_
_
_
_
_
L'escrita
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Lispector, ‘diaspòrica’

Els lectors han quedat meravellats per la traça amb les costures del llenguatge en els contes de 'Restes de carnaval' que ha publicat Comanegra

L'escriptora Clarice Lispector.
L'escriptora Clarice Lispector.

Fa dos mesos que l’editor Jordi Puig (Comanegra) publicava Restes de carnaval, un recull de contes de la brasilera Clarice Lispector. Els lectors han quedat meravellats per la seva traça amb les costures del llenguatge. Enllà de la prosa percucient, hi trobem altres constants lispectorianes: cap sentimentalisme i un kafkarnaüm d’imatges i d’atmosferes que, de tan quotidianes, són estranyes. A despit de l’inicial reductio ad rodoredum, l’epíleg de Tina Vallès fa diana: no cal explicar Lispector, ni entendre-la, sinó deixar que se t’endugui.

El lector català en tenia altres traduccions a l’abast. Poques. I de fa vora 15 anys. Tot apunta que, amb el centenari del naixement, l’obra de Lispector es traduirà i es llegirà a pleret. Restes de carnaval ha obert boca, i de quina manera. Ara Club Editor publica de nou (la teníem a Pagès, 2006) L’hora de l’estrella, amb un postfaci de Nora Catelli farcit de claus de lectura i amb un petit destil·lat del camp literari. La traducció, impressionant, torna a ser de Josep Domènech Ponsatí, una veritable demostració de com s’ha de fer aquest ofici.

L’hora de l’estrella és un prodigi tècnic i contingent, l’última novel·la en vida de l’autora (1977) que es va dir de tu amb James Joyce, amb Virginia Woolf. Un escriptor vol explicar l’existència de Macabéa, una noia espellifada del nord-est que es muda a Rio de Janeiro. Allí arrossegarà la seva infelicitat feliç pel barri del port, serà l’ase de tots els cops. Vanitós, però indecís, el creador no acaba de sortir-se’n. La dissortada de ficció el sotmet sense voler, tòtila i bruta, com una espècie de súcube disfressat de miserable. I la història no arrenca, i tanmateix ja camina fins al final, amb un domini portentós del ritme, a la manera de Jacques el fatalista o de Tristram Shandy —sense l’esperpent ni la testosterona.

Filla de jueus russos, nascuda a Ucraïna, Lispector hereta la mirada diaspòrica (portuària, avesada al sobrenatural), reformula el discurs misogin (de por masculina), tira de l’humor (negre com la tinta) i adopta el toc per al llenguatge mistèric (entre la càbala i les llengües franques) del Poble Errant. No pot ser casualitat que Macabéa no encarni una rutilant cara B de La bruixa dels molls (1971), de la jueva novaiorquesa Cynthia Ozick: comparteixen llenguatge dislocat, estupefacció vers el corrent, homes de lascívia coixa i dones àngel-dimoni, perquè “els fets són paraules dites pel món”, però arreu són quasi indesxifrables.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_