Selecciona Edició
Connecta’t

L’efecte Horaci

La nova traducció de les Odes d’Horaci a càrrec del llatinista Jaume Juan Castelló és una boníssima notícia

Horaci (dret, esquerra), Virgili i Varius, a casa de Mecenes.
Horaci (dret, esquerra), Virgili i Varius, a casa de Mecenes.

La nova traducció de les Odes d’Horaci a càrrec del llatinista Jaume Juan Castelló (Martorell, Adesiara, 2020) és una boníssima notícia per dues raons. Primer, pel fet que és la primera traducció al català d’aquest corpus poètic del poeta augustí (del temps d’Octavi August) que s’ha fet en vers català i en un llenguatge perfectament comprensible —una altra cosa són les contínues referències d’Horaci a la mitologia grega i llatina, i a una sèrie de personatges històrics coetanis seus, que farien la lectura d’Horaci no tan plaent com la de Garcilaso (per esmentar un horacià del Renaixement castellà) si Jaume Juan no hagués tingut cura d’enriquir el llibre amb un apartat de notes molt documentades, avui imprescindibles quan es tracta de l’edició d’un clàssic, i qui diu clàssic diu entre Homer o Virgili i Rilke o Carles Riba.

La versió de Josep Vergés, que es troba a la Bernat Metge, també és bona, però està en prosa; i sembla cada dia més inexcusable que la poesia sigui traduïda, si no en un vers de mètrica idèntica a l’original —cosa impossible quan la mètrica del grec i del llatí és quantitativa, essent accentual la de les llengües neollatines—, almenys amb un ritme poc o molt pròxim a l’original: en el nostre cas d’avui tant les estrofes sàfiques com les alcaiques estan molt reeixides, baldament es tracti d’una aproximació i que el nombre de síl·labes dels versos sigui irregular. Però no es pot fer més bé. Queden lluny aquelles versions d’Horaci del segle XIX i inici del XX, que n’hi ha un gavadal, totes a càrrec d’autors benintencionats però incapaços.

La segona raó per la qual considerem aquestes noves Odes horacianes una fita important té a veure amb la nostra pobra tradició literària. El buit fenomenal que es produeix entre el segle XVI i mitjan XIX en la producció de literatura catalana va obligar els autors del modernisme i del noucentisme a inventar noves formes d’expressió —la novel·la les va pouar, sobretot, de la literatura francesa; la poesia les va pouar de Verdaguer, després de Maragall, i, ja després, de diversos corrents, varis, tant clàssics com contemporanis, de les literatures europees.

Entre aquestes troballes i restauracions, Horaci va tenir una importància cabdal. Costa i Llobera publicava les seves Horacianes l’any 1906, i el mateix any Josep Carner regalava —tot en ell munífic i generós— Els fruits saborosos, primera obra programàtica seva. A causa d’una comuna lectura del mateix Horaci, o de Carducci, Costa i Carner van fixar les bases d’una poètica que s’hauria convertit en tradició si no hagués estat per un altre buit, el de la Guerra Civil espanyola i la dictadura, de menys anys que el primer buit, però igualment perjudicial. (El lector encuriosit trobarà les fonts d’aquest comentari breu en un llibre magnífic, avui difícil de trobar: l’edició de les Horacianes de Costa a càrrec de Maria Isabel Ripoll, amb un estudi proemial de Carles Miralles, una de les seves aportacions més importants a l’estudi de la tradició poètica catalana: Palma de Mallorca, Fundació Rotger-Lleonart Muntaner editor, 2010.)

La tradició novel·lística del primer terç del segle XX no presenta fites de gran importància, llevat del cas quasi aïllat de Solitud, de Víctor Català; però la poesia sí que havia bastit un edifici d’enorme solidesa, encara que fos heterogeni —i aquesta va ser tal vegada la raó que, quan es va reprendre la nostra poesia després de la guerra, els uns agafessin Carner com a model, d’altres Riba, molt pocs Foix, van ser neomaragallians una colla, neoavantguardistes un altre estol, i quasi tots amics de la fama i l’aplaudiment de patriotes (Espriu) i neoromàntics (Martí i Pol), tot oblidant el dictum horacià: Odi profanum uulgus et arceo (Odes, III.1). La conseqüència d’aquesta deriva va ser, com pot comprovar qualsevol lector de poesia en català dels últims seixanta anys, que ningú no sap exactament quina paret toca, ni per quina mar cal navegar; cosa que no ha passat, almenys en tal grau de desorientació, a les lletres en anglès, en francès o en italià gràcies a tradicions molt ben assentades.

En suma: posat que els futurs escriptors de poesia tinguessin algun interès a recuperar una tradició que ha donat universalment tan bones mostres de poesia —vegeu Menéndez y Pelayo, Horacio en España, 1876, reeditat— només caldria que llegissin, en aquest ordre: 1. Les Odes d’Horaci en la versió de Jaume Juan, apareguda fa poc; 2. Les Horacianes de Costa i Llobera, que es troben fins i tot a la MOLC, per bé que mal editades, com quasi tots els volums de la col·lecció (Molas Ofereix Lectures Catastròfiques), i 3. La poesia de Josep Carner, de cap a cap, en termes generals l’autor en què és més visible, al Principat, l’empremta de la delicada, amable, cordial i magnànima poesia de Quint Horaci Flac.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >