Selecciona Edició
Connecta’t

L’últim passadís secret de Carlos Ruiz Zafón

Els 11 contes de ‘La ciutat de vapor’, llibre pòstum que aquest dimarts arriba a les llibreries (dimecres en català), es capbussen en personatges i escenaris de la tetralogia ‘El cementiri dels llibres oblidats’. La tirada és de 150.000 exemplars

L'escriptor Carlos Ruiz Zafón, el 2008.
L'escriptor Carlos Ruiz Zafón, el 2008.

Meticulós i cartesià com pocs escriptors, Carlos Ruiz Zafón (Barcelona, 1964-Los Angeles, EUA, 2020) tenia al cap ben tramats tots els personatges i les accions que havien de conformar la seva reeixida tetralogia El cementiri dels llibres oblidats (uns 40 milions d'exemplars venuts a tot el món, dels quals uns 10 milions a Espanya i l'Amèrica Llatina). Malgrat que l'autor morís el 19 de juny a Los Angeles, encara és possible descobrir algun passadís secret més que uneix subterràniament aquells llibres o aspectes ignots d'alguns dels inesborrables protagonistes que els poblen gràcies a La ciutat del vapor (Planeta), un volum que recull 11 relats de l'escriptor barceloní, que completen el seu món imaginari i que aquest dimarts arriba a les llibreries (dimecres, en català), i es converteix així en un homenatge pòstum. Tres dels contes són rigorosament inèdits, mentre que un quart és el microrelat Apocalipsi en dos minuts, que va aparèixer en anglès en gots i bosses de Chipotle, popular cadena de restaurants mexicans dels EUA.

Els seguidors de Ruiz Zafón no se sentiran decebuts amb La ciudad del vapor, de la qual s'ha fet un tiratge inicial de 150.000 exemplars en castellà i ja s'ultimen traduccions a 14 idiomes. L'escriptor barceloní, que ja tenia previst recopilar en un sol volum la seva narrativa curta, en bona part dispersa, amaneix els seus relats amb personatges o ecos que reverberen de la seva famosa producció, tot embolcallat principalment amb “la capa fantasmal del vapor”, com escriu en un d'ells. L'assídua presència d'aquesta paraula gairebé fetitxe en l'escriptor (que marca L'ombra del vent) i l'atmosfera de “boira i murmuris” que comporta impregnen l'escenografia dels contes i justifiquen el títol d'un volum format majoritàriament per textos apareguts en premsa o bé publicats en edicions de llibres no venals entre el 2002 i el 2012.

El volum arrenca amb els tres relats inèdits. El primer marca la forma i el fons de la resta d'històries. Es tracta de Blanca i l'adeu, un dels primers records de la infantesa desgraciada d'un escriptor, David Martín, que descobreix a una tendra edat, en paral·lel, l'amor impossible i la seva vocació de narrador d'històries malvivint als humits carrerons del barceloní barri de la Ribera de principis del segle XX. El lector avesat al món zafonià hi descobrirà la gènesi espiritual del periodista i escriptor de fulletons dels anys vint que ven la seva ànima al mefistofèlic editor Corelli i que protagonitza El joc de l'àngel, el segon lliurament de la tetralogia, tot i que també apuntarà a El presoner del cel, la tercera.

A la porta d'una vella fàbrica de llibres del Poblenou, de perfil extravagant, fruit de la ment d'un “arquitecte diabòlic”, truca la jove embarassada protagonista del segon relat, Sense nom. Situada prop del cementiri de l'Est, el cementiri civil més antic de Barcelona i escenari de les trobades entre Martín i Corelli a El joc de l'àngel, a la fàbrica la noia donarà a llum una criatura, totes dues figures al rerefons d'una altra estampa notable de la tetralogia. El gust de l'escriptor pels elements gòtics i romàntics es donen cita en el tercer conte inèdit, Una senyoreta de Barcelona, en el qual una noia, explotada pel seu pare (fotògraf fracassat i jugador), es dedica a encarnar joves difuntes fixant-se en ànimes incautes i torturades.

‘Preqüela’ de la saga i Gaudí, als EUA

Algun bon coneixedor de la més famosa producció de Ruiz Zafón, traduïda a 50 idiomes, pot fins i tot llegir en el relat Rosa de foc una mena de preqüela de la mateixa saga, ja que un impressor de cognom Sempere (sens dubte, ancestre del propietari de la llibreria de vell del carrer Santa Anna, capital a La ombra del vent) es veu obligat per la Inquisició a traduir el diari secret d'Edmond de Luna, encarregat de projectar una laberíntica biblioteca oculta per a l'emperador Constantí, en el que tot apunta que semblen els orígens medievals d'El cementiri dels llibres oblidats. De la mateixa manera que, per saber més de la psicologia de la dona ferida en els bombardejos de Barcelona el 1938 que apareix a l'últim lliurament, El laberint dels esperits, cal acudir a la narració Alicia, a l'alba per veure com va transcórrer l'episodi aquells “dies maleïts”.

La demostració que la desbordant imaginació de Ruiz Zafón anava més enllà del món de la seva tetralogia, així com de l'anomenada Trilogia de la Boira, pot trobar-se en el relat Gaudí a Manhattan, on el genial arquitecte viatja als EUA a tancar el tracte de la construcció d'un gratacel amb un enigmàtic potentat. “De vegades, per fer l'obra de Déu és necessària la mà del dimoni”, diu Gaudí en el relat, embrancat com estava llavors en la construcció de la Sagrada Família, prop de la qual va viure, de petit, Ruiz Zafón. Un escriptor que va jugar sempre gràficament en el disseny dels seus llibres amb l'espiral que tracen les escales del temple i amb el drac de la porta de la Casa Güell que Gaudí va construir a Pedralbes. Coses de genis.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >