Selecciona Edició
Connecta’t

Quan la teva existència és perimetral i la teva vida, un estat d’alarma

La pandèmia deixa una tirallonga de paraules que hem incorporat al nostre dia a dia sense complexos

El carrer Tallers de Barcelona, de nit.
El carrer Tallers de Barcelona, de nit.

La veïna torna a netejar els plàtans amb lleixiu. No es refia de ningú. Només del que diuen a la tele. Restaurants i bars tancats per la pandèmia, mentre la gent fa cua per anar a buscar el pollastre a l’ast. No hi ha cines ni teatres, però els nens s’apinyen a la cua del gronxador de la plaça. Són els mateixos nens que només es relacionen amb el seu grup bombolla. A la resta, ni ensumar-los. Els centres de depilació estan tancats per frenar l’expansió del coronavirus, però les perruqueries continuen obertes. No hi ha visita als avis. De dia es viu en estat d’alarma permanent i en confinament perimetral de cap de setmana, i quan cau la nit s’activa el toc de queda. El pare es va fer la primera PCR mentre l’amiga de la nena de cinc anys està, segons les seves pròpies paraules, confinada i en quarantena. Ben aviat seran els mateixos nens els que es facin la prova d’antígens, abans de sortir de classe i col·locar-se la mascareta. És la nova normalitat i aquest és el llenguatge que ens deixa el coronavirus.

Qui va encunyar aquesta expressió? “Crec, per exemple, que l’expressió nova normalitat (una contradicció en els termes) ha influït en el fet que la gent es pensés que ja havia passat tot. Va contribuir al relaxament general. La idea que entràvem en un nou estadi ens va fer creure que havíem sortit de l'altre. Hauria estat millor dir-ne fase quatre”, explica el periodista Álex Grijelmo. La nova normalitat va arribar al març i des de llavors tot ha estat extremadament anormal.

L’actor Bruno Oro defineix així les paraules de moda: Estat d’alarma: “com un atac d’ansietat global” / Toc de queda: “per als que no hem viscut una guerra, el més semblant que hi ha” / PCR: “les sigles de puta caca rabiosa… o alguna cosa més que una intromissió nasal”. I reclama una nova vacuna, “l'APAMQNA, que són les sigles d’aquest puto any de merda que no s’acaba”. L’intèrpret català triomfa a les xarxes socials reflexionant amb humor sobre el que ens passa, després d'haver estat obligat a suspendre la seva obra de teatre al Romea, amb Clara Segura. “No tinc feina fins a l’abril. Així que em toca reinventar-me”. El nou llenguatge que es fa anar amb la pandèmia és un dels seus temes: “És molt limitat, metàfora de la nostra existència, que és perimetral. Poques paraules, que es repeteixen fins a la sacietat i et creen un efecte obsessiu i paranoic al cervell fins que al final tens ganes de fugir. La globalització de veritat ha arribat amb la covid. Aquestes paraules són les mateixes a tot el món”, explica Oro.

El llenguatge és eminentment bèl·lic. “Ens evoca una guerra, sens dubte. Les primeres setmanes del confinament inicial van tenir com a portaveus oficials caps de la Guàrdia Civil i de la Policia, habituats a fer servir un lèxic militar; i potser això va influir en tots els altres. Uns i altres ens parlaven de baixes, d’enemic poderós, de la moral de la tropa, d’economia de guerra, dels soldats que lluiten contra el virus als hospitals i que són herois... La denominació mateixa d’estat d’alarma té un origen militar (‘a l’arma’). A mi no m’agraden aquestes metàfores, però és comprensible que sorgeixin espontàniament en un llenguatge expressiu. De fet, ja es deia sovint que algú lluita contra un càncer, que l’ha vençut o que ha perdut la batalla contra la malaltia… La metàfora del combat sorgeix gairebé sense que ens n’adonem”, escriu Grijelmo.

La RAE explicava a l’abril que pandèmia, quarantena, confinar, resiliència, epidèmia, virus, triatge o cuidar van ser les paraules més buscades en castellà durant aquell mes. També se’n van buscar d’altres que no són al diccionari però estan relaciones amb l’actualitat, com coronavirus, ERTO, videotrucada, nasobuco.

Segurament la més repetida aquestes últimes setmanes és toc de queda. L'expressió, va explicar Guillermo Altares en aquest diari, va néixer a l’edat mitjana relacionada més amb la protecció de la ciutat davant de desastres naturals que no pas per imposar ordre als carrers. Les expressions en català —toc de queda— i en francès —couvre feu, “cobre foc”, que els anglesos van traduir fonèticament del francès antic com a curfew— expliquen la mateixa història des de dos angles diferents. A Espanya, l’última vegada que es va imposar un toc de queda va ser de manera il·legal: el general Milans Bosch el va decretar a València mentre treia els tancs durant el cop d’Estat del 23 de febrer del 1981.

“No és que aquests mots no existissin abans, però el seu ús s’ha multiplicat. Amb la divulgació comencen aquests usos ‘desviats’ i festius, per exemple, com el de fer servir coronavirus per parlar de la monarquia”, afirma el lingüista José Antonio Millán. “Podria haver-se parlat de la pandèmia com una inundació, amb crescudes, illes, àrees elevades segures, dics, etc. Però la metàfora bèl·lica crea un estat d’excepció mental: en la guerra, tot està permès”.

La realitat és que la llista de paraules pandèmiques és immensa. Li pregunto a la persona que des del primer dia està connectada al directe informatiu de la pandèmia, Jessica Mouzo, primer gallega i després periodista, quina és la seva paraula preferida. No triga ni un segon a respondre el WhatsApp mentre espera l’enèsima roda de premsa de la Generalitat sobre la covid (que, per descomptat, comença tard, per variar). La seva paraula preferida és pangolí, “una preciositat fonèticament” i una possible font del coronavirus.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >