Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA OPINIÓ i

Aniversari de Hölderlin

Va dubtar de ser pastor, va fer de preceptor i va compondre unes poesies gens menyspreables fins i tot quan ja no tenia seny

Hölderlin, entre els millors poetes de la història de les lletres europees.
Hölderlin, entre els millors poetes de la història de les lletres europees.

Fa dos-cents cinquanta anys naixia Friedrich Hölderlin (1770-1843) en un llogarret del regne de Suàbia. Aquell mateix any van néixer Beethoven i Hegel. Del primer d’aquests dos se’n celebra pertot, a Europa en especial (encara amiga de la música clàssica), l’aniversari corresponent. De Hegel, només se’n parlarà a les universitats alemanyes, i encara. De Hölderlin no se’n sent gairebé res, almenys aquí, tot i comptar amb una bona sèrie de traduccions al català, començant per les de Carles Riba.

En un poema molt celebrat seu, Hölderlin va escriure: “allò que perdura, ho funden els poetes”; però cal reconèixer que la música de Beethoven ha perdurat tant com l’obra escrita del poeta, i la filosofia de Hegel, més que perdurar, ha donat uns fruits que arriben fins a les deixies del marxisme.
Hölderlin va estudiar amb Hegel, i encara amb Schelling (aquest era cinc anys més jove), a la famosa Stift, de Tübingen, fundació protestant creada per a la formació dels futurs eclesiàstics d’aquesta variant del cristianisme, per fornir a l’administració alemanya (llavors encara no unificada) els quadres directius, i, finalment, per proporcionar als centres d’ensenyament tota mena de professors, en especial en el camp de les humanitats.

El nostre poeta va estar dubtant entre abraçar la carrera pastoral i fer qualsevol altra cosa (segurament li era igual una cosa que una altra, perquè era bàsicament, des de sempre, un home dotat per a la poesia i el pensament, àmbits no contradictoris entre si); finalment va abandonar la idea de ser un oficiant de l’església de Luter, i va professar, a partir de 1793, l’ofici de preceptor privat, molt habitual a les terres alemanyes el XVIII i bona part del XIX: una feina mal pagada i menys considerada. Com els músics fins a final del XVIII, els mestres ocupats en una casa particular dinaven a la cuina, amb la resta del servei.

La mala sort va fer que Hölderlin s’enamorés perdudament de Susette Gontard, la mestressa de la segona casa on va servir, a Frankfurt del Main. No va trigar a ser acomiadat pel marit, però d’aquell amor en va néixer una novel·la relativament frustrada (ho deia Gabriel Ferrater), però d’una prosa poètica d’enorme qualitat. Va seguir uns quants cursos de Fichte a la universitat de Jena, va estimar molt Schiller, va conèixer Goethe (que no va saber apreciar el valor de la seva poesia), i va servir per última vegada a la casa del cònsol d’Hamburg, a Bordeus, d’on també va sortir-ne precipitadament. Es diu que va travessar tot França i part d’Alemanya a peu, en el camí de retorn a la casa materna, a Nürtingen.

Mentrestant, sobretot a partir de 1801, Hölderlin havia escrit el bo i millor de la seva producció, els Himnes i les Elegies, obres que el lector trobarà traduïdes al català, a l’editorial Quaderns Crema. Cap a 1802 es van manifestar els primers símptomes d’una malaltia mental vagament diagnosticada i gens tractada, per la qual cosa el poeta va passar a viure a la casa d’un fuster (molt culte; sembla que llegia Kant), a la ciutat de Tübingen, on havia estudiat pocs anys abans. Ja no se’n va moure: tota la segona meitat de la seva vida. Tenia una habitació petita, quasi semicircular, a la torre adossada a l’habitatge i obrador del fuster, i el visitava un estol d’amics, de tant en tant. Hi tenia pocs llibres, entre ells la poesia de Píndar (un dels orígens de tota la seva producció, que toca quasi sempre els temes de la literatura grega clàssica, de vegades amb un biaix referent a una Alemanya anhelada), la seva novel·la Hiperió o l’eremita a Grècia (en què Diotima és la transposició de l’estimada Susette), una espineta on no parava de tocar, diuen, les variacions de Mozart “Ah, vous dirais-je, maman”, un llit, una cadira i un escriptori menut. Més coses no hi cabien.

Passejava tranquil pel camí de ronda del riu Neckar, modest i amable, entotsolat i amb la felicitat pròpia dels beats, i encara va escriure unes poesies gens menyspreables, a pesar que el seny ja no l’assistia. Ens ha deixat una de les obres poètiques, en vers i en prosa, uns assaigs i unes traduccions de Sòfocles que han perdurat: “el que perdura, ho funden els poetes”. Per això responia un servidor als seus estudiants, quan li preguntaven quins eren els millors poetes de la història de les lletres europees: “Píndar, sant Joan de la Creu i Hölderlin”. És clar que n’hi ha molts més, i de molt grans, però el poeta de Suàbia, sempre a mig camí entre els déus de Grècia i els seus contemporanis, va bastir un d’aquells universos literaris que obren un espai amb línies de fuga interminables i, per contra, amb un temps reduït a zero, com el temps de Parmènides, per donar a entendre a la humanitat que la història potser progressa a batzegades, però l’art, en la seva essència, no coneix pròpiament el temps secular. Es troba en una altra esfera, tirant a l’immens i lluny del mesurable.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >