Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Empatia lingüística

El PP i Cs saben que la immersió lingüística és un tema que toca la fibra. Quan les enquestes electorals no van de cara, ajuda a pal·liar els mals resultats que anuncien

Inés Arrimadas, presidenta de Ciutadans.
Inés Arrimadas, presidenta de Ciutadans.

Com era de preveure, la precampanya de les eleccions del proper 14 de febrer, si la covid ho permet, ha començat amb la immersió lingüística com a argument polític. El PP i Cs saben que és un tema que toca la fibra. Quan les enquestes no van de cara, la llengua ajuda a pal·liar els mals resultats que anuncien. I si en aquestes mateixes enquestes és l’independentisme el que té opcions a revalidar la seva majoria parlamentària, oli en un llum. (Aquest últim dimarts, entre altres exigències, el partit d’Inés Arrimadas ja va posar com a condició innegociable per votar els Pressupostos del Govern de coalició que aquest retiri l’esmena a la llei d’educació que estableix que el castellà deixi de ser llengua vehicular a les aules).

A aquests partits autoanomenats constitucionalistes, no els ha importat mai la situació del català

La dreta ja té l’excusa perfecta per desenterrar la destral de la llengua. A aquests partits autoanomenats constitucionalistes, no els ha importat mai la situació del català. I tampoc la situació del castellà, perquè saben que no corre cap perill de desaparèixer, ni a Catalunya i molt menys al món sencer, on augmenta el nombre de parlants. Llavors per què aquesta mania contra el català disfressada de preocupació davant de “l’imminent extermini del castellà”? Aquesta batalla té molt de recorregut electoralista per a la dreta a Catalunya. I ells ho saben. I per a la resta d’Espanya també. I, per tant, no crec que calgui gastar gaire pólvora en ximangos (el ximango és una au carronyaire de l’hemisferi sud amb un gran plomatge i poca carn).

Així que soc també dels que creu que no caldria perdre ni un segon a entrar en aquest debat estèril. Sí que crec, però, que cal veure quines solucions es podrien implementar perquè el català (o qualsevol altra llengua minoritzada com el català) sobrevisqui, sobretot si comparteix territori lingüístic amb el castellà. (Aquí convindria recordar situacions equivalents respecte a llengües cooficials, com passa en estats independents com Bolívia i el Perú entre el castellà i el quítxua o l'aimara. També en altres estats independents es donen minoritzacions o pèrdua de parlants, com passa amb el català respecte al castellà a Andorra, o l’irlandès i l’anglès a Irlanda o l’ídix respecte a l’hebreu a Israel).

Ara donaré un exemple de problemes lingüístics al món com els esmentats. (Només n’he citat alguns, tot i que hi ha molts més exemples de substitucions lingstiques, generalment no tant per inèrcia històrica, que de vegades també, com per deixadesa administrativa i falta de sensibilitat cooperativa per pal·liar aquestes pèrdues en l’ecologia lingüística al nostre estimat planeta).

Com passa amb el català o el gallec, el guaraní pateix un estigma, el seu poc prestigi i la seva associació en l’imaginari col·lectiu amb la ignorància, el provincianisme o la pobresa

Em referiré al guaraní (llengua que sempre sentireu parlar als immigrants paraguaians entre ells a qualsevol lloc fora del seu país), llengua cooficial amb el castellà al Paraguai (i llengua que es parla a la frontera entre Corrientes, província al nord-est de l’Argentina, i el Paraguai, com passa a Espanya als pobles limítrofs entre les comunitats d’Aragó i Catalunya). En la Constitució paraguaiana del 1992 es va incloure el guaraní com a llengua cooficial juntament amb el castellà. Com passa encara amb el català o el gallec, el guaraní encara pateix un estigma, el seu poc prestigi i la seva associació en l’imaginari col·lectiu amb la ignorància, el provincianisme o la pobresa. En aquell país hi ha un Ministeri de Polítiques Lingüístiques. I ara mateix està immers a fer que el guaraní no perdi parlants. No hi ha en l’ensenyament res que s'assembli a una llei d’immersió lingüística. La doctrina és l’ensenyament bilingüe, només que en aquestes condicions el guaraní continua perdent adeptes. Fins i tot els pares parlants de guaraní prefereixen que els seus fills s’eduquin en castellà o una altra llengua menys el guaraní, atès que donen per descomptat que els seus fills tindran més oportunitats d’ascendir econòmicament i socialment. Només guaraní el parla un 30% de la població, un altre 30% només castellà i la resta indistintament totes dues llengües. Però el segment que perd parlants és el de guaraní. Com també perd parlants el català, tot i la immersió lingüística.

Què es pot fer llavors davant d’aquesta situació de precarietat? Els estudiosos del guaraní al Paraguai parlen de la necessitat ineludible d’utilitzar-lo. En l’àmbit polític, cultural i administratiu. (Recordeu que Descartes va fer servir el francès per escriure El discurs del mètode, quan fins llavors moltes obres científiques i filosòfiques s’escrivien en llatí, llengua culta, en lloc de les llengües nacionals o també conegudes com a vulgars).

Doncs això. Però per poder fer-la servir hauríem de ser més empàtics amb el català. Fins i tot ho haurien de ser el PP i Cs. El català no és de ningú en especial. Fer-lo servir és una actitud solidària. Ningú hauria de pensar que fer-lo servir és fa contra ningú ni contra el castellà. És simplement empatia lingüística.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >