Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La distensió desinfla Ciutadans

La mitja legislatura catalana ha estat la gran ocasió perduda perquè el partit d’Arrimadas s’afirmés com a dirigent de l’oposició al Parlament

La líder de Ciutadans, Inés Arrimadas, al Congrés.
La líder de Ciutadans, Inés Arrimadas, al Congrés. EFE

En contra del que pugui semblar a primera vista, el gir independentista fet el 2012 per Artur Mas i els seus aliats electoralment no li ha anat gens malament al nacionalisme espanyolista a Catalunya. Al revés, el millor resultat històric del centredreta espanyolista en unes eleccions al parlament català va ser l’aconseguit el 21 de desembre del 2017, després de cinc anys d’escalada independentista, inclosa una fallida proclamació de la república catalana i la subsegüent intervenció de la Generalitat pel Govern d’Espanya. Aquell dia els no independentistes van sumar el 51% dels vots, però, a més, la dreta espanyolista va arribar al 29,59%, un rècord absolut. Mai abans no havia pujat tant.

Una de les particularitats d’aquesta espectacular crescuda electoral va ser que la va capitalitzar Ciutadans, un partit creat a Catalunya el 2005, en comptes del ja gastat i corrupte Partit Popular (PP) de Mariano Rajoy. La candidatura de Ciutadans que va encapçalar Inés Arrimadas va ser el partit més votat en aquella ocasió i va obtenir el 25,35%, dels vots, ni més ni menys que la meitat de tots els no independentistes. Va reduir al 4,24% els vots del PP i va aspirar amb força part dels suports electorals tradicionals del PSC i fins i tot d’En Comú Podem. Tanmateix, no va ser suficient per impedir que els tres partits independentistes aconseguissin la majoria absoluta.

Els sondejos sobre intenció de vot atorguen a Ciutadans unes expectatives molt menys optimistes. L’enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) del mes d’octubre els atribueix el 12% dels vots si les eleccions al Parlament se celebressin ara, en un context d’estancament relatiu de l’esquema bipolar instaurat fa vuit anys amb l’aposta independentista. El sistema català de partits s’ha dividit en dos grans blocs, que oscil·len entorn del 50% de l’electorat per a cada un, fins ara sempre amb avantatge dels no independentistes, però amb un marge molt ajustat. El fidel d’aquesta balança electoral es mou poc.

Què ha passat perquè el partit més votat el 21-D del 2017 estigui camí de perdre ni més ni menys que la meitat dels vots en tan sols dos anys? Una de les respostes a aquesta pregunta és òbvia: el risc d’una proclamació efectiva de la independència de Catalunya ha desaparegut de l’horitzó polític. Ni els partits sobiranistes, amb els seus líders empresonats o exiliats, no creuen ara que l’independentisme sigui una opció factible a curt termini. Això per si sol implica un descens de la tensió política. La tensió va ajudar a pujar Ciutadans, la distensió el desinfla.

Però no serà perquè durant aquests últims anys no hi hagi hagut altres causes de tensió política. N’hi ha prou amb recordar que s’hi ha produït la condemna judicial del PP per corrupció, un canvi de govern a Espanya mitjançant moció de censura parlamentària, la consegüent formació d’una alternativa multipartidista al conservadorisme i dues eleccions legislatives molt competides que ha guanyat l’esquerra. Ciutadans no va encertar-la quan va encarar un període de la política espanyola tan agitat. Va atacar el PSOE com a Catalunya havia fet contra el PSC. Va naufragar en aquesta aposta i amb aquesta va perdre el seu líder, Albert Rivera. Les altres coses han estat conseqüència d’aquest desencert: Arrimadas va abandonar el seu escó en el Parlament per ocupar-ne un en les Corts, cosa que va escapçar l’oposició a Catalunya. Tot això va confirmar la sensació que no hi ha alternativa en el Parlament, una idea que ja es va apuntar immediatament després del 21-D, quan Arrimadas va rebutjar l’oportunitat de presentar la seva opció a formar govern i presidir la Generalitat.

Aquella renúncia tenia la seva lògica, ja que era obvi que Arrimadas no podia guanyar la votació d’investidura en un Parlament amb majoria absoluta del bloc independentista. Però, a més, també era fruit inevitable del frontisme alimentat per Ciutadans des del seu naixement: anticatalanistes contra catalanistes. El que el 21-D li havia permès agrupar gairebé tot el vot de la dreta antiindependentista setmanes després li impedia trobar aliats fora del camp de la dreta.

A Ciutadans i al PP els ha crescut durant aquesta mitja legislatura catalana, a més, un competidor a la dreta, a l’espai de l’espanyolisme i l’anticatalanisme, un partit anomenat Vox que explota a fons el registre ideològic del nacionalisme més desinhibit, el racisme i la xenofòbia. O sigui, hi ha més pescadors per a un calador de vots que no ha crescut. El sondeig del CEO apunta que, si ara hi hagués eleccions al Parlament, entre Ciutadans, PP i Vox sumarien el 22,5% dels vots, set punts percentuals menys que el 29,5% que Ciutadans i PP van sumar el 2017. El 21-D apareix avui per a Ciutadans com una gran oportunitat històrica irrepetible.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >