Selecciona Edició
Connecta’t
ART

Creients i descreguts

El treball de Rosa Amorós a Estrany & De la Mota és vívid i cru, té llum tot i que sorgeixi de l’ocult

La mostra de Rosa Amorós juga amb peces de casa seva i del seu taller.
La mostra de Rosa Amorós juga amb peces de casa seva i del seu taller.

Amb un títol que anuncia que la seva exposició tractarà sobre l’experiència sensorial, Mabel Palacín (1965) es podria presentar a si mateixa com una crítica-teòrica de la fenomenologia abans que com a artista plàstica. La seva proposta a Àngels Barcelona és un embull massa retòric per provocar una fruïció mínima al visitant (amb sort, una classe de filosofia per a l’estudiant novell). Paisatge interior amb marina tracta sobre la visualitat i corporalitat de l’espectador com a agent/actor de l’obra (o del seu efecte, el simulacre), i arrenca d’una imatge construïda (una postimatge) on veiem el saló d’una casa al centre del qual hi ha una llar de foc, a un costat un tamboret de color blau, i a l’altre, dislocant el punt de fuga, un cargol gegant. A dalt, a la paret, el quadre d’una marina.

PAISATGE INTERIOR AMB MARINA

Mabel Palacín & Mirko Mejetta

Galeria Àngels Barcelona Pintor Fortuny, 27

Fins al 27 de novembre


PATHOSFORMELN

Rosa Amorós Estrany & De la Mota Art Advisors Ptge. Mercader, 28 Barcelona

Fins al 19 de febrer


ELLA, L’ULL,EL DIT, LA MÀ

Núria Güell, MarIa MarIa Acha-Kutscher, Margaret Harrison

Galería ADN

Mallorca, 205 Barcelona

Fins al 14 de novembre

El procés perceptiu que proposa l’artista és el següent: el públic entra a la galeria i és convidat a mirar per un forat a la paret. El que veu és el saló descrit anteriorment, on tres dones, cadascuna per separat, parlen sobre les experiències que els han explicat persones anònimes. Hi ha altres elements distribuïts per la sala: uns altaveus a terra, diverses fotografies —cada una més anodina que l’anterior— i la maqueta de l’interior d’un teatre que incorpora un vídeo i un visor. Si parléssim del concepte de les capses xineses, la matriu del model dominant de l’experiència seria l’espai de la galeria, a la qual se sotmeten altres ordres, com ara el temporal i el sonor, cadascun exterior a l’altre. Es produeix una dislocació: la durada no s’assimila mai a l’espai, l’estrat òptic últim (el saló de la xemeneia) es desdobla (la maqueta), i la visió es denigra. El visitant, que és qui ha de completar l’obra, acaba desorientat, esborrat. La proposta de Palacín no arriba a involucrar-nos mai, la formalització és fallida. Avorreix. Aquesta és una de les raons per les quals en l’art contemporani, que dit sigui de passada no havia atret mai tant les masses, són més els descreguts que els creients.

Tot el contrari de l’exposició de Rosa Amorós (1945). El seu últim treball a Estrany & De la Mota és vívid i cru, té llum tot i que sorgeixi de l’ocult, ja que està construït amb les escultures, màscares, pedres i figures que arrenca de la intimitat del seu domicili i del taller. La seva obra és un vaivé i una pèrdua de mirades pròpies i alienes, dels quals resulta una gran prestatgeria plena d’objectes que travessa la sala en diagonal. Aquí sí que hi ha consciència perceptiva, gràcies al fet que aquesta escultora de terracotes tria la història per parlar de si mateixa com a artista i col·leccionista.

El concepte Pathosformeln, o forma emotiva de les imatges, que va encunyar Aby Warburg (inventor del museu virtual), és el que fa servir l’artista per articular el seu atles amb elements dispars: unes colpidores i bellíssimes màscares de l’Himàlaia, figures antropomòrfiques i objectes africans, americans i hindús que va anar atresorant durant anys amb la seva parella, l’editor Gustavo Gili. El públic de la galeria construirà vincles entre elles, les relacionarà també amb experiències pròpies o bé amb els cicles de la vida, el pensament màgic, els rituals o l’astronomia. Un luxe.

De nou sobre la percepció i també sobre la capacitat de revisar estereotips i alterar les moltes formes de dominació cap a les dones, parlen les obres de Núria Güell, Maria Maria Acha-Kutscher i Margaret Harrison a la galeria ADN, cadascuna amb la seva metodologia particular que la fa molt reconeixible: l’activisme i l’anàlisi textual, el còmic i la fotografia manipulada. Una exposició per a les molt creients.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >