L’espai Cerdà

S’ha fet pública la proposta de llançar un concurs internacional per dissenyar algunes “places” que ocuparan els xamfrans de l’Eixample. Només el fet de rescatar aquests espais del seu paper de simples cruïlles i elevar-los a la condició d’espais urbans és una assignatura pendent que val la pena tenir en compte. Doncs bé, tot i que la idea de posar en valor aquests espais sembla oportuna i en definitiva una bona idea, la de fer un concurs internacional per escollir diferents dissenys d’aquests espais pot acabar sent just el contrari. La idea del concurs en si mateixa aquí és perversa i suggereix implícitament que hi pot haver diferents idees vàlides per a aquests espais, quan només se n’ha de construir una. Tot i això, hauríem de recordar que no es tracta d’un concurs d’embelliment per a una festa major, cosa que es podria posar en pràctica quan aquestes places estiguin acabades, en ocasió de la Mercè, per exemple, i evitar així ser una exaltació de l’originalitat permanent del que implica neutralitat i regularitat, que són les característiques de l’Eixample. Aquests espais s'haurien de pensar com a escenaris, com a suports urbans i no com a espais verds, ni de servei, chiquiparks, estacionament o lloc per a les escombraries. Si es volen exaltar diferències entre aquestes noves places, cosa que és fàcil que passi si se’n treuen diverses a concurs, hauríem de recordar que ja són diferents entre si, ja que no hi ha dos xamfrans iguals a tota la ciutat. Una cosa que, per més elemental que sigui, ofereix l’ocasió de fer-nos veure que, malgrat que sobre el pla sí que ho semblin, a partir del moment que s’han construït amb aportacions diverses al llarg del temps, ja no són iguals, com tampoc ho seran les coses que hi passin; són senzillament l’expressió del caràcter d’aquesta ciutat i dels seus ciutadans.

En un mandat anterior a l’actual etapa de govern, l’equip responsable del disseny de la ciutat va posar en marxa un gran concurs per definir les anomenades “Portes de Collserola”, que, tot i l’encert a l’hora de pensar en els punts de contacte de la ciutat amb la muntanya, va acabar sent una operació publicitària dels ideals urbanístics del moment a costa del talent de dotzenes d’equips d’arquitectes. Malgrat tot, en el cas dels espais que ens ocupen, no estem davant de casos morfològicament diferents, sinó davant d’espais amb una estructura formal que es pot descriure mitjançant un senzill enunciat lògic i que constitueixen la millor expressió de l’espacialitat urbana d’aquesta ciutat. Uns espais, de les dimensions del Panteó de Roma, que qualsevol pot sentir des del seu centre aixecant una mica la vista i girant sobre si mateix. M’agradaria fer-los veure que no podem estar en una illa de l’Eixample, a excepció, evidentment, que ens situem al pati de l’illa. Podem imaginar l’illa Cerdà, també la podem veure des de l’aire, però no podem estar-hi més que individualment. Els xamfrans, al contrari, són llocs on s’està col·lectivament, i representen l’única manera de posar en relleu l’espai de l’Eixample. Podríem dir que són l’espai Cerdà per excel·lència.

Aquests espais s’haurien de poder construir amb poca cosa més que unes instruccions escrites, sense disseny i sense model. Executar-se segons unes instruccions fetes per l’oficina tècnica municipal de la manera més clara, neta i precisa possible. Definir el material, per exemple, recuperar les magnífiques llambordes amb les quals es va pavimentar aquesta ciutat; col·locar-les concèntricament, incrustar-hi les peces necessàries per poder realitzar fàcilment diferents esdeveniments, disposar-hi tots els elements, com arbres, fanals, bancs, i altres, seguint aquesta concentricitat, treure els contenidors d’escombraries, que ara tindran espais als carrers, i res més. N’hi ha prou amb construir-los amb ofici i amb el propòsit que durin 100 anys, pràcticament sense intermediaris entre instruccions i construcció, sense concursos ni processos participatius. Ningú hauria d’arrogar-se la seva creació, ni tan sols les associacions de veïns, només els vots de les urnes. La ciutat té dret, i també necessitat, que l’arquitectura i els projectes d’urbanització deixin de ser motiu d’espectacle i propaganda i que els premis siguin el seu instrument. Per expressar-ho d’una altra manera, seria un error que es convertissin en un rosari de xamfrans Mies van der Rohe, és a dir, espais mal batejats amb el nom del seu designer. Haurien de ser espais el més semblants possibles a fulls en blanc on poguéssim escriure-hi la nostra vida, anònims, ben fets i lliures de protagonismes.

Xavier Monteys és catedràtic de Projectes arquitectònics a l'UPC.