Selecciona Edició
Connecta’t

Calidoscopi Clua

El Premi Nacional de Literatura Dramàtica per ‘Justícia’ li arriba a l’autor català amb l’obra ajornada a Barcelona pel tancament de les sales

Albert Triola, Guillem Clua i Ramon Pujol, equip d''Smiley. Després de l'amor'.
Albert Triola, Guillem Clua i Ramon Pujol, equip d''Smiley. Després de l'amor'.

Guillem Clua és múltiple. Dramaturg, guionista, director, productor. Autor de 20 obres de molts tons i colors: drames polítics i familiars, thrillers, musicals, comèdies a l'estil Neil Simon en clau gai. Arribar i moldre: la seva primera funció, La pell en flames, es va estrenar el 2004 i, atenció, va brillar a Barcelona, Madrid, els Estats Units, Polònia, Hondures i el Regne Unit. Va estar a punt d'arribar a l'off Broadway, però a Atenas ja suma tres produccions. El seu tema: els abusos d'Occident al Tercer Món. 2010: Marburg. Avui, amb 10 actors, seria una superproducció, em va dir Clua. No obstant això, Smiley (2012) és el seu primer i rotund esclat: amb tres teatres a Barcelona, és la seva obra més representada. Estrenada a Nàpols i dues temporades en capitals italianes. “Una comèdia feta perquè t'oblidis del que està passant a fora”, va dir llavors, i no exagerava.

Deu fer unes poques nits en vaig veure la segona part, Smiley, després de l'amor, i em vaig adonar que ja feia vuit anys de la primera. Smiley es va muntar tant que l'última funció va acabar el 2015. També em va cridar l'atenció que haguessin passat tots aquests anys, i els personatges em seguien semblant molt propers en el temps. O com si tornés a veure uns amics que seguien propers. Hi ha molta gent que l'hi ha dit a Clua que tenien molt bon record del primer Smiley. Com si fos un retrobament. A més, l'autor m'explica que treballar amb els mateixos actors era una condició molt poc freqüent, però la va imposar: “Si no ho feien Albert Triola i Ramon Pujol, no escrivia ni la primera línia”. De Smiley se'n van fer 16 produccions. Ara en queden només dues, a Austràlia i Singapur, a l'inici de l'any. A Clua no ha deixat mai de sorprendre'l l'èxit d'un text que molts consideraven “tan petit i tan local”. Però n'hi ha prou amb veure'l i repetir-lo per comprovar a quants llocs ha connectat amb el públic. I com l'adaptaven arreu on passava.

El 2015 va estrenar un musical agredolç, 73 raons per deixar-te, al qual va seguir una adaptació de la Ilíada per a La Joven Compañía de Madrid. I el 2017, encara més inesperat, li van encarregar adaptar La revoltosa al Teatro de la Zarzuela. El pòquer del 2017 es tanca amb un èxit ascendent i dues tonalitats enfrontades: Al damunt dels nostres cants, una sàtira política, i La golondrina, una de les seves obres més representades internacionalment, fins i tot més que Smiley; mig Sud-amèrica, dos anys al Brasil, l'Uruguai, Veneçuela…, però la gira per Espanya no ha arribat a Barcelona: no va haver-hi acord amb Carmen Maura, la protagonista… i l'estrella. La golondrina, amb Maura i Dafnis Balduz, tornarà el 13 de novembre a l'Infanta Isabel de Madrid (fins al gener, si tot va bé), i preparen una doble producció de La golondrina: en català, a Barcelona, i en francès, amb Carmen Maura, a París. Després de Barro (2018), va arribar Justícia (2020), que a Clua li va valer el Premi Nacional de Literatura Dramàtica corresponent a aquest any, obra estrenada al Teatre Nacional de Catalunya el febrer del 2020, amb direcció de Josep Maria Mestres i un repartiment encapçalat per Josep Maria Pou i Vicky Peña, en dos papers d'alt pes: Samuel Gallart (patriarca, jutge pujolista i homosexual ocult) i la seva dona, temible matriarca. Justícia és una obra important, no només per la riquesa del text, que cobreix des de la nostra Guerra Civil fins al present, i el poderós treball actoral i de personatges, sinó també pel guardó castellà a una peça escrita i representada en català.

És una funció on ressonava, amb orgull, la paraula “companyia”: unitat de la companyia, tots a l'una, remant alhora i en la mateixa direcció, i unitat del públic, que es percebia en la força del silenci i dels aplaudiments. Però va esclatar la pandèmia i va saltar Justícia en ple èxit. Guillem Clua té una queixa totalment raonable: “Molta gent ens deia: ‘Aquesta obra ha de tornar perquè és necessari que torni’. Quan ens van fer parar se'ns va prometre continuar, i després, de sobte, que no. Com si no es volguessin comprometre amb l'èxit. Pel Premi Nacional em va felicitar molta gent, però també va haver-hi silencis incomprensibles”. Al maig havia de fer-se Smiley, després de l'amor al Club Capitol, però la maleïda pandèmia va tancar l'espai. Els dos actors i Clua van decidir produir, i l'Aquitània va arribar com un regal caigut del cel. Ara el teatre torna a estar parat, i Clua està immers en el cinema i la televisió: el proper mes es comença a rodar La pell en flames, de la qual ha escrit també el guió, dirigida per David Martín Porras. Segon i sorprenent projecte: Los renglones torcidos de Dios, la novel·la de Torcuato Luca de Tena, adaptada per Clua i protagonitzada per Bárbara Lennie, que es rodarà l'estiu vinent. I la proposta de fer Justícia en una minisèrie de sis episodis per a una plataforma. “L'obra durava tres hores i n'hauria d'haver durat sis, perquè em vaig deixar moltes coses al tinter. Estem fent el projecte”, conclou Clua.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >