Selecciona Edició
Connecta’t
CORREDISSES OPINIÓ i

Bartomeu, ni independentista ni botifler

L’expresident del Barça ha estat víctima de la seva mala gestió i no pas de la política

Josep Maria Bartomeu, ja expresident del Barça.
Josep Maria Bartomeu, ja expresident del Barça.

A Josep Maria Bartomeu li ha costat anar-se’n de la presidència del FC Barcelona, i quan ho ha fet, a més a més, ha estat de mala manera o si més no de forma sorprenent, ja que el seu discurs de comiat va ser fort i agre, res a veure amb el to conciliador i proper que acostumava a tenir en el tracte personal i en les seves compareixences a la sala de premsa del Camp Nou.

Bartomeu no es va fer mai a la idea que havia de dimitir, ni tan sols quan l’hi van recomanar els directius que van anar plegant a mig camí, molts d’ells caps de les àrees més significatives del Barça. No trobava mai el moment de plegar fins que va intervenir el govern de la Generalitat i li va donar l’excusa i la sortida perfecta per fer-ho, quan no el va deixar ajornar el vot de censura de l’1 i 2 de novembre.

La decisió signada pels departaments de Presidència, Interior, Salut i Esports és cada vegada més difícil de pair: com s’explica que dimarts passat no hi hagués impediments perquè 110.000 socis del Barça anessin a votar aquest diumenge i dilluns de manera descentralitzada, i que des d’aquest divendres el país hagi quedat confinat per culpa de la covid-19?

Les relacions entre la Generalitat i la junta blaugrana no han estat bones des de l’1 d’octubre de 2017. Aleshores el govern no va voler signar a la directiva el paper que demanava Javier Tebas, president de la Lliga Professional de Futbol, per justificar la suspensió del partit Barça-Las Palmas per motius de seguretat de resultes de les càrregues policials que hi havia a Catalunya.

La comissió delegada de la directiva va haver de tirar pel dret i acordar que el partit no es jugaria tot i saber que l’equip seria sancionat pel cap baix amb sis punts, una possibilitat que no van acceptar la majoria de jugadors ni l’entrenador Ernesto Valverde. Bartomeu va optar llavors perquè l’enfrontament es jugués a porta tancada després d’escoltar la directiva Maria Teixidor.

Així ho explica Adrià Soldevila a El partit més llarg, de l’editorial Ara Llibres, publicació molt recomanable per entendre com funcionava la directiva blaugrana i com eren les seves relacions amb la Generalitat. El llibre subratlla el fet que aquella decisió salomònica de Bartomeu va provocar la dimissió del directiu Jordi Monés i del vicepresident institucional Carles Villarrubí.

Bartomeu es va quedar sol, sense possibilitat de deixar el club en mans d’un dels seus fidels, com va fer amb ell Sandro Rosell

Vilarrubí havia estat l’interlocutor del Barça amb la Generalitat. Hi havia un protocol i un pla que van desaparèixer a partir de l’octubre del 2017, de la mateixa manera que la política esportiva es va espatllar del tot amb la sortida de Jordi Mestre, l’econòmica amb l’adeu de Javier Faus, Susana Monge i Quique Tombas, o la de màrqueting per la dimissió de Manel Arroyo.

Bartomeu es va quedar sol, sense possibilitat de deixar el club en mans d’un dels seus fidels, com va fer amb ell Sandro Rosell, ni de nomenar un precandidat a les eleccions del 2021. El president va voler arreglar tot sol els problemes acumulats sense adonar-se que qualsevol decisió que prengués empitjoraria les coses perquè havia perdut credibilitat davant de molts socis del Barça.

No va entendre mai que li fessin un vot de censura després d’haver convocat les eleccions i d’haver demanat tres mesos per endreçar els comptes, senyal que vivia en una realitat paral·lela, per no dir a la lluna, com van demostrar les quasi 20.000 signatures que van avalar el referèndum contra la gestió de la junta que ell presidia fins el passat dimarts 27.

Els socis signats no volien que toqués res més, i encara menys que plegués a la carta, amb un calendari fet a mida, sinó que ho deixés estar com més aviat millor, ja fos com a penediment o com a càstig, de la mateixa manera que va convocar eleccions el 2015 en ple litigi Luis Enrique-Leo Messi. El Barça va guanyar el triplet amb el trident abans que Bartomeu guanyés Joan Laporta.

Molt sovint ha fet la sensació que Bartomeu va ser un gran opositor, dins i fora de la junta de Laporta, capaç de plegar quan era vicepresident el 2005, i un mal president, com si hagués improvisat en el moment d’estar al capdavant del club i tingués una estratègia quan creia o obeïa Rosell. Tots dos han plegat o han hagut de plegar essent presidents després d’haver estat votats de manera aclaparadora el 2010 i el 2015.

No han sabut manar o bé no els han deixat manar com haurien volgut sense que a vegades s’hagi sabut què pretenien políticament; només cal veure el tracte que rep Bartomeu: un botifler per als independentistes i un separatista per als espanyolistes. La política és molt punyetera, però si ha hagut de plegar no ha estat pel govern, sinó per la mala gestió i per la quimera que li va agafar a un vot de censura.

Si l’expresident no hagués posat tots els pals a les rodes que ell mateix va recriminar després a la Generalitat, el referèndum s’hauria pogut fer una setmana abans; aquestes coses passen quan es judicialitzen els problemes o s’externalitzen els afers i no es resolen a casa. Quan s’arriba a aquest punt, l’enemic sempre és fora del Camp Nou.

 

 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >