Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Barcelona és el barri, no pas la Rambla

La ciutat vella ha fagocitat el sentit del comú, ara està buida i deserta. Sant Andreu, Sants o Gràcia, en canvi, el cultiven

El Carrer Gran de Sant Andreu, a Barcelona.
El Carrer Gran de Sant Andreu, a Barcelona.

El buit de la Rambla. És el que queda de la Barcelona turística. El gran riu d’asfalt de la ciutat històrica reuneix i centrifuga, en el mateix nom, en les seves llums de dia i nit, la vida al voltant dels barris que la delimiten, el Raval i el Gòtic. Barris que s’estenen fins a la Barceloneta per una cantonada i cap a Sant Antoni per l’altre, les dues barriades que més han conegut fins ara els efectes perversos de la conversió de la Rambla –de les Rambles que en formen una de sola des de la plaça Catalunya fins al port– en una avinguda de la quimera urbana, un gegant fagocitador del sentit del veïnatge.

El procés, que ve de lluny, ha expulsat molts dels veïns. Els que hi queden són sovint gent amb pocs mitjans, que viuen en precari, com és tan freqüent avui en tot tipus de treballs i professions. Però la majoria són pobres de solemnitat. És clar que tanquen els comerços del Gòtic, és clar que la ciutat vella viu la pandèmia en carn pròpia: les portes obertes hi han de tancar. Els seus carrers s’estan quedant sense comerços, sense portes obertes. I què és una ciutat sense portes obertes? Una ciutat sense veïns.

Per ser el que és, històrica i rellevant, icònica fins al mareig, la Rambla ha deglutit i liquat en aquest procés el sentit mateix de veïnatge barceloní i per extensió, urbà. Barcelona no sembla ara mateix una ciutat, és un conjunt inconnex de barris. Els turistes no eren veïns ni ho van voler ser quan llogaven un pis. Ciutat sense veïns, doncs, Ciutat Vella. Fa temps que les Rambles, una per una i encara més sencera, són un record llunyà, molt llunyà de vegades, per als barcelonins, catalans i viatgers que se l’estimen i que un dia la vam freqüentar de nit i de dia. Ara, silenci i buit. Tret que les protestes dels últims dies contra les restriccions omplin alguna estona aquesta Rambla en pena, al capvespre, abans del toc de queda, és clar, de gent emprenyada amb raó, a la qual s’hi sumen esvalotadors que policies i mitjans adjudiquen a l’extrema dreta.

Divendres passat vaig quedar a Canaletes amb una escriptora amiga per anar fins a la Conselleria de Cultura a sumar-nos a la protesta que hi havia convocada. A mesura que anàvem baixant i, després, en tornar des del Moll de la Fusta, on vam deixar la comitiva que seguia amb les seves raons i pancartes, em vaig veure de cop i volta en els primers anys setanta, quan vaig arribar a Barcelona. Llavors, carrers de llums tristos i apagats, quin embolic era tornar a casa amb el bus la primera vegada. Llavors la ciutat era fosca i trigaria uns anys a il·luminar vespres i nits. Ara, que se serveix de més llum, de més reflexos en l’ull daurat dels aparadors, va i resulta que està igual d’apagada.

Però no passa el mateix a tot Barcelona. Aquest és el punt que al meu parer convé considerar. La remodelació de la Rambla no sé en quina fase està però això ara mateix té més ressons. Si no hi ha veïns, si els veïns que hi queden no poden ser clients de cap porta oberta, de cap negoci, doncs ja em diràs. I els seus veïns avui no poden, no els arriba la butxaca.

Els veïnatges, els veïns, estan responent de tota una altra manera en barris i districtes lluny de la Rambla. Sant Andreu, Sants i Hostafrancs, Gràcia, es bolquen tant com poden en els carrers i passatges perquè les portes obertes no hi tanquin. Són més solvents que els de la ciutat vella? No és l’única explicació. És sobretot que el veïnatge existeix, hi és.

Està decretat que no queda més remei ara mateix que renunciar a teatres, cines, bars i restaurants. Si és que no hi ha més remei que renunciar-hi. La por social pot estar justificada però també és lícit dubtar de si aquesta por induïda ha de ser tanta. Quan veus la gent que, de seguida que poden, en cap de setmana, van a la llibreria i a les botigues del barri, és una satisfacció, una cultivada apologia cívica de l’ànim, allò de “a veure què s’hi pot fer”. Orgull de barri? Més aviat sensatesa i sensibilitat pels teus veïns.

Per les ganes de continuar sent un veïnatge, no l’anomia que ens regeix. En les ciències socials, anomia vol dir “falta de normes o incapacitat de l’estructura social de proveir certs individus del que cal per aconseguir les metes de la societat”. Referida al llenguatge, és “el trastorn del llenguatge que impedeix dir les coses pel seu nom”. I això d’ara demana al màxim que diguem les coses pel seu nom. Hi ha veïnatge, o no n’hi ha.

Mercè Ibarz és escriptora i crítica cultural

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >