Selecciona Edició
Connecta’t
CRÍTICA i

Un monument als caiguts del 92

Robusta i comunitària, la nova pel·lícula de Luis López Carrasco 'El año del descubrimiento' aixeca d’entre la runa de l’Expo i els Jocs Olímpics una lluita col·lectiva estigmatitzada

Fotograma d''El año del descubrimiento'.
Fotograma d''El año del descubrimiento'.

Construït pedra a pedra, o testimoni a testimoni, és un mur de resistència contra la desmemòria, la por i el silenci dels treballadors d’un país en crisi, El año del descubrimiento. És igual que sigui la reconversió industrial de finals dels vuitanta, la bombolla immobiliària de fa una dècada o el sotrac del turisme d’ara mateix. Les víctimes són les mateixes en aquesta pel·lícula imprescindible. Un fresc de més de tres hores en què l’espectador assisteix sense parpellejar a les converses creuades, entrevistes i relats d’una sèrie de dones i homes que parlen d’oficines, tallers, torns de treball, atur, desigualtat, comitès d’empresa i sindicats. Asseguts en taules o recolzats a la barra d’una vella cafeteria de la ciutat murciana de Cartagena, joves i grans intercanvien somnis i gestos d’impotència davant d’una lluita col·lectiva estigmatitzada. La pel·lícula inaugura avui el Festival de Cinema Independent de Barcelona L'Alternativa, que serà en format virtual.

El punt de partida són els esdeveniments ocorreguts a Cartagena durant el simbòlic 1992. La crisi de la reconversió industrial desembocava llavors en el xoc entre milers de treballadors i la policia. Un enfrontament que es va saldar amb desenes de ferits i la crema amb còctels molotov del Parlament autonòmic. La destrucció de llocs de treball afectava empreses de fertilitzants i drassanes, com Bazan, Pañarroya i Fesa-Enfersa, a més de moltes d’altres que estaven sota els seus paraigües, i posava en perill gairebé 60.000 llocs de treball que se sumaven als caiguts de la mineria i l’agricultura.

La fixació amb la cara b d’aquell any no és nova en el cinema espanyol, encara que la mirada generacional de López Carrasco hi aporta el desencant iracund dels qui van arribar tard al malbaratament. A la magistral De Nens (2003), Joaquim Jordà ja apuntava cap a les ombres del projecte urbanístic al darrere de la ciutat olímpica. Barcelona 92 i l’Expo de Sevilla van vestir de modernitat aquest país obsolet que també plana en una altra de les pel·lícules espanyoles d’aquest any, Las niñas, el debut de Pilar Palomero. Però El año del descubrimiento, deutora del mestre Jordà o del brutal díptic sobre la Transició Después de..., de Cecilia i José Juan Bartolomé, és una pel·lícula robusta i comunitària, que sense contemplacions va directa al gra per posar veu i rostre als que paguen el preu de cada nova normalitat. López Carrasco, els primers passos del qual en el documental experimental cal situar-los dins del col·lectiu Los hijos, ja va deixar veure la seva obsessió per les cunetes del relat hegemònic en el seu curtmetratge Aliens (2017), sobre la cantant de Zombies, Tesa Arranz, i sobretot a El futuro (2013), el seu primer llargmetratge en solitari.

Amb estratègies similars a les d’aquella indagació al final de la festa dels anys vuitanta, la seva nova pel·lícula tafaneja per l’ull d’una càmera de vídeo d’Hi8, la textura de la qual —sumada a decisions d’ambientació tan mínimes i efectives com un adhesiu a la paret o el fum dels cigarros— funciona com un túnel del temps que juga amb enorme astúcia a l’anacronisme. L'ara és el llavors i viceversa. Amb els plans tancats del bar on passa tot, el material documental dels enfrontaments del 92 a Cartagena i el recurs de la doble pantalla (una decisió arriscada que va sorgir a la sala de muntatge), el cineasta aconsegueix penetrar en l’espectador d’una manera tan sorprenent que el seu mosaic polifònic és capaç d’invocar que la insubmissió era i és un dret que no es pot enterrar sota tones de Curros i Cobis.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >