Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Ningú vol ser Mascherano

Avui no puntua dir que vols ser un treballador com el Jefecito, que es retira, sinó que la moda és presumir de ser un virtuós com Piqué

Mascherano, en el retorn al futbol argentí amb l'Estudiantes.
Mascherano, en el retorn al futbol argentí amb l'Estudiantes.

Fa temps que el Barça busca un central i no el troba, a l’espera que torni Eric García del Manchester City. La parella Piqué-Lenglet funciona com a titular sense cap més pressió que la d’Araujo. Al català li aniria bé poder reposar algun partit, tot i haver renunciat a la selecció, i al francès segurament li convindria que el burxessin una mica més, sempre aplicat i acadèmic i sovint també tan discret que quan deixa de ser-ho el descobreix el VAR i l’expulsen, o li xiulen penal per agafar de la samarreta Segio Ramos.

Lenglet no s’assembla encara a la millor versió d’Umtiti, castigat per les lesions, i li falten partits per poder ser un bon complement de Piqué, indiscutible als seus 33 anys tot i que cada cop està més exigit i se sent més exposat, res a veure amb els temps en què va formar parella amb Carles Puyol. El tàndem Piqué-Puyol va fer fortuna perquè es complementaven molt bé i perquè el capità marcava la línia a dins i a fora del camp, pendent del vestidor i capitalitzador del gas sentimental de la grada del Camp Nou.

No és fàcil trobar l’acompanyant de Piqué des de la retirada de Puyol. No es tracta simplement d’aconseguir una peça de recanvi, com si es tractés d’un futbolí, tàctica que ha fracassat moltes vegades, especialment en el cas de Neymar. La qüestió és que s’entengui amb Piqué i, a més, comprengui el joc del Barça. Això vol dir que moltes vegades no n’hi ha prou amb ser un central natural, sinó que el jugador s’ha d’adaptar a les circumstàncies i renunciar fins i tot a la seva demarcació preferida, com va fer Javier Mascherano.

El Jefecito ha anunciat que plega després d’una carrera d’èxits que passa pel Camp Nou. L’argentí era un volant central, que en diuen a l’Argentina, un 5, que va jugar de defensa central al Barça. “Vaig arribar per complir un somni i ha arribat l’hora de despertar; ha durat més del que hauria pogut pensar”, va dir el dia del seu comiat blaugrana després de set anys i mig i 18 títols a Barcelona. Mascherano va ser molt estimat a River, Corinthians, Westh Ham, Liverpool, Estudiantes i a l’Argentina.

Hi ha una jugada molt coneguda que defineix el seu futbol i la seva estada al Camp Nou. Va ser en aquell partit de vuitens de final de la Champions 2010-2011 contra l’Arsenal, quan li va treure la pilota dels peus a Nicklas Bendtner en el moment en què el danès estava a punt de rematar davant Valdés després d’una assistència de Jack Wilshere. L’argentí va evitar aleshores l’eliminació del Barça que acabaria essent campió a Wembley. El jugador es va deixar la cama en un tackle, un recurs molt anglès, signe de distinció de Mascherano.

Només cal repassar l’acció i veure la seva cara per adonar-se de l’esforç i el risc que va córrer pel bé col·lectiu; així s’expliquen algunes declaracions que va fer després per explicar com vivia el futbol: “Jo el pateixo, no en gaudeixo; durant 90 minuts hi ha un patiment per la necessitat d’estar concentrat, per no equivocar-me, per estar al cas de mi i dels meus companys; no hi trobo sentit al que s’entén per gaudir; jo gaudeixo entrenant-me, aprenent, i no en els minuts que estic al camp”, va dir Mascherano a Panenka.

Humil, sacrificat i de caràcter ferm, ha estat un jugador professional i compromès amb el seu club; exemplar per la dedicació i referent per als seus companys d’equip; competitiu i honest al camp, ben valorat per l’aficionat perquè sabia que no presumia de res sinó que intentava dissimular qualsevol mancança. “Si no hagués començat a jugar de central, segurament la meva estada al Barça hauria durat poc”, va confessar, conscient que el lloc de mig centre que tant li agradava era fet a mida de Sergio Busquets.

Busquets i Mascherano podrien haver jugar plegats al doble pivot de Koeman. No és possible perquè l’argentí ha fet 36 anys i ha decidit penjar les botes. No vol enganyar ningú, i menys enganyar-se, actitud que l’honora en un moment en què molts joves aspiren a ser figures i a jugar a la carta, com si els equips es dissenyessin d’acord amb els seus gustos, res a veure amb Mascherano. Avui dir que vols ser un treballador com el Jefecito no puntua; el que compta és dir que ets un virtuós amb el talent de Piqué.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >