Selecciona Edició
Connecta’t

Mar i lletres

El periodista reuneix a ‘El menjar i les Illes’ les seves cròniques dominicals publicades en l’edició balear d’EL PAÍS

Sa platja d'es Caló a Betlem, a Artà. Ampliar foto
Sa platja d'es Caló a Betlem, a Artà.

El llaüt, embarcació tradicional mallorquina de fusta, es diu Levante i va pertànyer a la família del pintor. La tripulació la formen dos adolescents: el jove artista i un prometedor periodista en potència.

Els dos són amics des de petits i han crescut envoltats d’un blau penetrant. Escolten històries de mar. Surten a pescar sovint des d’Es Port (Portocolom, Mallorca), el port del seu Felanitx natal. Un dia, un gran cap d’olla, cetaci esquiu i de profunditats, emergeix de l’aigua i s’apropa al buc de la seva fràgil embarcació (21 pams: 4,8 metres). L’ombra de les tones grises en moviment provoquen una tremolor que els sorprèn. Allunyats de la costa i d’altres embarcacions, els dos joves viuen en carn pròpia la seva primera llegenda de mar.

Quatre dècades després, aquest relat alhora mític i real serveix per entendre el món màgic que des de la infantesa ha nodrit l’estil literari d’un dels seus dos protagonistes: el periodista Andreu Manresa (Felanitx, Mallorca, 1955), corresponsal d’EL PAÍS a les Balears durant 25 anys.

A El menjar i les Illes (El Gall Editor), el també escriptor reuneix 49 de les cròniques periodístiques sobre cuina amb les quals dos diumenges al mes continua nodrint l’edició balear d’aquest diari. Els relats es publiquen sota l’epígraf Ull de peix, imprès en blau marí, el mateix color d’un mar mediterrani que el director actual de la Radiotelevisió pública de les Illes Balears, IB3, descriu com a “frontera i ventre entre la vida i les lletres, amb mites i massa morts”.

Amb el gust de les empanades, els arrossos melosos i la seva preferida sobrassada vella, el periodista utilitza la passió culinària com a excusa per explicar els racons i costums ancestrals dels habitants d’un “territori comestible” ple de “petites històries humanes i territorials, centrals i laterals”.

L’altre protagonista de la història del llaüt Levante, el seu amic i pintor Miquel Barceló, ha dibuixat per a l’ocasió una gran tonyina a la portada d’un volum de 280 pàgines il·lustrades majoritàriament pel fotoperiodista Tolo Ramon. Les cròniques han estat seleccionades i editades per l’escriptor i professor de geografia Climent Picornell.

Llegir a l’atzar qualsevol dels textos és apropar-se als fogons d’un notari d’emocions que documenta i esbudella la realitat illenca fins a teoritzar amb enginy sobre la seva genètica: “El vermell fosc del pebrot és l’ADN dels nadius”.

El lector d’aquest llibre no trobarà crítiques escrites de restaurants amb molts coberts, sinó “un finestral d’estampes i sensacions”, adverteix l’autor en la introducció. Un menú degustatiu preparat des de la cuina de casa seva i ideat en ocasions des del Mercat de l’Olivar de Palma, on no és estrany veure Andreu Manresa passejant entre les parades, olorant i investigant el producte, immers en un oasi d’espàrrecs, carxofes i bolets, “exemples de la pervivència de costums arcaics”, assenyala, que els primers pobladors catalans després de la reconquesta van utilitzar com a “trofeu per homenatjar la boca”.

En unes illes que ara semblen més un parc temàtic amb barra lliure al turisme massiu, les cròniques són flaixos de la militància nostàlgica del Manresa de petit, que va créixer en un arxipèlag que encara treballava el camp però en el qual cada vegada “es veuen menys ametllers florits” i els últims agricultors “esquiven els cementiris”.

Rèquiem pel camperol

Són notes d’un rèquiem pel camperol balear. “El panorama reflecteix una economia antiga que va desbordar una realitat i una societat extintes”, apunta Manresa en un dels textos per descriure la Mallorca postmoderna, glamurosa i multicultural, hàbitat de pescadors, pintors, fiscals, escriptors, pilots de Fórmula 1, models, hotelers, aventurers del mar i escaladors dels cims desordenats de la Serra de Tramuntana, terra segrestada a començaments de segle per gent corrupta que va omplir les seves costes de ciment i piscines.

El llibre de Manresa tampoc engloba receptes ensucrades, sinó un finestral de dolços farcits d’informació, pastats per un teòric de la cuina que la gent que l’envolta defineix com a “extremadament curiós i bon menjador”. Un mallorquí que va créixer escoltant les aventures del seu avi, viatger viticultor a França i Algèria, i que es va estrenar com a periodista quan encara era petit sota el pseudònim Jordi Creus en un setmanari del seu Felanitx familiar i llegendari.

“Va ser allà on va començar a explicar les coses que passaven a la seva ciutat”, relata un dels seus primers lectors i companys de mar.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >