Selecciona Edició
Connecta’t

Barcelona, el desencant literari

La veu crítica amb la situació social i amb la suposada modernitat de la capital catalana creix en la ficció de l’inici de segle XXI

Barcelona, des del turó de la Rovira: una ciutat molt escrita i, en els darrers temps, retratada narrativament en les seves contradiccions i dificultats. Ampliar foto
Barcelona, des del turó de la Rovira: una ciutat molt escrita i, en els darrers temps, retratada narrativament en les seves contradiccions i dificultats.

Barcelona, tan escrita, no té la seva gran novel·la. Curiós. El temps en què hauria d’haver sorgit, al segle XIX, quan per realisme tocava (Balzac, Zola, Dickens, en altres metròpolis), no la va generar, mentre, ja a principis del XX, el modernisme va optar pel relat rural (Caterina Albert, àlies Víctor Català, per dir-ne un cas), i el seu successor, el noucentisme, va tenir sempre el cap en altres coses, com ara fer de cervell ordinador sociopolític de Catalunya, de manera que, directament, es va saltar el gènere o, com a màxima concessió, el va deixar en la novel·la de regust psicològic (Carles Soldevila i la seva Fanny, per dir-ne una, de nou).

Tampoc la iconografia de la ciutat ho necessitava, còmoda amb la seva notable presència des del XVII en llibres cabdals, com ara la segona part del mateix Quixot, on ja s’associa a la modernitat i al progrés econòmic i social.

I tampoc aquesta marca simbiòtica es va veure gaire afectada quan, en particular la literatura francesa, es va donar al món aquesta imatge d’una Barcelona exòtica, passional, pecadora, transgressora, oriental, un punt depravada, a partir del retrat del mitificat Districte Cinquè, o sigui, el barri de Raval, el famós Barri Xino, tal com el va batejar el periodista Francisco Madrid al cabdal llibre de reportatges Sangre en Atarazanas (1926), reeditat després de dècades de ser una cara i introbable peça de col·leccionista. És la ciutat que, amb precedents com els de Paul Morand, Pierre Mac Orlan o George Bataille, retraten Jean Genet a Diari del lladre (1949) i Pieyre de Mandiargues amb Al marge (1967). És l’escenari, salvant les distàncies, on s’havia anat a divertir a la recerca d’exotisme l’alta burgesia catalana, que ja va reflectir amb precisió Josep Maria de Sagarra en la seva imprescindible Vida privada (1932).

Tot i així, sembla una ciutat imbatible, l’aurèola de la qual no para de créixer, on el cosmopolitisme encara deixa lloc als cellers de barri, com bé reflecteix l’attrezzo de ciutat oberta que destil·la La magnitud de la tragèdia, de Quim Monzó (1989).

I en una mirada més històrica, per així dir-ho, La ciudad de los prodigios, d’Eduardo Mendoza (1986), que traspua l’eufòria d’una Barcelona que ha anat trenant el seu imparable afany de modernitat a redòs dels grans esdeveniments, des de l’Exposició Universal de 1888 a la Internacional de 1929. Un atzar capriciós: aquest títol de Mendoza apareix el mateix any que s’anuncia la designació de Barcelona com a seu dels Jocs de 1992.

Mathias Énard reflecteix la petja musulmana a la ciutat de Barcelona. ampliar foto
Mathias Énard reflecteix la petja musulmana a la ciutat de Barcelona.

És curiós també que el mateix autor que dona aquesta imatge d’una Barcelona imparable fins a l’infinit i més enllà (i que creu que “la gran novel·la de Barcelona no existeix, ni tampoc la necessita: n’hi ha moltes de molt bones”, va assegurar, generós, dilluns passat en rebre el premi Barcino de novel·la històrica) sigui el que desprengui un “escepticisme insidiós” cap a la mateixa ciutat a El secreto de la modelo extraviada (2015). L’expressió és de l’escriptor i periodista David Clusellas (Avinyó, 1979) en el seu estudi Lire Barcelone, acabat de publicar per Edicions Trabucaire a francès.
El seu passeig historicoliterari per la capital catalana pretén fixar quan i com la literatura ha passat de reflectir l’eufòria col·lectiva de la Barcelona olímpica a mostrar, en la mateixa proporció, el desencant ciutadà, a denunciar des de l’estètica realista les injustícies socials, una imatge més crítica d’una ciutat que s’enrosca en ella mateixa per convertir-se en producte de luxe, víctima en part del seu propi èxit, cosa impensable pocs anys abans.

Per al cronograma, el punt de sortida és la preparació de Barcelona per al Fòrum de les Cultures de 2004, l’esdeveniment artificial que potser simbolitza (discutible projecte urbanístic a part) el moment de la conjunció de l’esclat de la bombolla immobiliària, la crisi econòmica, la gentrificació i dos efectes col·laterals de tot plegat: el ressorgiment de l’independentisme i l’esclat dels indignats socials.

La ciutat aparador

Clusellas recorre gràficament a la publicitat institucional del consistori barceloní per fixar el procés: de la campanya Barcelona, posa’t guapa (de 1986, per a la rehabilitació d’habitatges davant els Jocs) a Barcelona, la millor botiga del món (1997), és a dir, “de la modernitat a la lògica comercial, amb la complicitat de les elits econòmiques i urbanes (...), Barcelona és víctima de la seva pròpia vocació de modernitat”.

El Fòrum de les Cultures no va funcionar com a motor sociocultural d’una urbs que ja pensava en clau econòmica. ampliar foto
El Fòrum de les Cultures no va funcionar com a motor sociocultural d’una urbs que ja pensava en clau econòmica.

És el salt a una ciutat aparador, concebuda ja no per als seus ciutadans sinó a través i per als ulls “dels altres”, majoritàriament turistes, que potser no deixen de veure la ciutat d’una manera no gaire diferent dels que buscaven i llegien l’orientalisme dels anys vint i trenta i els cinquanta i seixanta. Una tesi reforçada per la sensació que l’Ajuntament s’hauria apropiat de la vocació de modernitat de la ciutat per fer-ne una política institucional buida i pantalla per a altres situacions, una tesi, en part, fonamentada en la del filòsof Joan Ramon Resina, professor a Standford.

Per al seu periple, Clusellas tria sis novel·les, dues per cada un dels tres idiomes: català, castellà i francès. Troba els primers símptomes de desafecció a A la ciutat en obres (2002), de Mercè Ibarz, “més un llibre-símptoma que profètic”: la ciutat que apareix està a punt de ser rellançada sota l’ham del Fòrum i per primera vegada la modernitat és titllada de minimalista i vista com una cosa negativa: la destrucció fagocita la rehabilitació; el nou, el vell; l’oblit, la memòria. També donen els primers senyals de vida certa gentrificació i la precarietat laboral.

Calle de los ladrones (Carrer Robadors, 2012), del francès Mathias Énard, va més enllà, ni que sigui perquè, després de vuit anys, ja són visibles clarament els problemes posteriors al Fòrum: és, assegura Clusellas, la primera vegada que té un protagonisme rellevant la Barcelona musulmana, la dels magribins que han desplaçat els andalusos dels anys trenta als carrers més infames del Districte Cinquè, enllaçant amb la tradició literària de Genet o Mandiargues. La ciutat a la qual arriba Lakhadar buscant l’estudiant d’àrab que el va encisar, Judit, ja és l’atrapada pel turisme low cost, i ja s’ha obert la rambla del Raval (2000), en ple Barri Xino; la nova via oxigena l’àrea, però la composició sociològica de pobresa i exclusió social no canvia, mentre la gentrificació ja és galopant per tota la ciutat. A banda de profetitzar (cinc anys abans dels de la Rambla i Cambrils) un possible atac terrorista gihadista, Énard fa aparèixer els moviments de resistència que volen una transformació sociourbanística.

Més càustica és Marta Rojals a L’altra, (2014), on els protagonistes provenen de la Catalunya interior per fer-se un lloc des de la metròpolis; la ubicació és als barris que estan per sobre de la Diagonal, frontera entre la Barcelona rica i la pobra, com als anys cinquanta i seixanta ho va ser la Gran Via, com recordava Manuel Vázquez Montalbán, nascut al Raval.

No ha de sorprendre que avui l’escenari es desplaci del centre a la perifèria

Les crítiques a Barcelona arriben per voler ser més moderna que els moderns: aquesta idea equivocada de modernitat que una de les protagonistes defineix àcidament en recordar que a Barcelona no es troben magdalenes perquè tot són muffins. Són personatges que odien les platges de Barcelona, epítoms de l’esplendor olímpica de 1992, i on una de les parelles protagonistes s’ha de vendre el pis per solucionar compromisos del seu avi al geriàtric on s’està, mentre que altres amics han d’abandonar el barri de tota la vida perquè viure aquí s’ha convertit en un luxe.

Diu Clusellas que la de Rojals és una novel·la psicològica que té punts en comú amb Barcelona! (2015), del belga Grégoire Polet, “la millor novel·la en llengua francesa que reflecteix la complexitat de la realitat social de Barcelona”. I és cert que tant la qüestió de l’independentisme polític puixant com la dels indignats (que enllaça amb la tradició anarquista de la Barcelona de principis del XX) protagonitzen moltes pàgines, amb un pinzellada de guinyol a partir del fet que la filla del president de la Generalitat s’enamora d’un immigrant sense papers, refugiat a Sants, per antonomàsia el barri del moviment okupai contestatari.

Viure a la perifèria

El to de Mendoza és molt diferent a El secreto de la modelo extraviada, cinquena novel·la del seu famós detectiu sense nom i pur desengany de les esperances de canvi que diverses generacions havien dipositat en una Barcelona que als anys vuitanta era rematadament mediocre i grisa perquè, deixa entreveure l’autor, havia renunciat al seu paper històric per egoista i barroera. La reacció vindrà de la mà de l’operació 1992, que comportarà una neteja posterior ja del tot discutible, i que en el període del Fòrum deixa la ciutat massa a prop de Las Vegas; una Barcelona kitsch simbolitzada per la Torre Agbar il·luminada de colors.

Campanya comercial de l'Ajuntament de Barcelona.
Campanya comercial de l'Ajuntament de Barcelona.

L’independentisme no apareix en l’obra de Mendoza, i si s’hi entreveu el catalanisme sempre és per la via de l’humor, de la mateixa manera que el moviment contestatari muta en crítica social, tot mostrant fosques aliances entre els poders econòmics i polítics: sí, Barcelona és una ciutat corrupta, a més de socialment desigual i salvatgement capitalista.

La Barcelona més abstreta és la que reflecteix Hoy he conocido a alguien (2008), de Milena Busquets, “novel·la de classe, burgesa”, com la defineix Clusellas, que la tria com a mostra de la cohabitació d’un altre tipus de literatura, aquesta sense gens ni mica de crítica al sistema: a la Barcelona de l’upper Diagonal on viu la protagonista, dissenyadora de moda, no hi ha dificultats econòmiques i l’alta burgesia viu una vida paral·lela entre l’elit dirigent de la qual forma part. La ciutat apareix absolutament despersonalitzada, tan globalitzada és aquesta Barcelona que “l’acció podria passar a San Francisco”, tal com ja transcorre parcialment a Londres i Nova York.

A tomb de la tesi de Lire Barcelone, si la capital catalana ha implosionat i la impostura de la modernitat ha estat fins i tot segrestada pel mateix consistori, tot servint per emmascarar la trista transformació socioeconòmica de la ciutat, no hauria de sorprendre que en els últims anys hagin proliferat les novel·les en què l’escenari s’ha desplaçat dels cèntrics i literàriament famosos barris de Raval, Gràcia o l’Eixample als barris perifèrics. A Picadura de Barcelona (2014), per exemple, Adrià Pujol Cruells fa que el seu protagonista travessi de nit, amb el proveïment de les llaunes de cervesa dels venedors ambulants, de cap a cap una ciutat adormida físicament i metafòrica.

Més salvatge es mostra Sergi Pons Codina a les seves novel·les Mars del Carib (2014) i Dies de ratafia (2017), on els personatges planten cara a la societat postcapitalista al barri extrem de Sant Andreu, a la seva manera estrafolària i passada de revolucions, des de paradisos artificials i refugis de petits delinqüents, sabent-se tragicòmics i derrotats per endavant.

Lluny dels turistes

Una cosa semblant practica Cristina Morales a partir de les quatre joves que, no per atzar, mostren símptomes de disfuncions psíquiques a Lectura fácil (2018): entre un pis tutelat a la Barceloneta i una casa okupa a Sants, van llançant dards radicals contra l’establishment de la ciutat i ho qüestionen absolutament tot.

A la seva manera també ho fan els personatges que, des de la novel·la negra de tall social, Carlos Zanón va col·locant en els seus llibres (Marley estaba muerto, 2015; Taxi, 2017), majoritàriament des del muntanyenc barri de Guinardó i fins a l’Hospitalet i el Prat de Llobregat. I és que, en un pas més enllà, dels marges de la capital catalana s’ha arribat a l’extraradi. Potser perquè, tal com assegura ell mateix, si un escriu sobre el centre de Barcelona ja només pot parlar, segurament, de turistes o narcopisos, Tony Hill reivindica la seva Cornellà dels setanta, el dels Estopa, a Tigres de cristal (2018).

Possiblement, l’extraradi ja és un dels últims refugis on trobar gent autèntica. Una raó no gaire allunyada de la que pot donar Kiko Amat, que fa el mateix a Antes del huracán (2018) amb el seu Sant Boi natal dels anys vuitanta, on ja saben que això de l’Estat de benestar va deixar de funcionar fa molt de temps, si alguna vegada ho va fer. En realitat, Amat fa servir el riu Llobregat tal com el pioner Javier Pérez Andújar va fer amb el marge del Besòs i la ciutat de Sant Adrià, per exemple a Paseos con mi madre (2011).

Potser resulta, però, que qüestionar valors estètics i morals i viure una situació de crisi constant, entre la recerca de la innovació (el Mobile World Congress fent de succedani de les exposicions de 1888 i 1929) i el turisme de masses, representen l’única modernitat possible avui, sembla apuntar Clusellas. Barcelona, així, estaria on ha estat sempre, també en la literatura.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >