Selecciona Edició
Connecta’t

Excel·lents sorpreses i alguna decepció a l’In-Edit més singular

Apassionants documentals sobre Johnny Cash o Wallace Roney al festival, que només es pot seguir de manera virtual

El trompetista Wallace Roney en una imatge de 'Universe'.
El trompetista Wallace Roney en una imatge de 'Universe'.

Dijous passat 29, a les 19.00, sense pompa ni parafernàlia, es va desplegar la catifa vermella virtual que ens va permetre endinsar-nos, sense por de covids assetjant des d'algun racó, en la immensa sala de cinema imaginària proposada per In-Edit per a aquesta edició pandèmica. La pel·lícula d'obertura es va poder començar a veure i al cap de 60 minuts es va obrir la veda: durant 11 dies, fins diumenge, una cinquantena de documentals musicals a la disposició de tothom que tingui una connexió a internet.

Un In-Edit diferent que cal anar assaborint amb una mentalitat en què no té cabuda el record d'edicions anteriors. Allò de “ens veiem a l'In-Edit” ja és cosa del passat, com a mínim ara com ara. Llàstima, perquè en aquest festival solia ser tan important l'abans i el després com, de vegades, la projecció mateixa.

És clar que gaudir de la pel·lícula en línia també té els seus avantatges. Pots accedir a qualsevol proposta en qualsevol moment, sense dependre dels horaris dels trens de Rodalies o de la dificultat d'aparcar al carrer Aribau. Probablement és només una al·lucinació provocada pel quasi confinament, però mentre discorre el documental a la pantalla de l'ordinador (millor ordinador que no pas telèfon o tauleta, és clar) saps que no estàs sol, sents la presència dels col·legues que l'estan veient en aquest mateix moment. Al final, però, no hi ha cervesa a la barra entre acalorats intercanvis d'opinió; es troba a faltar i Facebook no cobreix l'absència.

Cinquanta pel·lícules de tots els estils donen per passar-se llargues hores davant de l'ordinador. Seleccionar és imprescindible.

Un fotograma de 'My darling Vivian', amb Johnny Cash i la seva primera família.
Un fotograma de 'My darling Vivian', amb Johnny Cash i la seva primera família.

Després de l'amarg regust de boca que fa uns anys em va deixar A la corda fluixa, estava intrigat per conèixer més sobre la desagradable primera dona de Johnny Cash, que, entre altres coses, li va donar quatre filles (incloent-hi la Rosanne). My Darling Vivian presenta una visió summament parcial i una mica maniquea perquè se centra exclusivament en el relat de les quatre filles de Cash i Vivian Liberto, que veuen especialment desagradable June Carter, la segona esposa del seu pare. Així i tot, vista amb perspectiva, ofereix una visió realista d'una època i d'un fragment d'història poc difosa del gran cantant d'Arkansas.

Si fa uns anys In-Edit ens va presentar les aventures del grup eslovè Laibach a Corea del Nord, aquesta vegada ens porta la seva visita a un Sarajevo encara assetjat el 1995. Sarajevo: State in Time és un apassionant document no tant sobre un grup d'estètica força discutible sinó sobre la situació de la capital bosniana en aquell moment i, sobretot, de la seva abundant activitat cultural malgrat la guerra, exemplificada en el col·lectiu NSK (Nou Art Eslovè), que reunia creadors de totes les procedències.

Apassionant és també Universe, en el qual el trompetista Wallace Roney recupera una partitura orquestral escrita per Wayne Shorter per a Miles Davis que mai es va arribar a gravar i s'havia extraviat. La música, en realitat, queda en un segon pla per endinsar-nos en la personalitat de Roney i, de retruc, en la de Miles i tota l'essència del jazz actual. Roney moriria a causa de la covid-19 poc després de portar l'obra als escenaris.

Un altre documental esperat era Revelando a Mario, sobretot per als qui vam tenir la sort de conèixer i compartir músiques amb el recordat Mario Pacheco. Malgrat els mitjans emprats, el documental fracassa lamentablement per l'excés de lloances, en realitat tot ell és una lloança rere l'altra sense deixar temps per respirar. D'acord que es tracti d'una hagiografia, però l'excés mata les bones intencions. I això reconeixent que al Mario només se li deuen lloances.

A l'altre extrem, Agapito Marazuela, la estatua partida també és una hagiografia, però en aquest cas les lloances per al gran folklorista segovià expliquen al mateix temps tot l'ambient i la lluita per salvar la tradició en èpoques de República, Guerra Civil, dictadura i Transició. Mazaruela queda sovint en un segon pla (a ell li hauria agradat així) davant de l'apassionant relat esquitxat de música d'una part de la nostra història recent.

El cas Love Parade és una altra petita decepció, ja que es tracta d'una reconstrucció llarga i tediosa del judici que es va seguir contra els responsables privats i municipals del festival Love Parade celebrat el 2010 a Duisburg i en el qual van morir 21 joves. L'excessiu i enrevessat entramat legal que va deixar el judici sense culpables eclipsa qualsevol desig de denúncia o debat. Per cert, no hi ha ni una sola nota de música al llarg dels seus 90 minuts.

I encara queden, com a mínim, tres documentals, tres, sobre els Rolling Stones.

Una recomanació final: no perdre's la sessió de clausura amb el fascinant Sisters with transistors (només disponible de les 21.00 del 6 de novembre a les 23.45 del 8) i no només perquè situa la dona en el lloc que li correspon en el naixement de la música electrònica, que també, sinó per la quantitat de descobertes sonores (i fins i tot visuals) que proposa arribades d'un passat proper i que, sovint, desconeixem malgrat tenir-los totalment assumits.

Ballant al carrer amb la Motown

I diumenge a la nit va arribar als nostres ordinadors Hitsville: The Making of Motown, que, per problemes de distribució, no estava disponible des de l'inici del festival. Estava tot dit sobre aquest irrepetible segell discogràfic? Probablement, però l'entusiasme i el ritme utilitzats aquí són altament contagiosos. El film ja s'obre amb una confessió aclaridora de Berry Gordy, el seu fundador: “Sempre vaig ser un entabanador, intentava guanyar diners, intentava prosperar”. I així va crear gairebé del no-res la màgia de Detroit. Un home que va tenir un somni i va saber dur-lo a la pràctica aplicant la cadena de muntatge de la fàbrica Ford, en la qual treballava, a la producció discogràfica. I no va ser l'única idea que Gordy tenia clara (des de “La competència genera campions” a “Hem de conquistar-los en els primers quatre compassos”) i que el van portar a marcar un abans i un després en la música afro-nord-americana, que és com dir tota la música del segle XX. En poques paraules: un documental que s'ha de veure.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >