultura i de les Arts) acaba de presentar el seu terrible informe de la pandèmia cultural. Què és la societat civil i què hauria de ser ara, que ho preguntin a la fundació Arrels, que no para de desgranar xifres de pobresa i de persones dormint al carrer a Barcelona cada vegada més altes, o a Càritas. Per al món de la cultura, de la qual tant es presumeix, també comença a ser urgent el mateix: un plat a taula, un sostre on poder dormir quan no pots pagar el lloguer.

Mercè Ibarz és escriptora i crítica cultural.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >