Selecciona Edició
Connecta’t
BROU DE LLENGUA OPINIÓ i

Descolonitzar la ment digital

Davant la potència de les llengües grans, queda l’ús de les llengües petites com a mecanisme per a la revolta

Taula rodona sobre Cultura Zoomer al CCCB durant la Biennal de Pensament.
Taula rodona sobre Cultura Zoomer al CCCB durant la Biennal de Pensament.

El debat de matriu ideològica sobre la llengua experimenta a hores d’ara una florida inusitada, una mena de sacsejada conceptual que pretén ressituar la noció de llengua en l’engranatge del constructe del que entenem per identitat. Probablement és aquesta noció, la d’identitat, la més problematitzada en temps recents, en confluir-hi vessants diversos de la persona que abans eren objecte de visions segregades: la identitat nacional, la digital, la de gènere, la de classe. Ara el sintagma perd el complement del nom per acabar de definir el concepte sense més postil·les però amb diverses cares.

Dins d’aquest debat destaca sobretot la lluita desencadenada per l’esquerra, bàsicament entre dues generacions antagòniques que s’estan enfrontant en més d’un terreny de joc. La llengua ha estat sempre un element patrimonialitzat sobretot per la dreta, que a través del nacionalisme conservador l’ha mantingut com l’element axial de la construcció d’una identitat col·lectiva, des d’un Prat de la Riba que a La nacionalitat catalana s’inspirava en el romanticisme herdegerià per proclamar que “la llengua és l’ànima del poble feta tangible”, fins a un pujolisme que no dissimulava a qualificar la llengua com el pal de paller del país. En mans doncs del relat nacionalista, la llengua era sempre un element incòmode per a l’esquerra.

L’esquerra, ara, sembla decidida a integrar d’alguna manera el factor lingüístic en la construcció de la seva idea d’identitat, però ningú s’esperava que aquesta construcció s’escindiria en dues posicions que, al capdavall, resulten oposades: d’una banda, la idea que les llengües són elements per a una identitat de classe, i que l’ús del català o el castellà revela el grup a què pertanys, amb l’assignació barroera del castellà com la llengua de les classes treballadores i del català per a les benestants. Ja vam parlar en un article d’aquesta secció sobre aquest corrent (Una llengua burgesa?), l’antecedent immediat del qual situàvem en la Transició, quan alguns moviments de l’esquerra assimilaven la lluita antifranquista amb la llengua castellana i el català amb la burgesia, i recentment se n’ha parlat força en considerar, alguns autors, que adreçar-se en català a un cambrer era un cas flagrant de classisme. Hi ha intel·lectuals capaços de veure lluita de classes en l’expressió Posi’m un tallat i per contra no poden denunciar el microracisme que s’amaga en el canvi de llengua per la fesomia de l’altre, en donar-li per descomptada la ignorància de l’idioma.

Però d’altra banda aquest discurs no ha trobat qui el secundi entre els joves. El mes passat, en el marc de la Biennal de Pensament, va tenir lloc una taula rodona sobre la cultura zoomer que dona moltes pistes del tarannà lingüístic de les noves generacions. Són nadius digitals i, per tant, són de formació i cultura internàutica, però tenen ben clar a qui serveixen les xarxes i, sobretot, quines són les llengües beneficiades per la digitalització global: les llengües grans. En el context de la taula rodona, la periodista Clàudia Rius va fer lectura d’un manifest (El català i el colonialisme lingüístic digital) que subratllava la capacitat de destrucció de la diversitat lingüística que té internet i com això, de fet, afecta directament els drets humans. Rius critica amb encert aquest “ciutadanisme del món” tan estès a partir dels 2000, tot qualificant-lo de totalment capitalista i neoliberal, alhora que denuncia que el que posàvem en risc “amb els discursos supraterritorials afavorits per la implantació de la tecnologia digital era la diversitat lingüística mundial”.

Parafrasejant Ngugi wa Thiong’o, sembla que els joves ens proposen descolonitzar la ment digital, i fer-ho a través de l’ús de les llengües pròpies sense que això vulgui dir treure a passejar la bandera. Alguna cosa semblant deia Carme Junyent en una entrevista a aquest diari, quan afirmava que avui parlar català és un acte de rebel·lia, “sobretot contra el mercat, que és el més interessat que desapareguin les llengües”. Davant la progressiva colonització de l’entorn digital per part de les llengües grans, que actuen de cant de sirena per assegurar-se el ressò o la recepció, l’ús d’una llengua petita, minoritzada, extingible, esdevé un mecanisme indispensable per a la revolta.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >