Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Un altre cop

La inseguretat jurídica i la desconfiança cívica creixen amb les pugnes, més polítiques que no pas sanitàries, entre governs. Creixen amb les rectificacions del Govern central i amb les tergiversacions d’Isabel Díaz Ayuso

La presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso.
La presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso.

Encara no havíem superat els efectes del fracàs de la nova normalitat i ja som davant la inquietud de la nova anormalitat, el nou estat d’excepció. La gent el rep amb cansament, contrarietat i neguit, amb resignació i desconfiança, i moltes vegades amb indignació. Els sanitaris comencen la segona onada cada vegada més esgotats, però ja ningú els aplaudeix. Afloren els clàssics negacionistes, i els seus oportunistes corifeus ultres, que demanen irracionalment llibertat per contagiar-nos i contagiar-se. Apareixen altres nous negacionistes sectorials, generalment gremials. Neguen que el seu sector d’activitat econòmica o social sigui, significativament, causant de contagis. Pels carrers i places de moltes ciutats manifesten amb les seves pancartes, cartells i veus que la seva activitat no és culpable dels contagis. Sempre és la dels altres. I com que el virus, veritable culpable, és invisible, necessiten uns responsables visibles que carreguin amb les seves queixes.

Els responsables, és a dir, les institucions, fan el que poden, amb el marge d’encerts i desencerts que cal esperar de la seva capacitat i de la imprevisibilitat del virus. Fan el que es pot amb els marcs legals, veritable galimaties de lleis que es complementen i superposen: la Constitució, amb els seus drets fonamentals que no es poden suprimir, la llei de l’estat d’alarma, els decrets de la seva aplicació, i les diverses lleis i disposicions sanitàries, estatals i autonòmiques. Durant el primer estat d’alarma, els jutjats contenciosos administratius eren els encarregats d’autoritzar o denegar les decisions dels governs autonòmics que establien les limitacions. Controlaven preventivament la correcció dels tràmits administratius i la proporcionalitat entre el risc de contagis i les limitacions de drets.

El control d’aquesta proporcionalitat és molt problemàtic. És gairebé impossible mesurar exactament com es quantifica el perjudici econòmic futur que es causaria als afectats, i com es quantifica el benefici sanitari futur, les malalties i morts que s’evitarien amb les mesures adoptades. Els jutges no tenen mitjans propis per quantificar i sospesar amb objectivitat aquests riscos i aquests perjudicis. Per això cada jutjat resolia segons el seu criteri. Uns autoritzaven i uns altres denegaven les mesures dels governs autonòmics. La gent no entenia res. Va ser tal la confusió que al setembre es va haver de modificar la llei perquè aquesta funció de control l’exercissin únicament els Tribunals Superiors de Justícia de cada comunitat autònoma, a fi d’unificar criteris. Però aquests, per les mateixes raons, tampoc els van unificar. Alguns van desautoritzar els respectius governs autonòmics, però d’altres no. El Govern central, finalment, ha resolt la qüestió en el nou decret d’alarma. Segons aquesta disposició, les autoritats autonòmiques podran establir les limitacions previstes en el decret, sense que sigui necessària la tramitació de cap procediment administratiu ni control judicial previ.

Amb el nou decret les comunitats autònomes tenen les mans relativament lliures per decidir amb rapidesa les mesures que considerin convenients contra la pandèmia. Però només relativament, perquè no podran sobrepassar les limitacions que estableix el decret, de circulació de persones en horari nocturn i altres limitacions en llocs de culte. I, almenys durant una setmana, limitació d’entrada i sortida a comunitats autònomes o algunes de les seves ciutats o barris, i de formar grups de més de sis persones en llocs públics o privats. Els governs autonòmics poden flexibilitzar o suspendre algunes d’aquestes mesures, però no poden imposar-ne altres de diferents o de més severes. Les iniciatives, suggerides o aventurades, sobre un confinament domiciliari, o total o de cap de setmana, no tenen cabuda en aquest decret d’alarma. Caldria ampliar el decret del Govern central perquè aquestes mesures limiten drets fonamentals, intocables pels governs autonòmics.

La presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, ha decidit ignorar obertament i provocadorament el compliment íntegre del decret. Al Govern central, garant de la legalitat, li corresponia requerir-ne l’acatament, i si li presidenta hagués mantingut la seva desobediència, donar-li el mateix tractament que a Torra, encara que, certament, la pancarta del balcó no comportava cap risc sanitari, i la desobediència d’Ayuso, sí.

La inseguretat jurídica i la desconfiança cívica creixen amb les pugnes, més polítiques que no pas sanitàries, entre governs. Creixen amb les imprecisions del decret, amb les rectificacions del Govern central, amb l’èxit de les tergiversacions d’Ayuso en la interpretació o aplicació del decret, amb la ineficiència de la judicatura i amb el conjunt del galimaties normatiu. Les institucions i les seves disposicions van perdent credibilitat, i, conseqüentment, va minvant l’acatament voluntari de les restriccions imposades pel decret. I mentrestant, torna a créixer el virus, una altra vegada.

José María Mena és ex-fiscal en cap de Catalunya

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >