Selecciona Edició
Connecta’t
BROU DE LLENGUA OPINIÓ i

I demà, 40 parlants menys

L’ús de la llengua catalana a Barcelona cau cinc punts en cinc anys i perd un terç dels joves

La llengua catalana és cada vegada menys freqüent en les activitats dels joves barcelonins.
La llengua catalana és cada vegada menys freqüent en les activitats dels joves barcelonins.

Ha passat com sempre, que quan plou una mica fort a Barcelona sembla que plogui a tot Catalunya. I aquest cop ha estat a tomb del desgranament de les dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població (EULP18) específicament per a la capital catalana. I sí, és ben cert que la centralitat de Barcelona acaba fent d’excusa per al centralisme, i que hi ha vida més enllà del cap i casal, però per l’element simbòlic que comporta i pel volum de població que s’hi concentra, no és estrany que en veure les dades actualitzades hagin estat uns quants els que han fet un bot a la cadira. Ja ni tan sols els optimistes més conspicus podem obviar l’evidència.

Un calfred ha sacsejat de cap a cap l’espinada de la llengua. I això malgrat les interpretacions benintencionades dels responsables públics de la política lingüística, que per amorosir les dades de la capital fan la comparació fàcil amb l’àrea metropolitana, que es veu que està pitjor. També se’ns recorda sovint que el coneixement del català augmenta, com si això d’utilitzar la llengua fos una cosa de saber idiomes i d’adquirir coneixements, quan el cert és que una llengua, si no la fas servir, és una eina inútil. Fer prevaler les dades de coneixement (a Barcelona un 78,7% assegura parlar català) per davant de les d’ús habitual (un catastròfic 29,3%) és un bàlsam ineficaç davant la tremenda reculada que la llengua ha patit en els usos habituals.

En els darrers cinc anys s’han perdut cada dia a Barcelona uns 40 parlants de català com a llengua habitual. No són persones que hagin deixat de saber català, sinó senzillament que no troben que sigui la seva llengua més freqüent, i que per tant la fan servir poc, potser quan els interpel·len i responen en català, o per alguna qüestió de feina, o bé s’hi relacionen amb algunes coneixences. O potser no la fan servir mai, qui sap. Si convenim, arrodonint, que l’EULP18 es basa en una població de 1.400.000 persones, i que el percentatge de parlants de català habituals ha caigut en cinc anys un 5,3% (del 34,6% al 29,3% que dèiem), demà aquests parlants ja seran 40 menys, i demà passat 80, i d’avui en vuit 320, i això en el cas hipotètic que mantinguem el mateix ritme de destrucció.

La cosa pot ser encara pitjor? Oi tant. Els optimistes solíem agafar-nos als joves per trobar una mica d’aire. A l’enquesta del 2013, per exemple, hi havia més parlants habituals de català (ens referim sempre a Barcelona) entre la població de 15 a 29 anys (30,0%) que no pas entre 30 i 44 anys (26,4%), però aquest increment generacional, lluny d’esdevenir una tendència, s’ha truncat en sec. Ara entre els més joves els parlants de català habituals no arriben al 20% (19,6%), una castanya de més d’un terç respecte de fa cinc anys, amb un total de 28.100 parlants perduts. Per fer-nos-en una idea, dels 40 barcelonins que cada dia dimiteixen del català, 15 tenen entre 15 i 29 anys. I no tenim dades d’edats inferiors.

Ja no és una qüestió de lamentar-nos que la immersió no funciona, ni de clamar contra els videojocs ni les plataformes digitals; ja ho sabem, que en aquests àmbits la presència de la llengua és escadussera. Ni tampoc serveix de gaire que ens repeteixin que no hem de canviar mai de llengua; per molt que jo em mantingui ferm amb el català, amb això no aconseguiré que se’n facin més cursos per a nouvinguts, o que s’hi doblin més pel·lícules, o que a la justícia el català es normalitzi d’una vegada. El cert és que ja no es tracta de dur el català allà on no hi és, ni d’anar normalitzant ara aquí ara allà, sinó de dur-lo de manera definitiva a tot arreu.

És necessària una acció integral, decidida, col·lectiva, un pacte —d’aquells grossos que solen dur majúscula a Pacte— convocat pels poders públics i que agrupi tots els agents possibles (partits polítics, administracions, sindicats de treballadors, sindicats d’estudiants, patronals, entitats culturals, cambres de comerç, mitjans de comunicació, associacions d’immigrants, col·legis professionals, clubs esportius, associacions de famílies, universitats, i més) amb l’objectiu inequívoc no ja de normalitzar la llengua, sinó directament de salvar-la. Tenim unes eleccions a tocar, i els partits polítics, uns programes electorals per fer. I una sagnia diària de 40 parlants és una barbaritat.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >