Selecciona Edició
Connecta’t
BROU DE LLENGUA OPINIÓ i

No es podia saber

La dinàmica breu d’una xarxa pública com Twitter produeix els seus propis tòpics

Captura d'un fil de Twitter.
Captura d'un fil de Twitter.

Twitter ha generat els seus monstres, i per monstres entenem els personatges que, poc o molt, tenen traça a condensar consignes en 280 caràcters i, a còpia d’acumular seguidors, s’han construït un nom en el món de la comunicació i fins de la política. A banda, però, d’aquest mostrari, el medi mateix imposa una sèrie de condicions que han fet aflorar uns usos lingüístics característics, tòpics fins i tot, que presenten com a tret principal la transversalitat: així com Twitter serveix sobretot per alimentar les files pròpies i convèncer els convençuts, els tòpics tuiters no tenen prejudicis i s’estenen al llarg i ample de l’espectre comunicatiu i ideològic. Vegem-ne els més destacats.

Del primer ja en vam parlar una vegada en aquesta secció, aquell que vol denigrar l’altre amb una frase que és molt de pati de col·legi: tu a mi no em representes, que s’assembla molt a allò de no t’estic amic. És clar que volem criticar l’altre, però la prudència de fer-ho en un entorn públic i potencialment infinit —no sabem mai fins on pot arribar el nostre missatge— i el respecte benpensant per l’opinió d’altri ens fan, senzillament, distanciar-nos-hi manllevant a allò altre —l’opinió d’algú, una bandera, uns contenidors cremant— una condició democràtica essencial: la representació. És, en termes moderns, una reformulació del fes el que vulguis, parla per tu.

N’hi ha un altre de molt bonic que solen administrar les estrelles tuitadores amb ínfules. Fa un tuit audaç —on no, simplement estúpid— i de la cort de seguidors en surten respostes de tota mena, les quals combinen la interpretació lliure del tuit inicial (com passa amb la literatura, una part del significat del missatge el completa el receptor, i per tant és del tot legítim) amb l’expressió de l’opinió pròpia de qui respon, cosa que motiva la rèplica del tuitador primer. I ho fa no pas argüint-hi en contra, o alertant dels errors del seu plantejament, sinó qüestionant-li la intel·ligència: tens problemes de comprensió lectora. Altre cop, una versió endreçada d’un improperi ben conegut: aprèn a llegir, ets un analfabet.

Així com hi ha tòpics per mostrar la crítica o per menystenir, també n’hi ha per expressar-se a favor d’algú. En aquest capítol n’hi ha dos de molt clars: el primer, quan diem que tal tuitaire el tindríem en el meu equip. Per exemple, “el Paio Tal —o la Paia— en el meu equip!”. I fins i tot, davant de discussions severes, poden aparèixer hashtags al·lusius, per exemple #teamsolà i #teamgarolera, per fer esment de la polèmica literària de l’estiu. I el segon mecanisme, més senzill i escarit, és simplement responent a un tuit per mitjà de +1, que seria una mica com aixecar la mà en una assemblea (no he vist l’invers, -1, per anar a la contra). Tot plegat no serveix sinó per dir aquest és dels meus.

Hi ha els afectats de logorràgia que necessiten fer fils. Això d’obro FIL vindria a ser una mica un ara us fotré un rotllo

També tenim els afectats de logorràgia i que no en tenen prou amb 140 caràcters i necessiten fer fils (alguns ja ens hem imposat no obrir-ne mai cap). Hi ha dos tipus de fils: els d’aquells que senzillament escriuen més del compte i acaben allargant l’explicació, i els dels que directament anuncien la seva intenció amb l’expressió obro FIL (també amb l’acudit ortogràfic PHIL), paraula que curiosament acostuma a anar amb majúscules. Per què? Ves a saber. Com criden l’atenció els que, en anunciar el fil, avisen de quantes entregues consta —(12/12), per exemple—, cosa que revela que se l’han pensat molt bé i l’han escrit primer al processador. Això d’obro FIL vindria a ser una mica un ara us fotré un rotllo.

I no hem d’ignorar, finalment, aquells que il·lustren la diferència entre frases interrogatives i enunciatives —ben bé com es fa a primària— com a estratègia per expressar sorpresa o perplexitat. Davant un fet qualsevol de l’actualitat, tendeixen a escriure la mateixa frase només canviant el signe de puntuació final: “Donald Trump encara no ha acceptat la derrota? Donald Trump encara no ha acceptat la derrota”. Aquí s’aprofita una informació ja coneguda —el tuit realment no aporta res— per subratllar la incomprensió o fins i tot la decepció per una determinada circumstància, però sobretot per dissimular la buidor del missatge: no em puc creure que Donald Trump bla-bla-bla.

Qui hauria dit que de Twitter també en sortirien tòpics? #noespodiasaber

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >