Selecciona Edició
Connecta’t
PROVOCACIONS OPINIÓ i

La supervivència dels confinats

A 'La casa de la vida', passant d’habitació en habitació, Praz relata la història de cada quadre i escultura o moble que posseeix

Sala de la casa-museo de Mario Praz a Roma, on va traslladar les antiguitats que tenia al Palazzo Ricci.
Sala de la casa-museo de Mario Praz a Roma, on va traslladar les antiguitats que tenia al Palazzo Ricci.

Llegir La casa de la vida, un atípic llibre autobiogràfic de Mario Praz (1896-1982), porta el record d’una altra estranyesa, escrita per J. K. Huysmans el 1884, A repèl: Des Esseintes, el protagonista, es retira de la vida galant de l’època —no hi ha res que avorreixi tant com la diversió— i es reclou en una casa als afores de París per intentar aturar el temps i disfrutar-lo girant-se d’esquenes al món. Col·lecciona quadres i llibres selectes, objectes de sensibilitat etèria i refinada, s’envolta de la bellesa més exquisida, i s’inventa un infinit de jocs inútils. La major part de la novel·la, en rigor, són llistes i més llistes difícils d’oblidar pel que tenen de disseny d’una estratègia impossible, d’una vida regida segons uns codis personals de bellesa.

Els estudis de Praz són una recerca obsessiva de l’explicació d’aquesta bellesa implícita que contenen els objectes artístics, i a La casa de la vida practica una inversió sistemàtica del camí habitual a l’escriptura memorialística: en comptes de referir-se als familiars, als amics o als coneguts, el que guia la narració és la història particular dels tresors que durant la seva vida de col·leccionista ha anat acumulant. I, com si fos un neuròtic recalcitrant que un dia accedeix a ser l’amfitrió perfecte, Praz es converteix aquí en guia del museu particular que era el lloc on vivia, el Palazzo Ricci, situat a la romana Via Giulia.

A La casa de la vida, passant d’habitació en habitació, Praz relata la història de cada quadre i escultura o moble que posseeix, i fa que l’atenció del lector es fixi en aquelles menudeses —com el detall mínim que distingeix dues roses en una exposició— que passarien desapercebudes a la mirada de qualsevol neòfit, exhibint una erudició hipnòtica per justificar que l’ansa d’alguna tassa estigui trencada i suscitar els ecos de l’aventura insubstancial que no sol reflectir-se en els llibres d’Història. Per a aquest passeig, Praz usa un sortilegi verbal d’una alta precisió poètica i d’una enorme emoció científica, i aconsegueix que es contemplin les coses tenint la mateixa impressió que li ofereixen a ell les pintures que estima: una presentació tan exacta de la realitat que es pot pensar que no és vista per un ull humà, sinó com si tingués la capacitat d’augment d’un ull màgic. En una de les pàgines de Museu d’ombres, Joan Perucho es preguntava què s’amagava rere les coses, i es responia que era una qüestió que només els poetes podien respondre. Com Praz: l’instant aturat del temps i el record d’una història íntima.
Sobre Praz es pot aplicar el que sobre les narracions històriques de Flaubert reflexiona el protagonista de la novel·la d’Huysmans: “El fet és que, quan un home de talent es veu condemnat a viure una època esmorteïda i estúpida, a l’artista l’obsessiona, fins i tot sense que se n’adoni, la nostàlgia d’una altra època”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >