Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA OPINIÓ i

Les mans lliures

Els escriptors professionals, com que són econòmicament prescindibles, poden deixar de produir. També poden viure de l’aire. Poden fer moltes coses. 'Natura incipit'

'L'escriba assegut', al Museu del Louvre.
'L'escriba assegut', al Museu del Louvre.

Ja ho deixava clar Horaci: “Natura incipit, ars dirigit, usus perficit”. Així és com es fan els escriptors acceptables. Alguns surten ben equipats de les escoles d’escriptura, altres de casa seva. Amb sort, mantindran la flama que la natura els va encendre quan tocava repartir dons. Se sentiran afortunats quan trobin mestres (vius, morts, tant se val, privilegis de la posteritat amb els insignes). Reblaran la sort si han pogut viure molt. Viure molt els haurà servit per polir la tècnica mentre els altres, una comunitat de lectors que quasi s’equipara en nombre a la seva, els diu que no escriuen per als calaixos.

Ara bé, malgrat els dons i l’ofici, hi ha qui no escriu per l’ofec extraordinari de factors ambientals. Perquè els és difícil escriure mentre el món es desfà, sempre que no s’escrigui sobre un món que es desfà, és clar. És el cas d’Helena Carreras, flamant premi Just Manuel Casero amb el seu Dinou Vint que podrem llegir a principis del vint-i-u.

Sumant-se a la constricció mental, n’hi ha una de física: és encara més difícil escriure sense mans. L’amputació consisteix a tenir-les ocupades en els fills desescolaritzats, les tasques alimentàries i el reguitzell autoreproductiu d’intendències domèstiques. Els escriptors professionals, com tants treballadors (i tantes més treballadores) han estat representants d’una trista constatació, extensible a altres sectors: com que són econòmicament prescindibles, poden deixar de produir. També poden viure de l’aire. Poden fer moltes coses. Natura incipit.

Conveníem, no fa pas gaire, que l’expressió de la cultura a través de l’escriptura, del teatre o de la música dinamitzava una societat més lliure i feliç. Tanmateix, els seus actius humans semblen ser d’un altre món, un on s’escriu amb el llapis a la boca, s’actua amb el teló abaixat o es toca sense música. Temporalment, deixaran de ser ciutadans perquè no tenen el tret fonamental per ser-ne: les mans lliures. Tenen, en canvi, aquella posició que Aristòtil reservava a dones i esclaus a la seva política: una existència individual irrellevant però col·lectivament molt estimable. Des que hi ha món, passa a totes les cases i a quasi tots els oficis però anem tirant perquè aquesta mínima maldat ens manté l’equilibri.

D’altra banda, hi ha una mena d’autor que no el trobareu en aquest pati. Confessa que els mesos de tancament han estat un búnquer on ha produït més que mai; en solitud i silenci, els millors companys d’escriptori després de les passejades, que lamenta no haver pogut fer perquè no tenia gos. Ha fet el mateix de sempre però amb el barret d’eremita. Ha comptat amb la pausa del món i la diligència galopant de les seves mans.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >