Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Visita a l’amor religiós

'Maria' conté 33 peces més o menys inspirades en la vida de la Mare de Déu, més unes altres set dedicades a “les set últimes paraules de Crist a la Creu”

Txema Martínez, guanyador dels darrers Jocs Florals amb 'Maria'.
Txema Martínez, guanyador dels darrers Jocs Florals amb 'Maria'.

Temps era temps, als Jocs Florals es concedien tres premis principals: la Flor Natural, a una poesia d’amor; l’Englantina d’Or, a un poema patriòtic, i la Viola d’Or i Argent, a un poema religiós. L’últim premi Jocs Florals de Barcelona ha recaigut precisament en un recull que es pot incloure tant en el primer com en el tercer gènere, un fenomen molt poc freqüent en els darrers temps poètics. Així, Maria, l’obra que va portar Txema Martínez (Lleida, 1972) a obtenir el guardó, conté 33 peces més o menys centrades, més o menys inspirades, en la vida de la Mare de Déu, més unes altres set dedicades a “les set últimes paraules de Crist a la Creu”.

'Maria'

Visita a l’amor religiós

Txema Martínez
Proa
96 pàgines
16 / @ 7,99 euros

En el primer poema, Vetlla, una veu s’adreça a un “Tu” (en majúscula) que “s’encimbella damunt de tota mort i tot dolor”, enmig d’un seguit d’oposicions entre imatges de llum i de fosca; en el poema Mare s’esmenta “el Verb de cada gènesi”, i l’últim, L’anunciació de Maria, acaba amb el vers “sang nova eterna pel teu calze sang”.

Tot fa pensar que la clau del conjunt, en la mesura que sigui desxifrable, s’ha de trobar en la figura de la Mare de Déu, encara que molts dels poemes també es poden llegir independentment. Sovint com a poemes d’amor, cosa que no té res d’estrany, ja que l’analogia amorosa és la més habitual en la poesia religiosa i mística. I alguns amb topònims, catalans —Cerdanya, Formentera, collada de Toses, riu Segre— o no —Punda Maria, Unter den Linden—, que serveixen per subratllar la universalitat de l’experiència que se’ns exposa.

Maria està envoltada de paradoxes —és verge i mare, dona a llum el Qui l’ha creada, va tenir cura del Qui té cura de tot— que sorgeixen en intentar encabir l’existència històrica de Jesús en la visió trinitària de Déu. La funció de la paradoxa és acostar-se a una realitat per a la descripció de la qual el llenguatge de cada dia és insuficient, i alhora mantenir l’ànim en suspens davant la transcendència de fets que no es poden reduir a principis lògics.

L’autor no pretén resumir qüestions suscitades per les escriptures ni resoldre misteris insolubles, sinó aprofitar el forçament del llenguatge que és habitual en la teologia i les devocions per compondre breus poemes que són com un simulacre d’oració. Un seguit d’imatges poderoses i enigmàtiques que se succeeixen sense cap entrellat racional; el valor del poema rau només en la seva capacitat de suggestió: “Per entre els llavis superfície albiro / la sang del teu ponent / en la meva alba”. En el seu poemari anterior, Dol (2012, premi Ausiàs March), ja s’insinuava aquesta tendència, que ara s’ha fet més extrema, i també s’hi entreveia un afany d’ultrapassar els límits: un poema dedicat a Louise Glück, la recent guanyadora del premi Nobel, acaba dient: “Busco per no trobar el que ja no / existeix sinó en mi”.

El llenguatge emprat per Martínez, traductor dels Sonets de Shakespeare i reconegut amb un bon grapat de premis (des del Salvador Espriu de poesia jove, de 1996, al Carles Riba de 2007, passant pel Màrius Torres de 1999), s’ha anat tornant també més barroc. Són recursos habituals, en aquest el seu vuitè llibre de poesia, l’anacolut, les repeticions, les al·literacions, els substantius en funció d’adjectiu... Les dificultats de la lectura són compensades per la composició en vers, majoritàriament decasíl·labs, que impedeixen que la correntia verbal es desbordi.

Esment a part mereix la secció Les set últimes paraules de Crist a la Creu (títol també d’una important composició de Haydn). Més intensa i més densa de referències, gairebé converteix la secció anterior en el seu pròleg. Es tracta de set paràfrasis de les frases pronunciades pel Fill de Déu en l’escena de la crucifixió, tal com les recullen els evangelis. És la culminació de la missió històrica de Crist: la redempció. Maria hi està plenament implicada: “La mort abraces com qui abraça l’úter (…) última mort perquè jo neixi”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >