Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA PARLAMENTÀRIA

Icetisme contra carrizoseria

En termes parlamentaris, de vegades s’agraeixen les formes. I al final, quan baixa el to es pot escoltar més contingut real

Carlos Carrizosa passa per davant de Miquel Iceta, al ple del Parlament, aquest dimecres.
Carlos Carrizosa passa per davant de Miquel Iceta, al ple del Parlament, aquest dimecres.

El Parlament ha alternat aquest dimecres entre temes importants i qüestions llamineres, entre la lluita contra la sindèmia i la mescla d’alarma, indignació i fascinació que desperten les revelacions del sumari contra el convergent David Madí, el republicà Xavier Vendrell i altres membres del que s'ha anomenat "estat major del procés" per hipotètics tràfics d’influències i malversació de fons públics.

I ha estat en el debat sobre allò llaminer quan hem assistit a dues mostres de catàleg dels dos estils parlamentaris, i com cadascú obté una reacció ad hoc. Em refereixo a l’icetisme –és clar, de Miquel Iceta– i a la carrizoseria –de Carlos Carrizosa. Vegem-ho.

El primer ha intentat evitar l’habitual recurs a escudar-se en la presumpció d’innocència o el respecte a les actuacions judicials, i ha preguntat pel que el Govern ja pot dir: si són certs els indicis d’irregularitat de concursos públics a sanitat o educació.

El to suau i el contingut concret han aconseguit un efecte directe. Pere Aragonès ha assegurat sense embuts que havia fet indagacions i que no hi havia res d’irregular. I llavors, Iceta ha fet una cosa que, en els meus no pocs anys d’informació parlamentària, no recordo haver sentit: “Amb la seva resposta em dono per satisfet”. Potser era només cortesia parlamentària, però hi estem tan poc habituats... Una dada no menys rellevant és que aquest intercanvi cortès ha estat entre el líder de facto d’ERC i un dirigent que els republicans acusen d’alegrar-se de la presó de Junqueras i de la resta de presos (és un eslògan que acostuma a trontollar quan algú demana a qualsevol dirigent d’ERC que concreti d’on ve aquesta alegria, el més hàbil fuig d'estudi saltant-se el confinament perimetral. Però la veritat és que ERC basa en aquest eslògan el veto a un pacte amb el PSC).

I després ha vingut la carrizoseria. El portaveu de Ciutadans ha apuntat al mateix tema, les escoltes telefòniques a Xavier Vendrell, però donant per certes totes les filtracions i bolcant sobre Pere Aragonès una carretada d’improperis i acusacions de corrupció. La carrizoseria és una variant del trumpisme (no és l’única a Catalunya, per descomptat): no per ideologia, sinó en aquest intent de parlar més fort i més agressivament que el contrincant i barrejar uns temes amb uns altres per arribar als mantres desitjats.

En la seva resposta, Aragonès ha tornat a blindar l’actuació de la Generalitat, però la intervenció ha estat conseqüent amb aquest to, més crispat que amb Iceta, fins a arribar a l’extrem, inusual en el cap momentani de la Generalitat (simplifico el càrrec, ja em perdonareu), d’acusar el líder de Ciutadans de “fer el pallasso”. Ha detallat més la defensa de l’actuació de la Generalitat, sí, però la resposta ja estava enredada i enfangada pel contagi de l’agressivitat verbal.

Potser el que Carrizosa busca és, precisament, arrossegar Aragonès al fang. Tot i que la veritat és que, en termes parlamentaris, de vegades s’agraeixen les formes. I al final, quan baixa el to es pot escoltar més contingut real. Més, per descomptat, que amb esquinçades de vestidures com la del portaveu d’ERC, Sergi Sabrià, o enumeracions de greuges com la de la consellera Ester Capella.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >