_
_
_
_
_

L’asfíxia de la violència quotidiana

Marion Brunet, exeducadora social, reflecteix en la premiada novel·la ‘L’estiu circular’ el racisme i l’agressió latents de la societat francesa

Carles Geli
L'escriptora Marion Brunet.
L'escriptora Marion Brunet.samuel kirszenbaum

No hi ha comissaris ni investigadors i el crim no arriba fins molt avançada la història. I tot i així, L’estiu circular (Club Editor; El verano irrespirable, en castellà, a Crossbooks) ja ha guanyat quatre premis del gènere negre a França, entre ells el Gran Prix de la Littérature Policière. Potser perquè sí que dibuixa una violència latent, quotidiana, que no crida l’atenció; “normal”, vaja: una mà al cul d’una noia, bufetades domèstiques, cert assetjament sexual, sexe forçat en el matrimoni, un marit i pare violent, comentaris agres i racistes sota el fals format de la broma, furts de poca importància... “Les grans explosions de violència ja les coneixem, la part interessant són els petits detalls, per què són així i per què els personatges els cometen; aquestes situacions difícils m’han acompanyat molt de temps”, detalla l’autora, Marion Brunet (Vaucluse, 1976), que ha exercit 15 anys com a educadora social, experiència que li ha permès fer un dels retrats més hiperrealistes de la societat francesa actual.

Després de cinc novel·les juvenils, el salt a la literatura d’adults i sota la capa del polar (“és l’únic que permet una bona mirada sobre la societat”), se sustenta en la història de dues germanes adolescents de 16 i 15 anys, la Céline (“cervell de mosquit, port de reina”) i la Jo (“més salvatge que ferotge”), filles d’un matrimoni que va just per pagar la hipoteca de la seva casa unifamiliar en una petita ciutat del Midi francès, una zona bonica amb segones residències, però la família viu en una urbanització on se suporten, més que no pas conviuen, francesos de soca-rel amb immigrants. Tot és tristament suportable fins que la Céline queda embarassada de no se sap qui.

Les joves passen l’estiu al centre comercial o a les piscines dels xalets on es colen de nit. Creixen soles, sense que ningú els digui res, una situació que fins i tot elles sembla que lamenten, però tampoc gaire perquè tots els personatges tenen pocs horitzons de futur i l’ambient (descrit amb un estil succint i elegant, atent al detall) no traspua certa predestinació circular de les seves vides: les classes socials no se salten i les races no es barregen.

Escola ineficaç

“No crec en absolut en l’ascensor social: el sistema vol, en el fons, que ningú es mogui de la seva classe social. No dic que sortir del cercle en el qual et mous sigui impossible, però sí molt difícil”, resumeix Brunet. I no és el retrat només de la França interior: “És present a tot el país, el que passa és que a les regions més petites és més greu per la falta d’oportunitats, perquè la cultura arriba a comptagotes”.

D’aquest cel espiritual plomís potser se salva una Jo que pot evitar la formació professional per ingressar a l’institut de batxillerat, esperança que l’escriptora resumeix amb la metàfora d’haver-la fet néixer amb ulls de colors diferents. “L’escola a França és un altre escenari de desigualtat, hi van joves amb bagatges culturals molt diferents i aquestes diferències no es modifiquen”, afirma Brunet, còmoda malgrat aquest discurs, en la franja crossover entre la literatura juvenil i la d’adults en la qual alguns situen la seva obra.

Si la violència és subtil, el racisme és galopant, es mostra sense embuts: per molts personatges de la novel·la, àrab i terrorisme islamista són sinònims. I d’això no se'n salva ni el Manuel, el pare de les noies, que és descendent d’exiliats republicans espanyols. “El racisme és total, sense subtileses. Si ets estranger, tant se val d’on vens... El poble que descric és on em vaig criar i recordo que allà es diu que tothom qui no tingui avantpassats enterrats al cementiri és estranger”, explica. I afegeix: “El que s’observa en els últims anys és que aquest racisme també l’exerceixen els que n’han sigut víctimes, i acusen i descarreguen sobre el nouvingut els mateixos codis i clixés”.

Brunet, que pot ser una figura convidada al festival BCNegra de finals de gener del 2021 si el coronavirus ho permet, confia que l’actitud dels joves canviï, una esperança que s’entreveu en les relacions que la Jo manté amb un jove àrab veí seu des que eren petits. Però cal recordar que amb prou feines tenia 18 anys el jove que va decapitar el 16 d’octubre un professor d’història de Conflans-Sainte-Honorine (a prop de París) que havia ensenyat als seus alumnes caricatures del profeta Mahoma. “No soc sociòloga ni politòloga per tenir una explicació per a una tragèdia com aquesta; la meva preparació és més de psicologia, per això a les meves obres mostro la part més íntima d’un personatge, com faig amb el Manuel, víctima i botxí alhora”.

Gran bretxa social

L’ambient en el qual es mouen els personatges no és el de la pobresa extrema; en canvi, en la vida real sí que és un calador de vots de l’extremista Front Nacional, admet l’autora. “És fàcil d’entendre: són zones oblidades, invisibles per al Govern central francès, on es destinen pocs recursos i, per tant, no hi ha grans infraestructures... Tot això va generant violència i racisme. A la novel·la, la gent d’aquestes zones rep un turisme amb poder adquisitiu, veu un nivell de vida que ells intueixen que no tindran mai”.

Passen les generacions, però tant les revoltes als suburbis com els atacs racistes per qüestions religioses no deixen de créixer a França. Brunet, que es va dedicar a l’educació social –ofici també dels seus pares– després d’haver estudiat Literatura, té clara la causa: “La bretxa social és cada cop més gran entre rics i pobres i això genera una ira i desesperació que esclata en un doble sentit: contra el govern i contra tothom qui té una mica més, encara que sigui poc”. Una reflexió que enllaça amb el que diu la mare a la seva filla Jo: “La vida fa mal. Val més no fer-se pel·lícules perquè el final és pitjor”. La novel·la negra, com demostra Brunet, no necessita gaires crims per ser-ho.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Carles Geli
Es periodista de la sección de Cultura en Barcelona, especializado en el sector editorial. Coordina el suplemento ‘Quadern’ del diario. Es coautor de los libros ‘Las tres vidas de Destino’, ‘Mirador, la Catalunya impossible’ y ‘El mundo según Manuel Vázquez Montalbán’. Profesor de periodismo, trabajó en ‘Diari de Barcelona’ y ‘El Periódico’.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_