Selecciona Edició
Connecta’t

La crisi del coronavirus dispara el nombre de dones sense llar a Barcelona

EL PAÍS accedeix a la casa Impuls, un equipament nascut en plena pandèmia per acollir dones sense sostre, una problemàtica que s’ha multiplicat des del març

La María Eugenia, l'Estebana i la Maryam dimecres a la casa Impuls.
La María Eugenia, l'Estebana i la Maryam dimecres a la casa Impuls.

“Vaig venir a Barcelona el febrer del 2018 des de Colòmbia. Com totes, buscava una oportunitat. No tinc papers i vaig treballar en negre en bars, cuidant nens, persones grans… Moltes vegades mantenia diverses feines alhora. El febrer passat netejava pisos turístics i em vaig quedar sense feina d'un dia per l'altre”, així de contundent és l'Eugenia. Té 20 anys i és una dona sense llar. Des del juliol viu al centre d'acollida Impuls de la Fundació Assis. Un centre que ha nascut, amb molta urgència, en plena pandèmia per acollir exclusivament dones.

La crisi econòmica derivada de la covid ha fet aflorar una xifra oculta de dones sense llar. Segons totes les previsions de les entitats, en els propers mesos quedaran al descobert centenars de dones que aquesta crisi humanitària ha castigat amb molta duresa.

L'atac de la covid ha desactualitzat totes les estadístiques. Abans de la pandèmia, més de 3.000 veïns de Barcelona no disposaven d'un sostre on aixoplugar-se. 2.000 dormien diàriament en albergs i altres infraestructures i el miler restant passava la nit al carrer. Ara hi ha entitats que asseguren que la xifra de sensesostre supera els 4.000. La majoria són homes, només el 10% són dones, però Elena Sala, responsable del programa Dones amb Llar d'Assis té clar que el “sensellarisme femení” fa dècades que està invisibilitzat i està a punt de deixar d'estar-ho: “Hi ha dones que viuen en habitacions de lloguer que avui poden pagar i demà no. Dones que es veuen obligades a dormir al sofà d'un amic i obligades a estar tot el dia al carrer perquè no es cansin d'elles i les facin fora. D'altres es veuen obligades a intercanviar serveis, explotació sexual… N'hi ha que mantenen relacions tòxiques per no acabar al carrer… Aguanten situacions molt traumàtiques abans d'acabar sense llar. Hi ha molt de sensellarisme ocult que la covid ha accelerat i visibilitzat”.

Per a les dones, dormir al carrer és l'última fase d'un procés de pèrdues. “Si la principal causa del sensellarisme masculí està relacionada amb l'atur, en el cas de les dones està relacionada amb la ruptura sentimental i la violència de gènere. Quan una dona arriba a una situació de carrer ho fa en pitjors condicions que un home. En pitjor situació econòmica, pitjor situació de salut física i mental… Al carrer no només pateixen aporofòbia, sinó que també són víctimes de violència sexual”, denuncia Sala.

La pandèmia ha accelerat els processos i a les entitats, d'un dia per l'altre, van començar a disparar-se totes les alarmes. “Hem rebut trucades de dones amb nens dormint en un garatge. D'altres passejant per portals. La covid ha esborrat del mapa les estratègies femenines de supervivència, tot allò al qual les dones s'aferraven per no quedar al carrer”, lamenta Sala. Reconeix que no tenen dades i es basa en pistes que li fan preveure una “sagnia” de dones sense llar que està per arribar.

De fet, a la mateixa Fundació Assis la va agafar desprevinguda tanta urgència. Aquest setembre hauria d'estar construïda la Casa Rosario Endrinal –rep el nom de la dona sense llar que van cremar viva en un caixer el 2005– que ha d'acollir una desena de dones sense llar. La covid va paralitzar l'obra i van reunir el que van poder en plena emergència per aconseguir 12 places d'habitatge per a dones vulnerables. Gràcies gairebé a la casualitat, els van cedir un edifici al barri de Sarrià que van obrir al juliol i on viuen set dones que s'han salvat del carrer. És la Casa Impuls i hi ofereixen acompanyament social, educatiu i emocional a dones que han estat a punt de quedar-se al carrer. Allà s'estaran una temporada fins que puguin establir-se pel seu compte.

La Maryam té 26 anys i és una de les dones que viu a Impuls. Va venir del Marroc el 2018 buscant “futur” malgrat no saber l'idioma, ni la cultura… És difícil trobar feina sense papers i sense saber castellà. Va acabar vivint en un alberg mentre treballava en alguna botiga, netejava pisos. “Va arribar la covid i de les feines em van dir que ja em trucarien. No ho van fer”, lamenta. Gràcies a la intervenció de les entitats socials va ingressar a Impuls i la seva situació va fer un gir de 360 graus. “Abans cada dia em preguntava si acabaria dormint al carrer. Per sort mai va passar”, adverteix. El problema amb el qual es troba la Maryam és el cercle viciós de la majoria de les dones sense sostre: Moltes no tenen la seva situació regularitzada i necessiten acreditar un arrelament de tres anys, amb una formació en castellà, català, coneixement del mercat laboral, cultura catalana i un ofici que els permeti “prosperar”. La covid també ha posat aquí pals a les rodes. Molta de la formació ha desaparegut, una altra té ràtios… al final acaba tot saturat.

A l'Eugenia li va passar una cosa semblant. Mentre netejava pisos turístics a menys de set euros l'hora, vivia en l'únic lloc que es podia permetre: un pis ocupat on els propis ocupes li cobraven per conviure amb ells. “Amb la covid em vaig quedar sense diners, sense menjar… mai va estar en la meva ment dormir al carrer. No era una opció, m'avergonyiria viure al carrer”, recorda. Va acabar demanant menjar a Assis i la van rescatar.

L'Estebana farà 50 anys aquesta setmana. També és colombiana i ella sí que va acabar vivint al carrer, en albergs i en mil i un llocs abans d'arribar a Impuls.

D'aquí a un any totes creuen que hauran abandonat la casa i hauran “prosperat”. La covid està saturant tots els serveis d'ajuda a les persones sense llar. “Les dones amb les quals treballo necessiten un habitatge. És igual quantes cases Impuls obrim perquè les omplirem. El que necessitem són polítiques públiques que, d'una vegada per sempre, garanteixin el dret a un habitatge”, denuncia Elena Sala.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >