La recambra de la fotografia

Quantes vegades, davant d'una fotografia, una pintura o qualsevol obra d'art, qui la contempla es pregunta què voldria dir el seu creador, què el va motivar a fer-la, o quina és l'escena i la història que hi ha darrere de la imatge que n'ha quedat. Per sort, hi ha iniciatives com la de Foto Colectania que han pensat que això passava sovint i s'han proposat arribar a conèixer les històries que hi ha darrere d'un centenar d'imatges de les 3.000 peces que formen la seva col·lecció i que han estat escollides per a l'exposició Basat en històries reals. Col·lecció Foto Colectania, que ha obert les portes al centre del passeig Picasso de Barcelona fins al 28 de febrer.

El 1980, el gran fotògraf Carlos Pérez Siquier, passejava pel barri de La Chanca d'Almeria quan va veure una mare donant el pit al seu nadó en un carrer. Quan la dona va veure la càmera va començar a cridar-lo i va llançar-li una mirada fulminant, alhora que va creuar els dits en un gest ritual de maledicció gitana. El premi nacional de Fotografia el 2003 va aconseguir la instantània, “però va ser l'única foto agressiva del meu historial”, reconeix en el seu petit text l'impulsor de la revista Afal.

El 1991, molt a prop d'allà, al desert de Tabernas, escenari dels spaghetti western dels anys seixanta i setanta, la fotògrafa Cristina García Rodero es va veure sorpresa, quan buscava captar la imatge d'unes gallines i una nena, per la presència d'un cavall rebolcant-se en la càlida sorra davant dels decorats de la pel·lícula La muerte tenía un precio. La seva imatge es diu Petit Hollywood.

El 1964 Zàmbia, que s'acabava d'independitzar, va voler arribar a la Lluna. “Eufòrica va llançar, de la mà d'un professor de secundària, el seu primer programa espacial amb el qual volia enviar al satèl·lit 12 astronautes i 10 gats, superant els Estats Units i la Unió Soviètica; la cosa va quedar en un somni perquè no va trobar finançament”, explica Cristina de Middel, autora de la sèrie Afronautes, del 2011, a partir de la documentació existent.

Per la seva banda, Chema Madoz explica com el 1985 va fotografiar el seu pare a Sense títol: “Era a mitjans dels anys vuitanta i jo mirava de trobar una manera diferent d'explicar les coses. Recordo que quan de petit anava a veure el meu pare a la feina, sempre em cridava l'atenció que algun dels seus companys portés un mocador a la butxaca de l'americana del qual sobresortien tres pics. Jo mirava estranyat aquell detall geomètric i per més voltes que hi donava, allò sempre em va semblar un misteri. Feien trucs de màgia?”.

Són quatre de les petites històries que revelen autors com els anteriors, a més d'Helena Almeida, Pilar Aymerich, Tony Catany, Colita, Joan Colom, Joan Fontcuberta, Alberto García-Alix, Ramon Masats, Jean Marie del Moral, Francisco Ontañón, Gervasio Sánchez i Miguel Trillo, entre d'altres, que poden llegir-se o descarregar-se amb un codi QR, amb cadascuna de les imatges. “Es tracta de mostrar una intencionalitat que moltes vegades passa desapercebuda”, explica el director de la fundació, Pepe Font de Mora, que creu, com la comissària Irene de Mendoza, que la idea permet “tenir una nova mirada de les instantànies i seguir indagant i descobrint la feina dels fotògrafs que exposen a la mostra”.

Alguns dels autors han descrit la imatge; altres, la tècnica emprada, com Txema Salvans, que parla, per a la seva sèrie sobre la prostitució a la carretera de The Waiting Game, del 2011, de distància, llum i moment. També han comptat amb els familiars dels autors, com Laura Terré, que ha explicat com el seu pare, Ricard Terré, el 1956 va captar en la imatge de la mostra una cosa tan difícil com l'escenari i els artistes del Liceu, però també el públic; o, fins i tot, els protagonistes, com Karen Leiz, la dona en banyador que apareix a Imatge blanca, del 1959, realitzada per Leopoldo Pomés: “Un matí a primera hora em va trucar amb veu d'urgència: 'Passo a recollir-te d'aquí a deu minuts i anem a Castelldefels. Avui el sol està tapat pels núvols i el dia té la llum que estic esperant de fa temps. Porta el banyador blanc!”. Ja a platja la va fer passejar per la sorra i en un moment donat li va dir “inclina el cap”. I així va quedar immortalitzada en una imatge icònica del creador de les bombolles nadalenques d'un cava.

Dels 60 fotògrafs, només vuit són dones. Cal tenir en compte que als anys cinquanta la majoria de fotògrafs són homes. “És com s'ha escrit la història de la fotografia. Avui seria diferent”, considera De Mendoza.