Selecciona Edició
Connecta’t

Els autònoms, desemparats

Els treballadors per compte propi són la baula més feble de l’economia i han arribat a la tardor al límit, una situació agreujada pel fiasco dels ajuts de la Generalitat

Una parella passejant pel carrer Ferran de Barcelona, amb la majoria d'establiments tancats.
Una parella passejant pel carrer Ferran de Barcelona, amb la majoria d'establiments tancats.

Mentre les grans empreses aprofiten el seu coixí financer i les pimes resisteixen una mica més, els treballadors autònoms ja comencen a esgotar l'oxigen econòmic. Esperaven una tardor complicada, però la duresa de la segona onada del coronavirus i les mesures de restricció a la mobilitat per frenar-la els han deixat KO: advocats especialitzats ja admetien al setembre un creixent nombre de peticions d'informació per acollir-se a la llei de segona oportunitat, una fórmula per desempallegar-se de la motxilla de crèdits una vegada tancat el negoci.

Però la desesperació i la frustració encara s'han accentuat més aquesta darrera setmana primer amb el caos al web i després amb l'esgotament en poques hores de les 10.000 ajudes de 2.000 euros per a treballadors autònoms, conscient el Govern que serien insuficients. Més del 98% dels membres d'aquest col·lectiu a Catalunya s'han quedat sense uns recursos que podien tenir un efecte balsàmic en la seva situació actual. Després del fiasco de la mesura adoptada, agreujada per la imatge oferta per un web incapaç de suportar la desesperada demanda, el Govern sembla que hi ha posat remei, segons va explicar divendres el president en funcions, Pere Aragonès. Optaran per un mecanisme “continuat” i no puntual al qual puguin accedir tots els treballadors autònoms. “Ho tenim molt avançat, però encara no ho podem precisar”, va dir sobre la novetat dos dies després de posar al web unes ajudes que han emprenyat un sector que, per primera vegada, ha sortit al carrer per protestar pel seu desemparament.

“Tinc un taller particular i per això he pogut continuar treballant. L’any que ve ja veurem”

BERTA BLASI | Conservadora i restauradora de paper

Després de diplomar-se el 2003 com a restauradora de paper a l'escola de la Generalitat, Berta Blasi (Barcelona, 1981) va estudiar documentació a la Universitat de Barcelona. Sempre ha tingut clar que el seu món era el dels documents, llibres, àlbums i dibuixos a restaurar. “I des de llavors no he parat. Només vaig tenir una aturada d'un any després de provar en una empresa que documentava arquitectura que va quedar afectada per la crisi del 2008, com tot el sector. No em van renovar, però em va servir per adonar-me del que realment volia”. Aquell any va obrir el seu propi taller a Tiana (Maresme). “Al principi, va ser dur perquè costa guanyar-se la confiança perquè algú et confiï un material d'un valor incalculable i irreemplaçable; per això vaig haver de compaginar-ho amb diferents feines”.

Berta Blasi, conservadora i restauradora de paper.
Berta Blasi, conservadora i restauradora de paper.

Des de fa poc viu només restaurant. “No ha estat fàcil. Cal sacrificar moltes coses i més de la meitat es queden pel camí. Hi ha moments en què has de decidir entre el que t'agrada o el que t'ofereix més”.

Els encàrrecs que rep ara són, en un 90%, de centres públics com museus, biblioteques i arxius, que aquests dies de pandèmia han continuat perquè ja estaven pressupostats. “No em puc queixar. Una altra cosa són els companys que treballen per a museus i institucions com a autònoms, un sector per si mateix precari, que, amb el coronavirus, de sobte els han dit que no tornin més després d'anys d'estar-hi vinculats. I no han tornat a treballar més. Fora dels grans museus, la conservació depèn de la voluntat i de l'interès del director de cada centre, perquè la conservació no és obligatòria i, per tant, és prescindible”.

Blasi recorda que la davallada dels museus per la falta de turistes i, en conseqüència, d'ingressos, ha fet que la partida anual assignada per a conservació s'hagi destinat a altres objectius. “Tinc un taller particular i per això he pogut continuar treballant. L'any que ve ja veurem, perquè si un llibre fa 500 anys que està així, ja no li ve d'uns quants més. La cosa es notarà a l'abril o el maig de l'any que ve”.

“Vaig estar més de quatre hores intentant aconseguir les ajudes i va ser impossible. Va ser horrorós. No vaig aconseguir res”

ÁNGELES PASTOR | Propietària del restaurant Basilea

Ángeles Pastor va fundar amb el seu marit el 2002 el restaurant Basilea, a Barcelona, especialitzat en menjar suís, sobretot fondues i raclets. “Fins ara, la crisi del 2008 va ser el pitjor moment que hem viscut. Llavors vam decidir augmentar, encara més, la qualitat dels nostres productes. La vam encertar i vam aconseguir superar aquell sot gràcies als clients incondicionals que tenim”, assegura Pastor. De fet, el 2018 i el 2019 van ser els millors anys. “Ja no només venien clients del barri, sinó de tot Barcelona”, manté la propietària del restaurant.

Ángeles Pastor, propietària del restaurant Basilea.
Ángeles Pastor, propietària del restaurant Basilea.

Va arribar l'estat d'alarma i el tancament de la restauració. “Vam estar tres mesos tancats. Nosaltres no podem fer fondues per take away i no era possible continuar amb el nostre negoci. Vaig fer tota la paperassa del cessament d'activitat. Al final només vam cobrar unes ajudes molt petites”, apunta. Al juny van reobrir. “El Basilea no té terrassa, els nostres productes són típicament d'hivern —explica— i a més la gent feia molt de temps que estava tancada a casa i per això, de seguida que van poder, van sortir de Barcelona. Així i tot, vam obrir. Amb 12 comensals podíem, almenys, pagar les despeses que genera la nostra activitat”.

El negoci continuava una mica a trompades fins que a l'octubre la Generalitat va decidir tornar a tancar els restaurants. “És angoixant. Vaig decidir dedicar-me a preparar la paperassa i a sol·licitar totes les ajudes a les quals aspirava. No n'hi havia. La Generalitat va fer aquesta ajuda de 2.000 euros. Vaig preparar tota la documentació. El dilluns a les 9.00 del matí ho tenia tot a punt. Vaig estar més de quatre hores i va ser impossible. A la nit igual, i el dimarts tampoc, fins que van anunciar que s'havien acabat els diners. Va ser horrorós. No vaig aconseguir res”, lamenta.

Amb aquests diners Pastor havia de pagar les despeses que genera el negoci. “El meu marit i jo ja hem esgotat els estalvis que teníem reservats per a la nostra jubilació. Els propietaris del local, després de 18 anys sense haver fallat ni un pagament, estan il·localizables. Aguantarem fins que no es pugui més. Tot això és un despropòsit”, lamenta.

“L’Administració ni ha estat bona per limitar el desgavell ni per ajudar quan estem amb l’aigua al coll”

EVA MARTÍNEZ | Emprenedora al Pirineu

Eva Martínez-Picó és de Barcelona i fa 16 anys va reobrir l'antiga botiga i restaurant d'Espinavell (Ripollès), un poble de 29 habitants. Amb els anys, va convertir l'antiga escola en un refugi de muntanya i hi va habilitar un petit allotjament rural. Té una treballadora. Sense estiuejants, turistes, muntanyencs ni esportistes, el cop de la pandèmia ha estat terrible. “Amb el primer confinament, l'alcalde em va demanar que mantingués la botiga oberta, i encara que els beneficis van ser nuls i vaig patir a dalt i a baix, em va permetre mantenir-me activa”, explica. “D'aquest forat vam passar a la bogeria després de Sant Joan i tot l'estiu. Va ser de zero a cent, tot i que vam extremar les precaucions: vam reduir taules, vam fer torns...”, continua el relat fins a arribar al pont del Pilar, el tancament de la restauració i el confinament de cap de setmana. “Després de l'excés de l'estiu, ara resulta que no podem treballar, s'hauria pogut gestionar millor. L'horitzó no era l'estiu, l'horitzó havia de ser el futur. Mires les corbes i a l'agost ja pujaven... i ningú va fer-hi res, em sembla irresponsable. I ja sabem quins són els llocs on es concentra la gent en el seu temps lliure: oci, cultura i restauració”. Martínez-Picó és molt crítica amb la gestió de l'Administració: “Intentes ser responsable i veus que l'Administració està jugant: ni van ser bons per limitar el desgavell ni per ajudar quan estem amb l'aigua al coll”.

La següent pantalla és “el caos de les ajudes: servidors col·lapsats, problemes per adjuntar documentació, ximplet l'últim… i el mal rotllo de pensar que si aconsegueixes la teva, hi ha algú altre que es queda sense. I mentrestant, els números al banc van del gris al vermell”. Perquè, recorda Martínez-Pico, per emprendre t'has d'endeutar.

Eva Martínez.
Eva Martínez.

“De vegades sembla que l'Administració sigui cega i sordmuda, tracten la gent com si fóssim clònics. Seria més útil si en comptes de donar ajudes insuficients perdonessin despeses: els autònoms o la Seguretat Social. No sé quin tipus d'economia pensen que tindrem, els autònoms aguantem bona part de l'economia i ens estan tractant com a delinqüents”, diu gairebé sense respirar. “No hi ha ningú que els pugui explicar de què va la vida? Les ajudes són pura propaganda. És insultant, no se situen en la realitat de la gent, no saben amb què estan jugant”.

Malgrat l'angoixa i l'empipament, és capaç de veure el costat bo del drama: “Buscar la manera de continuar treballant encara que caigui el món t'activa”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >