Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Beneeixo el riu de la narració

Per enfocament i temàtica, Per Petterson és un dels escriptors més originals d’avui

L'escriptor Per Petterson.
L'escriptor Per Petterson. Getty Images

Convé cridar l’atenció (d’una manera clara, contundent i entusiasta) com més aviat millor sobre Per Petterson (Oslo, 1952). És responsabilitat dels qui escrivim en els mitjans reconduir immediatament el lector despistat (entre els quals m’hi comptava fa poc) a la lectura d’un dels escriptors més originals del nostre temps.

En primer lloc, situem el llibre que ara ens ocupa, Homes en la meva situació: encara que es pot llegir de manera independent (i és una entrada molt recomanable a l’autor), no és pas una estrella solitària, sinó que pertany a un univers de ficció compartit amb la resta de les seves novel·les. Homes en la meva situació i Maleeixo el riu del temps (2009) tenen el mateix narrador: Arvid Jansen, i el protagonista de Sortir a robar cavalls (2003) apareix breument en una situació que li és familiar: l’accident de cotxe. No es tracta d’episodis aïllats i remenats, sinó d’un joc de perspectives gràcies al qual observem (i escoltem) els mateixos personatges des d’èpoques i perspectives (el fill ara és pare i l’amic, amant) diferents: els humans canviem de manera de pensar i de sentir al llarg del temps, però també depenent de qui ens mira i en quin moment de la seva evolució ens observa.

Homes... encaixa en un projecte més ampli: narrar la història de diverses vides (Arvid, la mare, la dona...) capturant la mutabilitat de la pròpia consciència i els diferents papers socials i familiars: la quantitat de persones que pot ser una persona.

Beneeixo el riu de la narració

HOMES EN LA MEVA SITUACIÓ

Per Petterson
Traducció de Carolina Moreno
Club Editor / 288 p.
9,99 @ / 20,95 euros

Per tal d’apreciar l’originalitat de la novel·la, convé distanciar-la com més aviat millor de les nostres inèrcies criticopublicitàries: ni és una memòria amb ingredients de ficció ni és un llibre representatiu d’un grup social (els homes que es divorcien). La novel·la transcendeix aquests dos extrems, on no cal fer servir gaire imaginació (amb conviccions i missatge ja ho tenim) per endinsar-se en un terreny superior: allà on la imaginació a penes s’inspira en les situacions reals i on Arvid només es representa a si mateix, encara que la situació per la qual ell travessi sigui corrent. Aquest territori intermedi, on la ficció respon al món sense copiar-lo, i on sentim i comprenem seguint les aventures d’un personatge que no ens representa, és el de la gran novel·la, la més difícil d’escriure.

L’aventura de l’Arvid és una superposició de desgràcies: els seus familiars van morir en l’incendi d’un vaixell, la dona decideix divorciar-se d’ell i les filles renuncien a veure’l. Encara que l’Arvid és escriptor (i un d’èxit: “amb les butxaques carregades de diners”), no sembla disposar de millors eines intel·lectuals que qualsevol de nosaltres per suportar l’avenç de la vida; brusc, maldestre i entranyable, si el sentim tan pròxim és per l’habilitat amb la qual Pettersen el situa: sempre el veiem immergit en els episodis, sense distància crítica, reaccionant en viu, sorprès de les seves pròpies epifanies.

La novel·la tracta de com Arvid va adaptant-se als diferents impactes, com assumeix i després reviu el dolor, com es reconfiguren el record i les relacions amb els vius i els morts, i com es relaciona amb una societat que està al corrent de les seves desgràcies i ben predisposada a reduir-lo (per economia psicològica) a l’orfe, el divorciat, l’home a qui abandonen les seves filles. Arvid no és coherent ni progressa, les explicacions psicològiques i les justificacions racionals cedeixen el protagonisme als estats fisiològics (fatigues, entresons, excitacions...); Arvid és arrossegat pel temps, fet un garbuix... El vertiginós tapís de reaccions davant l’adversitat es torna precisament vertiginós per la decisió de Petterson de no narrar de manera lineal. Arvid viu en un temps per quallar, que avança i torna de manera imprevisible: el temps d’una vida que es recorda (i s’estructura en el record) a mesura que es recorre.

Però l’originalitat més gran d’Homes en la meva situació, de la qual es desprèn la seva melangia i el seu desemparament, però també la seva tendresa, descansa en la decisió de narrar la història d’Arvid mitjançant una sèrie de trobades fugaces, furtives, inesperades, sense continuïtat. Després dels vincles familiars i afectius, Arvid es desplaça per Olso com un electró lliure, incapaç d’arrelar, de situar-se, incapaç (com aquest temps que ens conté a tots i a ningú dona treva) de quallar. No triguin a entrar en l’univers Petterson.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >