Selecciona Edició
Connecta’t

Enterradors en pandèmia, el pitjor any de les seves vides

Els treballadors dels cementiris de Barcelona recorden com la primavera passada van arribar a incinerar cossos durant 40 dies de forma ininterrompuda

Ramon Elies i David Benavent al cementeri de Montjuïc. Ampliar foto
Ramon Elies i David Benavent al cementeri de Montjuïc.

“Per treballar aquí has d’estar molt ben moblat psicològicament. Hi ha enterraments molt durs. Nens, accidents, pares que deixen orfes molt petits... T’has d’endurir perquè tampoc no és just arribar a casa i descarregar amb la teva família tot el que passes aquí”, adverteix Ramón Elies. Té 51 anys i en fa 16 que treballa com a enterrador als cementiris de Barcelona. Parla poc d’una ocupació per la qual els seus coneguts només pregunten buscant la “morbositat”. Només ell, i els seus companys, saben el que va suportar —la primavera passada— l’última baula de la cadena dels treballadors essencials amb l’augment de la mortalitat més greu que recorden als nou cementiris de la capital catalana.

“L’hivern del 2002 hi va haver un pic de mortalitat i l’estiu del 2005 un altre. Tots dos de pocs dies. Una cosa com la que va passar la primavera passada és inaudita”, remarca Juan Manuel Aparicio, el director de serveis de Cementiris de Barcelona. “A l’abril hi va haver dies amb gairebé 80 incineracions i 70 inhumacions, quan la mitjana són 26 incineracions i altres tantes inhumacions. Van ser dies molt durs, en què es va arribar a restringir l’accés als cementiris. Fins i tot quan permetíem tres persones acompanyar uns minuts el taüt hi havia famílies que no venien. Havien estat en contacte amb el mort. Estaven malalts o en quarantena. No es van poder acomiadar”, lamenta Aparicio.

“El pic de la pandèmia va ser molt fort. No sé com ho vam fer però vam treballar en un perfecte engranatge. Hi va haver enterraments durs, amb només tres persones que l’última vegada que van veure la seva mare, pare, germana... va ser en deixar-los a l’hospital. Intentes apartar les emocions perquè, si no, sortiries molt malament d’aquí”, lamenta Elies.

David Benavent té 45 anys. Fa nou anys que treballa al cementiri després que la crisi anterior l’expulsés de la seva ocupació en la construcció. Benavent és un dels operaris dels quatre crematoris, també del forn portàtil que va llogar el Consistori en el pitjor moment de la pandèmia i que continua actiu entre dos carrers de nínxols del cementiri de Montjuïc. Sap perfectament quins són els temps que es necessiten per incinerar un cos i reconeix que la infraestructura va estar a punt de saturar-se durant la pandèmia. L’operari coneix de forma mecànica el protocol a seguir en cada incineració. Amb cada difunt arriba una documentació en què “en les observacions” apareixen el motiu de la mort. La més habitual és la que remarca si el mort té o no marcapassos —són aparells incompatibles amb els forns— però a l’abril van ser centenars els taüts que van arribar als forns acompanyats d’una documentació que detallava: “Infecció covid”. El procediment que segueix Benavent sempre és el mateix. Els forns han d’arribar a una temperatura de 860 graus centígrads i, a partir d’aquí, ja pot començar a incinerar. Amb cada taüt s’introdueix una pedra ignífuga on apareix un número d’identificació de cada difunt. Cada cos triga mínim una hora, depèn de les característiques de cada difunt, en incinerar. A partir d’aquí comença un procés de refredament i adequació de les cendres fins que es lliuren dins d’una urna a les famílies. “El normal és incinerar 25 cossos diaris, a la primavera vam arribar a triplicar aquest número. Els forns van estar encesos 24 hores”, adverteix l’operari.

El director de serveis de Cementiris de Barcelona admet: “Ho vam poder fer, però sabem que a partir del centenar de difunts un mateix dia és molt difícil de gestionar. En plena pandèmia vam tenir 40 dies encesos els forns contínuament”. Aparicio destaca que a Barcelona van comptar amb avantatges respecte a altres cementiris: “D’una banda vam tenir epis des del primer moment perquè Montjuïc va ser el cementiri a què es va assignar, el 2014, el protocol de morts d’Ebola a Catalunya. Un protocol que mai no havíem activat però gràcies al qual teníem un material que a la primavera escassejava. També vam tenir un marge de maniobra per estructurar-nos, ja que la situació no era tan greu com la de Madrid i vam poder aprendre ràpid”. Cementeris va comprar gairebé una vintena de carros per transportar taüts i va aconseguir que el proveïdor d’urnes no deixés de subministrar-los.

Benavent, l’operari del forn, assegura que tant ell com els seus companys encara estan sorpresos del poc reconeixement de la ciutadania cap a la seva feina durant la pandèmia: “Ens sentim oblidats”. Elies comparteix el diagnòstic però assegura que avui, a les portes d’una segona onada, són molt més savis en la seva feina i que estan preparats per afrontar “el que vingui”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >