Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Visca el català!

Les batalles de la política amb excusa lingüística acostumen a ser miserables: apel·len a sentiments profunds, eleven anècdotes a categoria i s'entesten a dividir la ciutadania

Nens de tres anys en una classe de català d'una escola de Barcelona.
Nens de tres anys en una classe de català d'una escola de Barcelona.

Les batalles de la política amb excusa lingüística acostumen a ser miserables. Perquè apel·len, moltes vegades frívolament, a sentiments profunds, eleven anècdotes a categoria i s'entesten a dividir la ciutadania.

Però també perquè distorsionen la realitat. La convivència de llengües en la democràcia espanyola és tot un èxit. Els casos de conflicte —encara que mínims, cap mereix menyspreu— són més aviat episòdics o anecdòtics. I el castellà o espanyol ha sortit finalment i dignament indemne dels intents d'utilitzar-lo com a punta de llança del nacionalisme agressiu i centralista que va procurar la dictadura.

I en el cas que absorbeix més polèmiques periòdiques, el català, passa el mateix: mai com avui més persones han parlat i escrit en aquesta llengua; la seva llengua no ha tingut mai més prestigi; l'escola no ha estat mai tan reeixida a oferir-lo a tots els seus usuaris, i els escolars catalans no han mostrat mai tan bon domini com els seus homòlegs en el coneixement del castellà. I amb picabaralles escasíssimes. Dels 5.027 centres escolars de Catalunya, es compten amb els dits els que han viscut friccions significatives.

Tant la desaparició o decadència del castellà a Catalunya (que van pretendre combatre Juan Ramón Lodares i altres filòlegs) com la tendència irreversible a la desaparició del català (pronosticada pel manifest victimista d'Els Marges el 1979 i el xenoescèptic Koiné el 2016) són ficcions que no es basen en les dades.

Des de fa dècades es registra un intens paral·lelisme entre dos processos, autònoms, però coetanis —alguna cosa hi tindrà a veure l'arquitectura de l'Estat democràtic de les autonomies—: l'expansió, també internacional, de l'espanyol i la normalització i ampliació del coneixement de tots els idiomes dels espanyols. Tenen el castellà com a llengua materna 483 milions de persones, el fan servir 580 milions i gairebé 22 milions l'estudien com a llengua estrangera (2019); el 94,63% dels catalans entén el català (2013), més del 80% el parla i el llegeix; més del 60% l'escriu, la qual cosa quadruplica la xifra del 1980. Aquest paral·lelisme suggereix que totes dues expansions funcionen sense perjudici mutu, que no hi ha suma zero, que tots dos idiomes —i, sobretot, els seus parlants— són guanyadors.

Tot admet millora. Però res des de la malvolença, el menyspreu, la ignorància o la síndrome de superioritat.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >