Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA OPINIÓ i

El tu poètic

El poema, com que no és un mer missatge, sinó tot un artefacte, transcendeix qualsevol pronom que se li imposi

Accidents Polipoètics, en una imatge del 1993.
Accidents Polipoètics, en una imatge del 1993.

El llibre Maria, de Txema Martínez (premi Jocs Florals de Barcelona; Proa, 2020), s’obre amb un poema titulat Vetlla on apareix un Tu de qualitats salvífiques (“aquesta mort de mi que en Tu no mor”), un Tu estimat i admirat que és el que ha retornat la llum i la vitalitat al poeta. Podríem dir, sense por d’errar, que l’estre li havia quedat anorreat després de Dol (Edicions 62, 2012), un llibre d’una austeritat tallant i dolorosa sobre la mort del germà, i aquest Tu d’enamorament mític i místic, d’aspiracions sobrenaturals, ha servit per reflotar-lo. Li faltava un Tu, aquest Tu en majúscules.

En l’epíleg del llibre Feliç (Godall, 2020), de Nicolau Dols, Biel Mesquida cita unes paraules de l’autor on li fa dir: “La meva poesia és bàsicament perlocutiva. Vol dir que no vol ser una poesia del jo, sinó del tu. Gairebé tots els meus poemes estan escrits en segona persona. No cerc mostrar-hi la meva intimitat, sinó provocar la intimitat d’un destinatari que ni tan sols no em puc imaginar”. I Mesquida, ara ja en nom propi, ho rebla així: “Sempre he pensat que la persona poètica és impersonació, personatge, i la poesia un treball de l’indirecte”.

Jo diria que el poema, com que no és un mer missatge, sinó tot un artefacte, transcendeix qualsevol pronom que se li imposi. El “Tu”, doncs, serveix bàsicament per ritualitzar la intimitat i la privadesa, ja sigui dirigint-lo a la dama de cor impertèrrit de l’amor cortès, a la donna angelicata petrarquista o a algun mort o absent —com les Epístoles a Josep Carner (Quaderns Crema, 2017) de Salvador Oliva—. Per tant, el Tu poètic no és altra cosa que una convenció artística, una manera de situar el poema en un context comunicatiu, un joc amb la història i el destí del poema, un testimoni de la pràctica social que governa la producció del text, etc.

Però no és en va, potser, que la necessitat d’alguns poetes sigui la de mirar enfora amb la conversa tête à tête, la de desentotsolar-se (eixint del “si mateix” d’unes determinades poètiques) i fixar un objectiu més enllà dels soliloquis solipsístics. Fins i tot una investigació del Jo com la que fa Juana Dolores Romero a Bijuteria (Galerada, 2020) fulgura en una relació de franquesa total amb el lector, de participació en un joc de reconeixença, amb puntes d’ironia molt gracioses, o sigui: bascula el “Jo” amb el “Tu” en uns rols d’acceptació social i de circulació del text ponderadament festius.

I encara és més intensa la necessitat interlocutòria en un títol com Nosaltres, qui de Mireia Calafell (Labreu Edicions, 2020), que busca el plural per saber-se: fa del “Tu” poètic un “Vosaltres”.

La comunicació poètica també viu de la il·lusió d’una comprensió recíproca.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >