Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA

Marina Garcés: “La nostra servitud és potser la més perversa de la història perquè és voluntària i poc visible”

La filòsofa defensa en el seu darrer llibre, ‘Escola d’aprenents’, una educació emancipadora “per aprendre a pensar per un mateix i amb els altres”

La filòsofa Marina Garcés.
La filòsofa Marina Garcés.

Per pensar l'escola, la professora i filòsofa Marina Garcés va tornar a ser estudiant. Fa uns anys, va començar a tocar el piano i ara aquesta experiència ocupa un capítol central del seu últim llibre, Escola d'aprenents (Galàxia Gutenberg). “Asseguts, aprenent la relació amb l'instrument, conversant sobre l'educació o sobre la vida, soc l'aprenenta i el meu cos està en posició de començar de zero. Aquesta situació és la base de partida d'una reflexió que travessa tot el llibre: l'educació és una invitació, el veritable mestre no és que el que diu ‘fes com jo’ sinó ‘fes-ho amb mi’, ‘pensa amb mi’, ‘calcula amb mi”.

L'estructura amb mi i l'apel·lació a compartir l'experiència personal estan molt presents en aquesta obra de la pensadora catalana, de 47 anys, que planteja un punt de partida diferent del tradicional: “La reflexió sobre l'educació s'ha fet amb preguntes sobre com educar des del punt de vista de l'educador, del pare, del polític o del pedagog. Jo he invertit aquest punt de vista per adoptar el de l'aprenent, per preguntar-nos com volem que ens eduquin, amb qui i per a què”. Per això, proposa abandonar la mirada “productivista, legisladora i extractiva” que predomina sobre l'educació actual per reivindicar una aliança d'aprenents basada en la concepció de l'educació com l'art de l'hospitalitat més radical que “s'obre a la singularitat de cadascú". El llibre neix de la seva preocupació per la “profunda crisi educativa”, que sovint es recondueix “en una disputa merament metodològica” i del seu desig que “les relacions d'aprenentatge d'uns als altres siguin el veritable substrat de la convivència”.

La professora de Fisolofia de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) reprèn a Escola d'aprenents, que surt a la venda aquest dimecres, la coneguda definició de la Il·lustració sobre l'educació com el fet d'aprendre a pensar per un mateix i hi afegeix el complement “i amb els altres”. D'aquesta manera, la possibilitat de “pensar per un mateix i amb els altres ens porta a afrontar els problemes comuns del propi temps” i trenca "la idea intel·lectualista i individualista del pensament com allò que li correspon a l'individu davant del món”.

“Placebo discursiu”

Referent intel·lectual de l'anomenada nova esquerra a Espanya, sempre atenta als moviments i els problemes socials, Garcés sosté que “un aspecte clau d'aquesta crisi educativa és la ruptura del temps de la promesa, de la idea que l'esforç d'avui serà el premi de demà, una vida millor per demà”, que l'escola ja no és garantia de mobilitat social. “I el més curiós és que passa en un moment en què sembla que hàgim dipositat totes les solucions màgiques dels problemes de la societat en l'educació”, apunta. Davant de problemes com el racisme, la violència de gènere, el canvi climàtic o la desigualtat sempre sorgeix la invocació a l'escola. És el que el filòsof César Rendueles anomena “placebo discursiu”. “¿No deu ser que hem renunciat a lluitar i transformar aquests problemes en la resta d'àmbits de la vida social, lluites laborals o per l'habitatge, per exemple? Totes les nostres renúncies socials les acabem projectant en l'escola, com si ens hagués de salvar de les nostres derrotes. És terriblement injust”, afirma la pensadora en una conversa telefònica, amb veu segura i actitud propera.

Amb 38.000 seguidors a Twitter, tot i que en aquesta xarxa la seva activitat es redueix a penjar les seves intervencions i sobretot retuitejar, Garcés va abordar en primera persona el problema de l'habitatge i el procés de Catalunya en el seu anterior llibre Ciutat Princesa (amb un títol que al·ludeix al desallotjament de l'antic cinema ocupat de Barcelona). Ara indaga l'escola emprant múltiples referències, des d'alguns dels seus pensadors de capçalera, com Diderot, Kant, Deleuze o Foucault, fins a exemples extrets de populars sèries de televisió.

Burocratització contínua

“Naixem dependents, però com arribem a ser servils?”, es pregunta al llibre. La filòsofa respon des de casa seva, a Barcelona: “Crec que és molt important fer la distinció entre dependència i servitud. Ara que estem en temps de pandèmia, sembla que comencem a tenir molt clar que som éssers interdependents, entre humans i el conjunt del planeta. Per tant, les relacions de dependència són la base de la vida, però el problema no és la dependència, sinó com arribem a ser servils i s'institueixen relacions de poder. Cada societat té un règim de servitud, la història de la humanitat és una història de les diferents formes de servitud. La nostra servitud és potser la més perversa perquè és poc visible i voluntària, perquè es basa en formes molt sofisticades de servitud voluntària”.

I continua el seu raonament: “Hem arribat a imaginar que vivim en societats en què no hi ha autoritat. Es diu que els pares, els mestres ja no tenen autoritat, tampoc la societat, i per això surten líders molt autoritaris i formes policials de repressió molt dures. Al mateix temps, hi ha formes d'autoritat constants i molt subtils en la gestió de les nostres vides, que jo analitzo, com la burocràcia i la rendició de comptes contínuament. Això passa en la gestió d'una escola, en la sol·licitud de l'ingrés vital mínim, en la tramitació de la llicència d'un bar. Tota la vida avui passa per formes de burocratització i d'avaluació contínua, assumides de tal manera que no es percep la seva dimensió i no ens adonem de les relacions de comandament i d'obediència que les impregnen”.

Una altra qüestió que travessa el llibre parteix de la reflexió sobre la vergonya, “l'afecte social per excel·lència, l'emoció del vincle, un terme també ambivalent, encara que poder avergonyir és poder matar", puntualitza. Sempre amb l'educació com a rerefons, Garcés analitza els mecanismes socials que porten al fet que puguem “ser avergonyits pels altres quan compareixem davant d'ells" i estudia "com és possible interrompre la presència d'un amb només una mirada, aquesta possibilitat és la base de l'obediència”. Per tant, raona Garcés, “un entrarà en el joc de les aparences per formar part d'aquest nosaltres, la qual cosa constitueix una escena comuna en la societat, el substrat de moltes formes d'obediència”. És la “servitud adaptativa”, que la filòsofa explica en un altre dels capítols d'Escola d'aprenents, un llibre que va concebre abans de la pandèmia i que ha escrit durant aquesta crisi.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >