Selecciona Edició
Connecta’t

L’alcalde màrtir i el canonge contrabandista

Dues vides oposades de dos veïns del mateix poble

Mossèn Martí Torrent, el dia que va beneir el seu automòbil.
Mossèn Martí Torrent, el dia que va beneir el seu automòbil.

Miquel Barnadas i Martín (1904-1937) i Martí Torrent Garcías (aka García, 1888-1964) van néixer al mateix poble, Maçanet de Cabrenys, però les seves vides són oposades, del tot. Un, en Barnadas, alcalde republicà màrtir. L’altre, en Torrent, canonge contrabandista i primer capellà de la presó Model de Barcelona amb el franquisme. Sobre Barnadas, Joan Vergés –que a Twitter es presenta com a tossut horticultor i pacient regidor a Espolla– ha autoeditat una biografia novel·lada, Guspira de passions. Sobre Torrent, l’any 2016, José Francisco Marín va publicar a Tierra de Nadie, editorial de Jerez, una treballada investigació sobre la peripècia de qui l’any 1945 ja era “capellán mayor” de les presons franquistes i que rebria una canongia de la catedral de Barcelona.

A propòsit d’aquest personatge, Quim Fors i Santi Barrera, veïns de Tordera, on comença la carrera política i eclesiàstica del mossèn, han enllestit un documental: Pregàries de poder: desemmascarant mossèn Martí Torrent. El documental s’enceta amb unes imatges del NO-DO amb Torrent rebent una condecoració del franquisme. El documental inclou documents gràfics, recreacions de determinats episodis i deu testimonis. Entre ells, els historiadors que han treballat la figura del canonge. “La nostra pretensió és descriure el camí cap al poder que va recórrer mossèn Martí, el paper d’una determinada església i la seva connivència amb el franquisme. Precisament la veu més crítica amb aquesta església que s’escolta al documental és la d’Hilari Ragué”, comenta Barrera.

L’escriptor Carlos Rojas, d’ànima maçanatenca, va fer una descripció sagnant d’aquest personatge a La fiera literaria: “el reverendo canónigo fue codicioso, lujurioso, gourmand y gourmet. Amasó una fortuna con el contrabando y mantuvo un muy poblado harén”. I explica que al seu enterrament van anar-hi antigues amants “con sus bordes de la mano”. Hi ha dos episodis particularment ressenyats de la seva vida. Un, el llibre ¿Qué me dice usted de los presos? (1942), on teoritza que el condemnat a mort té la “incomparable fortuna” de saber quan morirà i pot preparar-se per comparèixer davant Déu, net de pecat mortal. El llibre porta la seva firma, però l’historiador Vicent Comes atribueix l’autoria a Luis de Lucía, que va ser ministre de la CEDA. Fou empresonat per la República per les seves conviccions conservadores. Amb el franquisme, el seu rebuig a la insurrecció militar li va suposar una condemna a mort que li fou commutada. El llibre es va cuinar mentre Lucía era a la Model.

Als anys quaranta i a llocs de frontera una indústria era el contraban. A Maçanet hi havia dues colles principals. Els seus contemporanis posaven Torrent a la cúpula d’una d’elles que, curiosament, mai no va caure en cap batuda policial. En tot cas, els passadors, que, a més, feien tasques de confidents sobre el moviments de frontera, tenien una apreciable llibertat de moviment. I si tot s’espatllava, Martí Torrent ja procurava que la vida de detingut fos curta i sense angúnies.

Des de la influència que tenia, feia favors. Això sí, selectiu amb els beneficiaris. A una persona de la meva família, mestra interina, li va proposar ser mestra de presons. Ella, sense convenciment, va anar a Madrid, on es feia l’oposició. Però un cop a l’aula d’examen va pensar que no ho volia ser... i se’n va anar. Torrent la va renyar severament. “Solament et calia escriure el parenostre!”, li va dir.

Miquel Barnadas, amb el seu taxi. ampliar foto
Miquel Barnadas, amb el seu taxi.

La biografia de Barnadas, en canvi, està il·luminada pel seu heroic i tràgic final. Feia de taxista –l’any 33 a casa seva van treure la rifa i va poder comprar-se un cotxe. Militant d’ERC, el juliol de 1936 es va passar al PSUC i amb aquesta formació va entrar a l’Ajuntament. Ho explica Pere Roura, historiador de la localitat amb informació molt propera –del “cas Barnadas” n’havia sentit parlar molt als pares i a l’avi.

Aquell mateix 36, amb el seu cotxe, va portar monges de paisà a Figueres. També va ajudar dos capellans portant-los a altres destins. Barnadas respectava la gent, els seus veïns i, sobretot, la vida. L’any 37, va ser escollit alcalde. L’anterior havia dimitit “per amenaces de gent forastera”, explica Roura. I s’arriba a la trista diada del 15 de març, un dilluns. Tres cotxes de la FAI porten una colla de milicians que entren al bar de la mútua del poble –que encara es diu La Pau– volent emportar-se uns veïns, persones que titllaven de dretes. Barnadas s’hi enfrontà. Responia per elles. Tot i que va anar a buscar la pistola a casa seva... no va tenir defensa. Barnadas va ferir un milicià, però dos trets el van abatre. Eren les quatre de la tarda. Aquella mateixa nit, sis veïns van fugir del poble. La investigació de l’assassinat va acabar amb un judici a 11 acusats. Alguns van ser empresonats.

La memòria sobre aquells fets i aquell veí... no s’ha perdut. Als anys seixanta ja es parlava d’alcalde màrtir i Rafael Sot, que va salvar l’arxiu municipal de Maçanet de les rates, recordava en un text de 1987 que el d’en Barnadas va ser l’únic crim comès al poble durant la Guerra Civil. El 2001, el Consistori li va dedicar un carrer. I Roura ha escrit que, fa quatre anys, Carlos Rojas, amic de la mare dels germans Barnadas, va patrocinar un documental titulat Els dos fills que em van matar. Un, en Miquel, i l’altre l’Emili, que va morir l’any 1945 a Maçanet, emmalaltit a les presons franquistes.

Un record agraït acompanya la memòria de Miquel Barnadas.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >