_
_
_
_
_

Una via per capbussar-se en les clavegueres de Catalunya

Jordi Amat se serveix de la vida d’Alfons Quintà per retratar les relacions entre periodisme, poder i política en el pujolisme

Alfons Quintà i el seu pare (esquerra), al costat de Vicens Vives (amb dos fills) i Josep Pla, als cinquanta.
Alfons Quintà i el seu pare (esquerra), al costat de Vicens Vives (amb dos fills) i Josep Pla, als cinquanta.
Carles Geli

O l'ajudava a convèncer el seu pare que li fes el passaport per sortir als Estats Units o el noi es veuria “en la necessitat de comunicar al senyor Juan Vicente Creix, inspector en cap de la Brigada Politicosocial de Barcelona, tot el que sé sobre vostès”. L'amenaça era per a l'escriptor Josep Pla, destinatari el 1960 de la carta. L'autor d'El quadern gris havia viatjat a finals dels anys cinquanta, amb altres intel·lectuals i empresaris catalans, a entrevistar-se amb Josep Tarradellas, president de la Generalitat a l'exili. El remitent era un noi de 16 anys, Alfons Quintà. Estava al corrent de l'operació perquè el seu pare, Josep, era una mena d'escuder-secretari de l'escriptor, a més del seu xofer. Dues dècades després, Quintà, convertit en periodista, continuava extorquint, en aquest cas a dos assistents a la vetlla de Pla el 1981: l'expresident de La Caixa Narcís de Carreras (vol aconseguir un pis de l'entitat amb un bon lloguer, a canvi de no carregar les tintes sobre la seva successió en la companyia), i Jordi Pujol, pel seu paper en la crisi de Banca Catalana (un forat descomunal per mala gestió financera). Aquell dia, el polític ja havia decidit com frenar-lo: deixarà que creï i dirigeixi TV3…

Más información
Alfons Quintà, l’ogre del president

El doble episodi és una petita part del que explica El fill del xofer (Edicions 62; Tusquets en castellà), un llibre per al qual l'assagista i comentarista polític Jordi Amat ha entrevistat unes 70 persones i ha consultat uns 600 documents. Amat perfila la biografia d'Alfons Quintà (1943-2016), una de les figures més inquietants del periodisme espanyol. Una personalitat tèrbola que li serveix per traçar un triangle entre política, banca i periodisme que és al mateix temps un retrat de la corrupció espanyola de les últimes quatre dècades, de l'hegemonia pujolista i de la cara menys amable de la Transició.

La primera sorpresa és descobrir la força de qui Amat anomena “el Camelot de Pla", gent d'alt rang que no para de reunir-se amb el “Montaigne de l'Empordà” durant aquests anys cinquanta i seixanta: Domingo Valls Taberner (empresari tèxtil), Pere Duran Farell (gas), Joan Sardà (arquitecte del Pla d'Estabilització), Manuel Ortínez (més tèxtil, vinculat a Tarradellas) o l'historiador Jaume Vicens Vives, que li donaran pistes sobre la recambra de la burgesia catalana: evasió de capitals i suborns a l'Estat franquista, on ja apareix el nom de Florenci Pujol, pare del futur polític. “No hi ha exercici de poder sense comprensió del món i ningú ho ha entès millor que Pla, més potent en la tertúlia que en els papers, i els financers ho sabien”, diu Amat.

Alfons Quintà, durant la presentació del diari 'El Observador'.
Alfons Quintà, durant la presentació del diari 'El Observador'.Joan Sánchez

Aquest cercle és en el que es mourà el pare de Quintà (i en el qual traurà el cap el fill), fins a l'extrem que passa aquí, a banda de les estones amb les seves múltiples amants, més temps que amb la seva dona i amb Alfons. Allò va ser l'origen del que el biògraf creu que és “un complex d'Edip no resolt; un parricida frustrat, com Dalí”, i que, amb els anys, explicarà el comportament d'“assetjador sexual” de Quintà en totes les redaccions on va treballar, així com les seves reaccions molt agressives i despòtiques, que amb prou feines es poden justificar per les cicatrius que tenia a l'esquena de la sivella del cinturó amb què li pegava el seu pare.

La revista Presencia, Ràdio Barcelona (amb Dietari, que va ser, el 1974, un dels primers programes en català que va donar veu a figures sociopolítiques emergents) i el setmanari madrileny Guadiana és on Quintà ajustarà el seu còctel: coneixements del passat pel que va viure amb el seu pare, que no cita mai, la seva agenda cada vegada més important, la seva lectura de premsa estrangera i la seva ambició. Això el portarà a ser el corresponsal (1976) i delegat (1977) del diari EL PAÍS a Catalunya, on l'abril de 1980 destaparà les irregularitats del cas Banca Catalana.

El silenci i la impunitat amb què treballa són inaudits. “Hi ha tres pors cap a Quintà: per la seva conducta, pel que sap i per la tribuna en la qual acaba recalant, que entre el 1976 i el 1983 és el mitjà més important d'Espanya i, si s'hi vol aparèixer, cal passar, a Catalunya, per Quintà; el que passa és que la gestió d'aquest poder no la fa per interès polític o de diners sinó per seguir fent mal. És un cas patològic, un monstre”, el defineix Amat, que en el llibre afirma que Pujol el va considerar durant un temps culpable de la mort del seu pare Florenci pel setge informatiu al qual el va sotmetre.

Aquella investigació va quedar truncada. I a Barcelona, el silenci informatiu va ser gairebé total, constata Amat. Però en aquell episodi Quintà va refermar la seva fama, i sempre va insinuar que tenia més informació de la que va publicar. “No sé si anava de farol, encara que des de llavors els seus articles van ser reiteratius… Però sempre va demostrar que va ser dels pocs que entenia la capacitat opaca del pujolisme perquè Banca Catalana és encara l'angle mort de la democràcia a Catalunya: que no hi hagués resolució judicial va generar un clima d'impunitat, va naturalitzar la corrupció i va marcar la falta de judici crític; Pujol va guanyar la batalla del poder pur”. El famós oasi català contenia aigües tèrboles.

Quintà va ajudar a apuntalar el mite de Pujol, que curiosament havia combatut, des de TV3, on aterra l'estiu del 1982, després de quedar descartat aquell mateix any del projecte de crear una edició catalana d'EL PAÍS, que va acabar liderant Antonio Franco: “Sense la descomunal arrencada de la cadena autonòmica no s'hauria donat tot això de Pujol, ho hagués tingut més difícil per ser hegemònic”. El terror i el nepotisme que va generar (dos terços de la plantilla van votar contra ell) el van portar a deixar-la el 1984 i a pilotar la creació del diari El Observador, portaveu de l'Operació Reformista (1986) i de l'ambició política de Pujol per ser fort a Madrid. El fracàs d'aquesta operació i del diari (d'on va ser acomiadat el 1990, poc després de sortir, i després d'una eixelebrada i cara gestació), sumat a la seva fama i al seu progressiu aïllament, el van portar a un llarg llanguiment per diferents capçaleres i a acabar col·laborant al Diari de Girona i en premsa digital favorable a l'unionisme, denunciant un procés que, des del 2011, va veure com a perpetuació de la corrupció i del caciquisme a partir de l'independentisme.

L'estratègia de Pujol de cedir el poder al seu fill Oriol i la privatització de la sanitat pública catalana n'eren, deia, els ressorts. “Es va adonar que el sistema es reproduiria; era molt intel·ligent, però d'una intel·ligència pèrfida”, assenyala Amat. La perfídia va seguir en l'àmbit personal: com li havia passat amb altres parelles, l'última, Victoria, també l'havia deixat per no acabar destruïda al costat seu, però va tornar per cuidar-lo fins que es va recuperar d'una greu endocarditis. Una vegada recuperat, el va tornar a deixar. Però Quintà no viuria un altre abandonament. No aquesta vegada: el 2016 la va matar i, després, es va suïcidar.

Amat, autor de reconeguts assajos com La primavera de Múnich i Largo proceso, amargo sueño, va tenir certs dubtes morals sobre el llibre, si bé creu que és “socialment necessari: Quintà obre una via per capbussar-se en la claveguera; el monstre permet mirar el Leviatan”. Ho ha fet, a més, amb un assaig amb un registre literari amb “Emmanuel Carrère, Éric Vuillard i Ivan Jablonka com a referents”.

Amb aquesta prosa ha volgut reblar com a tesi que “el poder econòmic està per sobre del polític i amb l'objectiu de perpetuar-se: la Transició el va possibilitar; en aquest sentit, la Catalunya del 1978 no és millor que la resta d'Espanya: Pujol va fer a Catalunya el bypass del franquisme sociològic a l'entrada de la democràcia”. I com a línies de futura investigació queda “la relació de negocis entre el testaferro del rei Joan Carles i el pujolisme i l'anàlisi de la cultura del pelotazo a Catalunya, que, a diferència de Madrid, es va incrustar en les institucions públiques”. Tot això per El fill del xofer.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Carles Geli
Es periodista de la sección de Cultura en Barcelona, especializado en el sector editorial. Coordina el suplemento ‘Quadern’ del diario. Es coautor de los libros ‘Las tres vidas de Destino’, ‘Mirador, la Catalunya impossible’ y ‘El mundo según Manuel Vázquez Montalbán’. Profesor de periodismo, trabajó en ‘Diari de Barcelona’ y ‘El Periódico’.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_