La vida pickwickiana

La Societat Pírica va ser una acadèmia barcelonina aristocràtica que va celebrar sessions entre els anys quaranta i seixanta del segle XIX, pocs anys després que Dickens publiqués Els papers pòstums del Club Pickwick. Els membres de La Pírica eren de la petita noblesa catalana, famílies emparentades entre si, d’eclesiàstics, militars i juristes, de polítics borbònics i prohoms carlinoides amb papallones culturals. El nom complet de la colla era Lluentíssima Societat Pírico-billardesco-gastronòmico-gimnàstico-gaseosa. Josep Maria de Sagarra en parla a les Memòriestot citant el besavi Ferran, que “incrementà una famosa societat (...), imitació una mica niu-guerresca de les societats maçòniques, en la qual cada individu tenia un nom grotesc i on es reunien (...) per explotar el bon humor i la innocent facècia”.

Els membres de La Pírica vivien fora del món ordinari —com totes les colles quan collen— i ho cremaven tot. Es reunien en cases senyorials, endrapaven i filosofaven, tenien calendari i moneda propis, sobrenoms hilarants i estatuts. I produïen textos, obres de teatre i dibuixos humorístics sobre tota mena d’esdeveniments, actualitat política, tipus humans, descripcions satíriques i platxèries sobre les trifulgues mundanes.

Elegants, gambirots de guant blanc, autoirònics, apologetes de la pròpia classe social i d’una manera de ser intel·lectuals a la catalana, pre-rusiñolescos i co-pitarrescos, eren el contrapès de l’estil de fer l’intel·lectual a la castellana, vull dir més emfàtic, volgudament indignable i seriós, més donat a la percaça del prestigi funcionarial i més enverinat per la hipocresia que tan sovint nia rere les medalles.

Ara que se celebren els 150 anys de la mort de Charles Dickens hi he pensat. Al meu cap, els de La Pírica són personatges dickensians. D’una corda concreta, la dels benestants il·lustrats sense factures pendents, que ho troben tot interessant i meravellós i que poden ficar la pota tant com vulguin, perquè viuen en la infantilització impermeable que prodiguen els cabals i els càrrecs.

Al meu cap els de La Pírica fan una vida pickwickiana sense acabar de saber-ho: individus d’upa que viuen com qui fa una partida de videojoc i que quan es barregen amb la terregada encara queden més en evidència.

Dickens els tenia ben apamats. Tant, que va farcir la seva primera novel·la amb gent així. Publicada com un fulletó entre els anys 1836 i 1837, es va convertir en un dels llibres més intel·ligents i divertits de la història de la literatura. He somrigut tant, amb Els papers pòstums del Club Pickwick, que de vegades l’obro a la babalà per tornar a sentir la joia de llegir una bona història, l’alegria de retrobar uns personatges memorables i la pietat de Dickens —fins i tot quan ronda la maldat.

Samuel Pickwick és un empresari jubilat, glot i bonhomiós, de bona soca i fundador del Club. Immune a les fatalitats, cosa que el fa entranyable i avui un punt odiós, comença un viatge pels confins del país amb l’objectiu de prendre nota de tot i d’enviar les troballes al club. En aquesta mena d’antropologia de la nació l’acompanyen altres pickwickians, inseparables i joves: Nathaniel Winkle (que de boca s’ha presentat com un gran esportista, però és un potes), Augustus Snodgrass (home bullit, somiejador i presumpte poeta) i el domjoanesc Tracy Tupman, capaç de perdre els trucs darrere les dones. Viatgen, es veneren, beuen a cor què vols, es marquen uns tiberis fabulosos i sempre tenen un moment per sentir una bona història, per involucrar-s’hi o per desencadenar-la.

 Fàbrica de personatges

Dickens va ser ell tot sol una fàbrica de personatges immortals. Com els millors humoristes gràfics, més aviat com Cervantes i Shakespeare, en tenia prou amb tres ratlles: l’una per a l’aspecte físic, l’altra per al temperament i l’última per posar el personatge en una situació en què el pensament i la fisiologia lluïssin a la màxima temperatura de la contradicció. Pickwick el tenim a punt de matar-se amb un cotxe de cavalls, és capaç de posar-se la mà a la barbeta i de pensar en l’interès de la situació. Però el retrat quirúrgic arriba a tot arreu. Una pagesa sense nom, malhumorada i amb la faldilla fins a les aixelles treu el nas i ja ens queda gravada a la memòria. Principals i secundaris, al Pickwick tothom és formidable. Dames afectadisses o bruixotes, advocats talossos, capellans i convictes, estafadors i grans homes, i grans dones i estudiants, sabaters, carnissers, actors, literats, un puré humà, acolorit i energumènic.

La traça de Dickens amb els personatges la trobem en la mitologia clàssica i en els llibres sagrats, en Homer, i repica en tantes obres posteriors que és impossible fer-ne la genealogia. En aquesta filiació jo hi posaria alguns secundaris i hereus, que de tan ben fets se’m van clavar al suro del record: la Francisqueta d’El carrer estret de Josep Pla, els terratinents de Víctor Català i els pescadors de la sagarriana All i salobre. I els titelles contemporanis que pul·lulen per les obres d’Albert Pijuan (Tsunami) o de Max Besora (La musa fingida), per bé que en aquests dos casos la benvolença dickensiana s’ha esbarriat una mica.

Tornant a Pickwick, m’enamoren Rachael Wardle, la perfecta i tòtila solterassa, i Job Trotter, el criat teatral de l’entabanador paradigmàtic, Alfred Jingle. Dodson i Fogg, advocats prevaricadors. Slumpkey i Fizkin, candidats ofuscats a les eleccions. Els doctors Slammer i Payne, ultratjables de duel fàcil, i el matrimoni Pott: ell és un periodista aguerrit que un cop a casa és un calçasses. Peter Magnus, el nerviós, i el sensacional Joe, servent adipós i narcolèptic que a mi em sembla un plagi per anticipació de més d’un personatge pynchonià o kennedytooleià. Martha Bardell, la dispesera del senyor Pickwick. Bagman, el borni. Ni a Primera història d’Esther d’Espriu ni a La broma infinita de David Foster Wallace no hi ha tants personatges tan ben cosits. I, per sobre de tots ells, els pickwickians, nobles de cor i de perdonable vida dissoluta, magnànims d’ànima i tanmateix els provocadors de grans incomoditats. Fa de bon pensar que si Dickens treballés avui, ho faria en una sèrie els guions de la qual bascularien entre les astracanades de Benny Hill i la filosofia recreativa dels Monty Python.

Però m’he deixat un altre personatge estel·lar. Abans de ser llibre, el fulletó del Club Pickwick entusiasmava els lectors. N’esperaven el lliurament amb candeletes, tot i que la mecànica d’implicar esnobs i peripècies no permetia gaire més joc si no era a còpia de repetir situacions de ximpleta redundància. Tot d’una, doncs, al capítol X apareix Sam Weller, un cockney (un Sancho Panza dels baixos fons londinencs, per entendre’ns) bocamoll, argòtic, amarat de sentit comú i de vida, benhumorat perpetu i lleial a l’amo. Convertit en el criat del senyor Pickwick, l’aterra i el compensa fins al final de l’obra. Com diu l’escriptor Albert Ullibarri, “a partir d’aquest encontre crucial Weller serà el bufó principal i la resta de personatges aniran adquirint una progressiva dignitat”. Les vendes del fulletó es van multiplicar per cent i el criat Sam Weller, a la manera del Saul de la sèrie Breaking Bad, va cobrar una vida paral·lela en tota mena de subproductes. Dickens va entrar al panteó literari amb 24 anys.

Pickwick té diverses funcions i aplicacions. Va liquidar el romanticisme anglès i va fundar el best-sellerisme de qualitat. Alhora hi tenim l’ull de bou des del qual sotjar l’època, un mapa social en convulsió per l’arribada de la revolució industrial i el consegüent trasbals de classes, de valors i expectatives —ara passa una cosa semblant, amb la pandèmia—. Un fresc que, llegit avui, continua fornint d’eines la comprensió dels clarobscurs de les elits.

Pickwickians nostrats

Allí on hi hagi diners i cultura per fina força hi haurà vernissatges que acabaran en l’anècdota, la historieta que tan aviat pot naufragar en una revista del cor com pot engreixar la mitologia cultural pàtria. Ara penso en sengles representants actuals de la faràndula nostrada (actors, escriptors, artistes i càrrecs públics de la crosta cultural) que omplen les xarxes socials de selfies riallers i de relats autoreferencials en què els alegrois no deixen de ser la demostració del lloc que ocupen a l’arbre social.

També penso en dinars de presidents del futbol, de puro i panxa, i en les migdiades d’alguns periodistes encastellats als merlets del colesterol, com les raholes i els julianes. Penso en Fernández-Díaz trobant aparcament gràcies a un àngel. Penso en Pasqual Maragall i Josep-Lluís Carod-Rovira amb la corona d’espines, en Joan Clos ballant samba, l’estampa de Jordi Pujol i de tants convergents, i Donald Trump, dickensià des del nom fins als ulls de poll. Em venen al cap les gales del premi Planeta. Diviso un carrusel humà que comença amb Joan Bonanit, passa pel prestigi novel·lesc de Víctor Amela i acaba en la pickwickiana i dolorosa situació de Josep Maria Mainat.

No obstant això, hi ha una diferència entre menar una vida pickwickiana i ser pickwickià vocacional. El primer cas crec que no és conscient del tot. Es tracta de tenir coixí i de mantenir la fascinació del nen petit que ha crescut entre cotó fluix. Tot és divertit i solemne. Les pulsions orgàniques, fer passar per batalles el que són prebendes, l’excentricitat i la picaresca, tant li fa des d’on es despengi, perquè el pal de paller de la personalitat estarà protegit pel patrimoni i per l’estament.

El segon cas, en canvi, tot i sortir del mateix arbust cultural i social, implica un risc. Aquí hi tindríem Sagarra al seu pas per l’Empordà. Ara fa cent anys, ell i el seu amic Alexandre Plana (poeta noucentista i advocat lleidatà) allargaven els estius a Can Batllle, una fonda antiga a la platja del Portbò de Calella. Sagarra prenia begudes estranyes al cafè Les Voltes, hi seia i tocava l’ukelele. Un dia es va presentar en pijama a Palafrugell, un pijama de luxe, i la gent es va enfadar. Fent amics, a més a més, Sagarra havia escrit un paper que deixava mal parades les pubilles de Girona. Per això, una nit que el poeta era a la festa major de Llafranc, una facció de joves gironins el va anar a caçar, li van clavar quatre masmàrries i el van acabar llençant a l’aigua. Mai més no van tornar a estiuejar a Calella.

Ara com ara, el pickwickià vocacional ja no sol disposar del coixí que li permet enganxar-se als llençols. Penso en el Yes To All Club, els membres del qual són neuronalment portentosos i laboralment uns desgraciats. Quarantins d’ordre, estimen l’anarquia lúdica i saben exagerar tares físiques i mentals per trencar-se de riure. Addictes a l’amistat, queden per dinar als palaus de la nova gastronomia, premien la facècia i són lleugerament monàrquics, per anar contra corrent.

Una altra colla que fa vida pickwickiana, parlo de petits intervals, és el Clan Escrita. Integrat per un pallasso que ara fa vi, per un arquitecte que grava discos, per un encarregat de manteniment que filosofa mentre pesca monstres al mar i per un escriptor cretinitzat, es troben per menjar i beure, fan foc a terra i fan el boig, són llegits però sense ordre, i quan despunta el sol han d’anar a treballar.

La sort és que poden i podem llegir Pickwick en català modern (bona traducció de Miquel Casacuberta, A Contravent, 2012, a veure si corren a reeditar-la) i tenen a mà la traducció mítica de Josep Carner (1931), ara reeditada per Univers i publicada de bracet amb l’original anglès. És una de les joies de la nostra corona literària que fa levitar el lector a dos pams de terra.