Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

La fe del convers

Josep Pla ha patit una manipulació “terrorífica”, segons Josep Sala

L'escriptor Josep Pla.
L'escriptor Josep Pla.

Els quaranta són una edat complicada: comencen els primers balanços, sumem massa desenganys i els més indefensos fan grans descobriments sobtats i es converteixen a una nova fe. Però no sempre la conversió és bona eina per a la comprensió de la realitat, i el que segur que és una mala eina és directament la mala fe. Generació Tap en va ple, de mala fe, però també d’aclaparadora insolvència incomprensiblement avalada pel grup Som (alarmant). El que diguin la multitud d’informes dels organismes internacionals sobre Espanya i el seu Estat del benestar, inclosa la seva justícia imperfecta, la seva sanitat pública retallada, la seva investigació universitària insuficient, és irrellevant perquè Josep Sala ha preferit, com diu amb beatífica gansoneria, “parlar amb la gent, remenar papers, voltar i veure què surt”.

El que surt és un batibull del més barroer populisme intel·lectual per captar la bona fe del lector incaut i crèdul que passi, com molts, moments molt difícils des dels últims deu anys. Per això vol denunciar els vells i els menys vells com a amos d’una gerontocràcia creada el 1978, la generació tap. Pel que sembla, el “discurs dominant” al segle XXI és el del Pujol, Felipe González o Alfonso Guerra: aquests pillastres van “aprofitar tots els espais nous” de 1978 i van tenir la barra d’ocupar “les institucions per al seu benefici personal” i després es “van limitar a controlar el corral i a escapçar tot aquell que els pogués fer ombra”, com ara és prou evident que va passar amb Zapatero i amb Pedro Sánchez.

La fe del convers

GENERACIÓ TAP

Josep Sala i Cullell
Ara Llibres
240 pàgines
@9,49/18,90 euros

El lector maltractat per la crisi pot empassar-se amb gran predisposició emocional falòrnies com aquesta caricatura d’Estat democràtic i creure que no es van “trencar els lligams amb l’Església”, ni tampoc es va “establir un model federal que respectava els drets de les nacions històriques”, i sembla que tampoc es va tendir a “transformar el model productiu per acostar-lo a l’Europa del nord”, ah, ni tampoc “es va garantir la separació de poders” ni es va fer res per “l’existència d’uns mitjans de comunicació independents”: Espanya viuria encara sota un franquisme essencial, nacionalcatòlic, amb premsa emmordassada com prohibit està el català (i la Generalitat ha de finançar la divisió digital patriòtica per fer-la independent dels poders).

Quan l’autor va al detall, la cosa empitjora, perquè de tant remenar i voltar no acaba sabent el que diu. Com tothom sap, aquest mateix diari ha tingut com a objectiu “l’ocultació sistemàtica de totes les cultures espanyoles que no fossin la castellana”, al marge, suposo, de l’anomalia que Quadern sigui el suplement cultural en català més antic de la premsa en democràcia. També Josep Pla ha viscut una manipulació “terrorífica” perquè no ha estat mai un “escriptor bilingüe” ni va ser “favorable a l’enteniment amb Espanya”. S’ho deu creure de veritat si pensa també que són intercanviables Javier Marías i Joaquín Sabina, i fot-li fort que fa baixada, perquè també considera amb exemplar sindèresi que a Muñoz Molina i Pérez Reverte només els diferencia la dosi de naftalina, acostumat com està l’autor a l’excelsitud del seu precari trio heroic: Salvador Sostres, Jordi Graupera i Bernat Dedéu. I entre els molts pecats de Guillem Martínez ara li encoloma també que tingui la barra de cridar “visques a Espanya” en lloc de cridar, com fem a Catalunya, visca el Tibet.

Amb aquest panorama, és natural que Sala descobreixi la necessitat d’una “ruptura social” liderada per la CUP. La veritat és que aquest mestre a Noruega, graduat en Ciències Ambientals, sembla un prototípic representant de la mentalitat consentida i autocompassiva del petitburgès ploramiques. Havien pensat que sent obedients i seguint els passos correctes “al final tindríem una vida pròspera” i resulta que “després d’esperar tanda durant vint anys” ara han quedat enrere. Els quaranta, sí, són una mala edat, però sempre pot pensar que si hagués muntat la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca ja l’haurien fet com a mínim tinent d’alcalde.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >