Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

El ‘reset’ que necessita Barcelona

El pla de l’Ajuntament per transformar l’Eixample en una gran ‘superilla’ és només el primer pas de la gran mutació que necessiten les grans ciutats per sobreviure a l’emergència climàtica

Maqueta del projecte urbanístic de l'Eixample de Barcelona.
Maqueta del projecte urbanístic de l'Eixample de Barcelona.

Els pisos se’ns han quedat petits, els carrers s’han tornat hostils, la natura és massa lluny i no tenim prou espai vital per passejar ni per jugar. Si alguna cosa ha demostrat la pandèmia és que les ciutats que dediquen més espai al cotxe que a la gent són tòxiques i que l’actual model d’urbanisme i d’organització social és disfuncional perquè ens obliga a moure’ns tots alhora i ens mata a poc a poc. Per la pol·lució, l’estrès associat a la mobilitat i per falta d’espai vital. Tot això s’agreujarà amb el canvi climàtic.

El mar s’escalfa i això té greus efectes en una terra en la qual, com canta Raimon, ‘la pluja no sap ploure’

Les grans ciutats han de canviar si volen sobreviure al que ha de venir. Necessiten un reset per reprogramar-se. I Barcelona el necessita especialment perquè es troba en una zona d’alt risc. La conca de la Mediterrània és un dels llocs on més està impactant l’escalfament global. Si la temperatura mitjana del planeta ha augmentat 1 ºC respecte de l’era preindustrial, a la Mediterrània n’ha pujat 1,5 segons l’estudi Riscos associats al canvi climàtic i els canvis mediambientals a la regió mediterrània, coordinat pel professor Wolfgang Cramer, de l’Institut Mediterrani de Biodiversitat i Ecologia. El treball, en el qual participen més de 80 científics, entre els quals la professora M. Carme Llasat, es va iniciar el 2015 i els resultats preliminars constaten que la conca s’escalfa un 20% més ràpid que la resta del planeta.

La temperatura puja, el mar s’escalfa i això té greus conseqüències en una terra en la qual com canta Raimon, “la pluja no sap ploure”. L’estudi adverteix que les onades de calor seran cada vegada més intenses i més duradores, cosa que provocarà sequeres prolongades. Fins i tot si aconseguim contenir l’escalfament global a finals de segle per sota dels dos graus que marca l’Acord de París, les pluges estivals es reduiran entre un 10% i un 30%, i quan plogui serà de forma més torrencial. Hi haurà escassetat d’aigua dolça, els rius aportaran menys sediments, les platges retrocediran i augmentarà el nivell del mar.

En realitat, tot això ja ho estem veient. Aquell futur de sequera i desertificació que crèiem llunyà s’apropa a tota velocitat. I aquí tenim Barcelona, comprimida entre el mar i la muntanya, veient com l’estiu s’allarga cada vegada més, l’hivern s’escurça i al mig queden una primavera i una tardor molt més càlides del que solien ser. Amb aquestes previsions ha de torejar una de les ciutats més denses del món, amb menys espai vital i més intensitat de trànsit, unes condicions especialment propícies perquè es formi el que el professor Javier Martín Vide denomina una illa de calor. La ciutat consumeix molta energia i aquesta desprèn calor. El tràfec humà, el trànsit, l’asfalt reescalfat i l’activitat intensa augmenten la temperatura. Quan la mínima nocturna puja per sobre dels 20 graus, no es pot dormir bé i tot es torna espès, desagradable. El professor Martín Vide, coordinador de l’últim informe sobre el canvi climàtic a Catalunya, va encunyar el terme nit tòrrida per descriure aquest fenomen. Doncs bé, d’un temps ençà ha observat que les nits tòrrides no només són cada vegada més freqüents sinó que ja hem deixat enrere els 20 graus i ara cada vegada són més les que superen els 25, cosa que té un fort impacte en la salut de les persones amb patologies cardíaques o respiratòries.

Les nits tòrrides amb una temperatura mínima de més de 25 ºC han passat de cinc al 2007 a 21 al 2020

Martín Vide va començar a estudiar aquest fenomen fa 30 anys, quan encara era anecdòtic. Ara, diu, s’ha convertit en un nou risc climàtic. I, com ocorre amb altres riscos, impacta més en aquells que per la seva situació de pobresa energètica no poden defensar-se amb un bon aire condicionat. A l’observatori del Raval entre 2007 i 2015 es registrava una mitjana de cinc d’aquelles nits especialment tòrrides. El 2017 ja n’eren 13 i aquest any n’han estat 21. Un salt brutal. Vint-i-una nits en què s’han superat els 25 graus de mínima.

Totes aquestes dades eren un preàmbul per dir que el pla de transformació de l’Eixample que preveu convertir en corredors verds per als vianants 33 quilòmetres de carrer i construir 21 noves places en d’altres tants encreuaments, no només és una cosa necessària i urgent, sinó que s’ha d’estendre i ampliar a la resta de la ciutat. Aquest projecte és només el primer pas del gran reset que necessita Barcelona. Com sosté el filòsof Bruno Latour, la crisi del coronavirus ens ha fet veure una cosa que no crèiem factible: que quan una amenaça global i potencialment catastròfica ens afecta, és possible reaccionar amb un cop de volant. Això és el que necessiten ara les grans ciutats per afrontar l’emergència climàtica i allunyar-se d’un futur de degradació urbana com la que veiem a la pel·lícula Blade Runner.

 

 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >