El no-gol de Messi
La jugada de l’argentí que va fer possible el gol de Griezmann és una metàfora de la seva situació al Barça
La Lliga s’atura després que al Madrid li xiulessin tres penals en un partit, cosa mai vista, i que el Barça li fes cinc gols al Betis. La victòria blaugrana ha sigut agredolça per la lesió d’Ansu Fati, per una banda, i pels gols de Messi, per l’altra. El jove davanter nascut a Bissau era la llum de l’equip en uns moments de foscor, l’alegria del barcelonisme, preocupat des de l’estiu per la tristor del 10. Ara mateix no se sap gaire bé com es pot tapar el forat que deixa Ansu, capaç de consolar fins i tot Griezmann després que fallés el penal que li van fer al mateix davanter internacional espanyol, ni tampoc com fer riure Messi.
No hi ha cap jugada que expliqui més bé la situació de l’argentí que el no-gol que va marcar al seu excompany Bravo. L’acció és una metàfora del que li passa a Messi. L’argentí ha fet molts gols després de fer una passada en profunditat cap a Jordi Alba i atacar només d’arribar a l’àrea la pilota centrada pel lateral esquerre de l’Hospitalet. Acostuma a ser gol perquè tots dos s’entenen bé i sincronitzen encara millor, sense que els rivals aconsegueixin desactivar aquesta combinació tan coneguda al Camp Nou. Els defenses del Betis estaven avisats i van procurar tapar el xut, però no sabien que no hi hauria rematada del 10.
Aquesta vegada, Messi va optar per no tocar la pilota, sinó que la va deixar passar per enganyar Bartra i que anés a parar als peus de Griezmann perquè fes el 2-1. La finta de l’argentí, el saltironet que va fer per amagar i confondre el marcador, talment com si s’hagués fet invisible, va ser una jugada fora de catàleg, fins ara no registrada com a pròpia del capità del Barça. A Messi se’l reconeix com a Messi sobretot pels seus gols, i contra el Betis en va fer dos, un de penal i l’altre de jugada, com no passava des que va començar la Lliga i segurament des del partit de Champions contra el Nàpols.
Només feia gols de penal (5) des que va enviar aquell burofax als serveis jurídics dient que se’n volia anar del Barça. A partir d’aleshores, se l’ha escrutat a cada partit, s’han comptat els quilòmetres que ha completat, les pilotes que ha perdut i les ganyotes que ha fet a cada derrota, tot l’inventari possible per explicar per què havia deixat de marcar, com si estés paralitzat i hagués deixat de ser Messi. Fins que va arribar el Betis i en va fer dos, decisius i per tant cabdals per argumentar que el número 1 havia tornat, l’inconfusible Messi. La sorpresa és que, a l’hora del recompte, se l’ha valorat més encara per l’assistència a Griezmann.
El partit semblava disposat expressament perquè naixés el Barça sense Messi. I, certament, l’equip no va jugar malament sense l’argentí, espectador de l’actuació del bloc francès, liderat per Griezmann i apuntalant per Ter Stegen i De Jong. El problema és que a la mitja part el marcador deia 1-1. Koeman va fer sortir Messi i l’enfrontament va acabar 5-2. El capità blaugrana es va fer notar i va tornar a sentir-se important, després de veure’s prescindible i assenyalat pels seus defectes i no per les seves virtuts, acostumat a atacar per abatre contraris i guanyar títols i no pas per defensar l’escut del Barça.
La diferència és que ho va fer d’una manera inèdita que permet alimentar els dubtes sobre el que farà: si xutarà o deixarà passar la bola. Ara se sap que pot fer les dues coses i que per tant és capaç de despitar tothom en un moment en què s’està pendent del seu futur, sense que els aficionats puguin anar al camp i dir el que pensen de tot plegat: segur que n’hi hauria que no pararien d’aplaudir-lo, ni que fos per donar-li les gràcies per si de cas se’n va, i també n’hi hauria que el xiularien fins que no digués quants calés deixarà a la caixa. No conec cap futbolista que hagi fet la pau amb els culers que tot ho compten amb bitllets. Tampoc serà el cas de Messi.
La qüestió és que Messi ja no necessita fer gols per ser Messi. Ni tan sols ser titular. Tampoc cal que corri ni que defensi ni que digui que juga per força; al cap i a la fi, encara no se sap si dissabte estava adolorit, mig lesionat, poc fresc o bé si havia pactat la suplència amb Koeman. L’única certesa de moment, ara que ja se sap que camina i descansa al camp, és que el misteri engrandeix la seva figura des que va ser capaç de fer el no-gol de Messi.
Sobre la firma
