Selecciona Edició
Connecta’t

Vampirs amb ullals catalans

De Ruyra o Espriu a Albert Serra, els xucla-sang, que ara visiten una exposició a CaixaForum, han sobrevolat també la cultura nostrada

Cartell de la pel·lícula 'Vampir Cuadecuc', de Pere Portabella, obra del pintor Joan Ponç, membre de Dau al Set. Ampliar foto
Cartell de la pel·lícula 'Vampir Cuadecuc', de Pere Portabella, obra del pintor Joan Ponç, membre de Dau al Set.

L’arribada a Barcelona d’una exposició sobre el món vampíric (cinema, política, cultura popular...) a CaixaForum (Vampirs. L’evolució del mite) coincideix amb la celebració de l’Any Perucho, autor donat a introduir aquests éssers (en certa manera, ens agafa celebrant la victòria d’Antoni de Montpalau sobre l’obscur vampir Onofre de Dip). Vista l’efemèride, es podria pensar que aquests monstres xucla-sang han ressuscitat i tornen a rondar casa nostra. La realitat és que els vampirs sempre hi són; no els veiem però són aquí, i mai no ens abandonen del tot. Són i seran entre nosaltres, també en la literatura i el folklore. O sigui, que també xuclen en català. Ja se sap que les sepultures i les lloses no són barreres per a ells.

Estirp llegendària i maleïda. La cosa vampírica ve de lluny. Queda el record escrit dels babilonis que temien els srapganmekhab, “éssers no morts o morts vivents que bevien sang i menjaven carn humana”, com recull Joan Antoni Oriol Dauder al Diccionari d’éssers fantàstics que ha publicat Quid Pro Quo. Amb atributs afins, els antics grecs els anomenaven vrikólakas. Són strigoi per als romanesos i streghe per als italians; totes dues, corrupcions de l’strix llatí (el gamarús, una criatura embolcallada del misteri de la nit, tant o més que el ratpenat). Sigui quin sigui el nom que els atribuïm, són éssers que, contra natura, se’ns presenten desafiant la mort en una mena d’estat intermedi de l’existència. Ni són vius ni són cadàvers (potser per allò que l’horror sempre enterboleix la claredat de les categories). I, a diferència dels fantasmes i els espectres, sí que conserven el cos.

Ara, la maledicció de la corporeïtat els sotmet al deure de la nutrició i, segons com, els aboca a la concupiscència més perversa. Els vampirs estan dotats d’unes qualitats sexuals que altres éssers més vaporosos no tenen. És un dels seus màxims atractius, de fet. No és estrany que Charles Baudelaire assimilés la fatal belle dame sans merci a la vampiressa mitològica i es queixés en aquests termes: “Quand elle eut de mes os sucé toute la moelle” (‘Quan ella m’havia xuclat tot el moll dels ossos’).

Perucho, pare del millor vampir català. ampliar foto
Perucho, pare del millor vampir català.

Els temps sempre estan canviant i el vampir, com no, muda, sense problemes, i va adaptant-se al medi.

En essència és un canviaformes, una bèstia proteica que ara es torna una ombra, ara un ratpenat, després un llop o una boira que escampa quan la nit cedeix als primers rajos de llum... Abans que el monstre audiovisual no comencés a fixar la imatge moguda del vampir, la literatura ja havia contribuït a convertir-lo en una de les figures irrenunciables de la imaginació occidental. Els casos més notoris són Dràcula de Bram Stoker, de 1897, precedit per la vampiressa Carmilla de Joseph Sheridan Le Fanu, de 1872 (tots dos, en català, a l’editorial Laertes, en traducció de Sílvia Aymerich i Roser Berdagués, respectivament). Abans i tot, el 1819, s’havia publicat El vampir, de John William Polidori (traduït i prologat per Marina Espasa, a Angle Editorial), que compta amb l’honor d’haver estat engendrat a la famosa Villa Diodati, quan Lord Byron, Percy Bysshe Shelley i Mary Shelley van pactar corglaçar-se mútuament amb una història d’aires gòtics. 

Vampirisme nostrat. La feina de presentar un bon rest d’obres vampíriques en català, ja la va fer Víctor Martínez-Gil a la tan imprescindible com exhaurida Els altres mons de la literatura catalana. Antologia de narrativa fantàstica i especulativa (Galàxia Gutenberg, 2005). Allà hi recollia les aportacions de Pep Albanell (fragments del Tractat de vampirologia), Jaume Cabré (l’encontre fortuït d’un estudiant de vampir i una novícia, a Balneari) i Jaume Fuster (His master’s voice, on el mateix Fuster i Julià Guillamon fan coneixença d’un actor de doblatge que posa la veu a Christopher Lee a Dràcula), i les associava a textos d’autors canònics, com ara l’antirromàntic Nervis de Salvador Espriu, on el transsumpte de l’autor, Salom, surt del cinema alacaigut per culpa de M, un assassí entre nosaltres (1931) de Fritz Lang (en castellà, M, el vampiro de Düsseldorf). En tornar a casa l’espera la dona. Ell li proposa de fer unes vacances per esbargir-se. Ella parla de Venècia, de Hawaii i dels mil vestits que s’haurà de fer per al viatge, i ell queda terriblement desanimat, per no dir exsangüe...

Vampirs amb ullals catalans

També hi consta aquell conte de Pere Calders, Vinc per donar fe, que arrenca amb un vampir, sí, i una sortida d’humor irresistible: “Quan van dir-me que al poble hi havia un vampir, vaig preocupar-me de seguida per la meva cosina Amèlia”. A l’antologia de Martínez-Gil hi destacava, en tant que antecedent de tot vampir català, La xucladora de Joaquim Ruyra. En aquesta prosa sensual i exaltada de 1903, l’arravatament del narrador i protagonista el desferma una dona sorgida de la Mediterrània i perillosament atraient, com les goges i les ondines, tot i que amb trets més aviat vampírics: “Me volies al mar per a beure’t la meva sang i per a entregar el meu cos escolat als corrents i llimarols, privant-lo de sepultura sagrada”.

Teoria del dip. Però el títol de Vampir per Excel·lència de les Lletres Catalanes, no podria ser d’altra manera, l’ostenta Onofre de Dip, a qui Joan Perucho fa tastar la sang brava del general Cabrera, el Tigre del Maestrat, en aquesta fusió estrambòtica d’història i fantasia que és Les històries naturals (1960). D’acord amb Perucho, el noble Onofre de Dip hauria estat ambaixador del rei Jaume I, i com a tal hauria viatjat als Carpats per lligar les esposalles amb Violant d’Hongria. És allà, en terres estranyes, al remot segle XIII, on s’hauria prosternat davant els encants tèrbols de la duquessa de Meczyr i hauria esdevingut un vampir immortal, com ella...

Vampirs amb ullals catalans

Es nota que Perucho segueix de prop el model de vampir aristocràtic de Dràcula (totes les fonts d’inspiració de Perucho, cinematogràfiques o literàries, estan convenientment rastrejades a Joan Perucho i la literatura fantàstica, de Julià Guillamon), malgrat que l’acomoda a les particularitats ibèriques, i fins i tot s’ho fa venir bé per encabir-hi la llegenda dels dips del Baix Camp. La tradició suggereix que uns gossos emissaris de Satanàs, els tals dips, van turmentar la comarca, segles enrere. De nit, en bandada, atacaven els ramats i fins i tot els pastors i els xuclaven la sang fins a deixar-los secs com claus. Es coneix que els ulls els brillaven amb un vermell sangonós i tots ells tenien una pota més curta que les altres. Aquesta és la llegenda dels gossos vampirs que, teòricament, senyoregen a l’escut de Pratdip.

Perucho troba una manera més còmica de comunicar-ho al lector, per mitjà d’una llista apòcrifa, en un català medieval, macarrònic i asfixiant: “Lo dip ha natura de malefici e ha ensi de molts propries natures e arrapa e viu de mort. E com ell vol entrar en algun loch per emblar vays molt suaument e molt guinyosa e si ell veu que los seus peus fassen brogit lleve los per encantament. E encara ha una altra natura que si ell pot veser lome ans quel home veia ell encontinent loma pert tota sa força e va dret a la sua sanch. E encara ha altra natura que ell ha tant fort lo coll que nal pot girar sino ab los pits ensemps. E no viu sino per la sanch e no pot veser alls, juyivert, verdolagues ne Santes creus en lo coll ni veser spill. E encara ha altra natura car pot esser a voluntat formiga, abella, aranya, gall, lop, ase salvatge, sigala, çens, cha, vibra, çinya, corp leó, mustela, calandri, serena, aprismi recatures, tigre, unicorn, pantera, yena, pago, oronella, erisso, calcatx, vibra, peix qui sapella virgilia gran, pellica, castor, pigot, segonya, falco, voltor, aguila, cavall, estura, balena, volp e guineu, fenix, orifant, papagay e perdiu sparver”.

Malfiant-se dels rampells de creativitat de Perucho, Joan de Déu Prats, a El gran llibre de les criatures fantàstiques de Catalunya, (2017, Comanegra), va encalçar el dip fins a l’església de la Nativitat de Santa Maria de Pratdip, on una làpida de 1238, any de l’entrada de Jaume I a València, rememora un tal Jacob de Carcassona, ambaixador de la Corona d’Aragó a Hongria... ¿És ell, potser, el noble que va retornar infectat del país magiar i que inspiraria Perucho? És el vampir històric? L’és?

El dip, gos de Satanàs associat als vampirs, vist per Maria Padilla. ampliar foto
El dip, gos de Satanàs associat als vampirs, vist per Maria Padilla.

El comte Estruc: malastrugança. Se sap que, a l’era digital, una llegenda enllaçada mil vegades és una realitat amb totes les lletres. Cada dia són més els webs que repeteixen la història d’Arnald Estruc o la deformen amb petites variacions (el nom mateix és Guifré, en algunes pàgines). Si fa no fa, la història és així: Estruc va acudir a la crida de Pere I el Catòlic per assetjar el califa Muhàmmad al-Nàssir i va acabar destacant a la batalla de Las Navas de Tolosa. Pels serveis prestats, va guanyar-se la senyoria de Llers. Però els serfs empordanesos el temien, perquè duia una vida poc cristiana (blasfèmies i bacanals, hem de llegir entre línies). A la seva mort, repudiat per l’Església, va convertir-se en un ésser endimoniat. Xuclava la sang dels vilatans i prenyava les noies, que al cap de nou mesos malparien un nadó rebordonit i marronós com un ferro rovellat.

Avui, la història del vampir Estruc s’escampa per la xarxa i costa localitzar-ne el focus. És probable que aquest sigui el cineasta i escriptor reusenc Salvador Sainz, que el 1991 va publicar la novel·la Estruch, continuada amb Los cuentos del conde Estruc (2019) i Vampiros, reyes de la noche (2019). Sigui com sigui, la fabulació de Sainz va destapar una hipotètica llegenda (més hipotètica de l’habitual) i va provocar que Iker Jiménez, entre d’altres vampirs professionals, s’hi llancessin a servir-se i difondre la història del Dràcula català com si estigués documentada des del temps del Llibre dels feyts.

Christopher Lee a 'Vampir Cuadecuc', plena de picades d’ullet, com la lectura de l’actor. ampliar foto
Christopher Lee a 'Vampir Cuadecuc', plena de picades d’ullet, com la lectura de l’actor.

Espècies invasores i infernals. Durant el lapse dedicat a llegir aquest article, el vampir ha tornat a transformar-se, un cop més, i ara s’estén arreu de Catalunya sota la forma (forana) del mosquit tigre (Aedes albopictus). Per dificultar-nos la seva identificació com el vampir diabòlic que en el fons és, aquest petit culícid contradiu la nocturnitat proverbial dels vampirs i xucla sang a qualsevol hora del dia i, encara pitjor, a plena llum. La saviesa de Josep Maria Folch i Torres, a Les aventures extraordinàries d’en Massagran (1910), ja ens alertava que no perdéssim de vista “un mosquitàs, anomenat vampir, que volava rondinant a l’entorn de la seva cara”. El vampir és ben viu i cobeja la nostra sang.

El 2014, Les Fures de Can Baró, una colla de diables del barri del Guinardó, a Barcelona, va tenir l’encert de modernitzar el bestiari tradicional fent que els seus correfocs els presidís un mosquit tigre gegantí, ferotge i bestial (com exigeix la tradició) i amb 33 punts de llançament pirotècnic... Aquesta figura festiva, al capdavall una actualització, recorda les transformacions contínues que s’operen en els nostres monstres i les nostres nèmesis i, de passada, en nosaltres mateixos quan volem dominar les nostres fòbies.

Anys setanta: xucla-sangs en pantalla gran

Fotograma de 'La saga de los Drácula', de Leon Klimovsky, de la productora barcelonina Profilmes, una Hammer a l’espanyola.
Fotograma de 'La saga de los Drácula', de Leon Klimovsky, de la productora barcelonina Profilmes, una Hammer a l’espanyola.

Ricard Planas

El fenomen del vampirisme no va ser un tema tractat per la indústria del cinema català fins a l’arribada dels anys setanta, quan es dona elboom internacional del cinema de terror produït a Barcelona i a la resta de l’Estat. És engrescador identificar en el temps aquest auge de la representació dels xucladors amb el període de decadència del règim franquista. Alguns títols poden funcionar com a paradigmes del fenomen.

Vampir Cuadecuc (1971) o el cinema com a vampir. El gran director de gènere Jesús Franco (1930-2013) va rodar a Barcelona el seu El Conde Drácula (1970). Pere Portabella, amb permís del cineasta madrileny, va rodar Vampir Cuadecuc, peça experimental que pren escenes del mateix film de Franco i moments del rodatge per presentar una obra única. Amb col·laboració de Joan Brossa en el guió, sense so directe, amb efectes sonors de Carles Santos i en un blanc i negre sense grisos, Portabella vampiritza el film del seu amic, del qual fa una mena de making of, i presenta a l’espectador una experiència hipnòtica que fon la realitat i la ficció tot destruint la frontera entre la raó i el somni, i ofereix la seva visió del mite. De fet, si una cosa podem dir del cinema català és que es pot vanagloriar de comptar amb el primer cas de film/vampir de la historia del mitjà. Si a Arrebato (1979), d’Ivan Zulueta, el cinema com a xuclador és una premissa dramàtica i un discurs, a Vampir Cuadecuc l’espectador és testimoni d’un procés més radical, sense intervenció de mèdiums, intèrprets ni coartades argumentals.

La Ceremonia sangrienta (1973), de Jordi Grau. El director Jordi Grau venia de rodar films tan íntims i interessants com Acteón (1967), Una historia de amor (1967) o Historia de una chica sola (1972) quan va entrar a formar part del panteó dels mestres del terror amb Ceremonia sangrienta (1973). Aquesta producció volia aprofitar l’èxit de Countess Dracula (1971), de Peter Sasdy, produïda per la Hammer. El film de Grau s’inspira igualment en la història de la comtessa hongaresa Elisabet Bathory, famosa per prendre banys de sang provinent de noies joves amb la creença que això la podia rejovenir.

El que podria haver estat l’enèsim exploitation de coproducció hispanoitaliana passa a ser, en mans del director barceloní, un melodrama madur i violent sobre el pas del temps, la bellesa i el poder. Grau sempre va ser un director especial, sobretot quan es va apropar al terror. Els seus films demostren una concepció realista i descarnada del gènere, compartida amb obres frontereres com Il demonio (1963), de Brunello Rondi, El bosque del lobo (1971), de Pedro Olea, o El huerto del francés (1977), de Paul Naschy.

Els vampirs de la Profilmes. La productora barcelonina Profilmes, coneguda pels aficionats amb el sobrenom de la Hammer espanyola (la productora anglesa s’especialitzà en films de terror gòtic entre 1955 i 1979), no va explotar amb gaire insistència la figura del vampir. Tot i així, un dels films més recordats de l’empresa és La saga de los Drácula (1973), de l’argentí Leon Klimovsky. En aquest film seguim una parella de joves que visiten un castell de Transsilvània, llar de l’avi de la noia. Allí, quan la parella anuncia que esperen un fill, sabrem que l’avi és un descendent directe de Vlad Tepes i membre d’una família de vampirs en decadència que necessiten hereus de la seva estirp.

Com podem endevinar, ens situem entre els succedanis vampírics de Terence Fisher i una premissa argumental semblant a la de Rosemary’s Baby (1968), de Roman Polanski. Un film rar, ple de criatures grotesques i un Dràcula magistral interpretat pel mestre Narciso Ibáñez Menta, pare de Narciso Ibáñez Serrador. Les produccions de la Profilmes es caracteritzaven per ser barates i rodar-se en temps record. Això deixa empremta en el resultat final del film, però també aporta mèrit als moments d’inspiració de Klimovsky.

Albert Serra té el seu Dràcula. Després dels anys setanta, la presència del vampirisme en el cinema català serà més aviat tímida. Trobem alguna cosa que s’hi assembla en el detonant còmic de La radio folla (1985), de Francesc Bellmunt. Tampoc tindrà gaire pes en la segona edat daurada del terror nostrat a partir del canvi de mil·lenni. No serà fins al 2013 que no veurem un nou vampir català: trobem un Dràcula a Història de la meva mort, d’Albert Serra. Ni més ni menys que un personatge arquetípic que es contraposa a l’il·lustrat Casanova. Ens situem davant d’un vampir que representa les llums i les ombres de la sensibilitat romàntica, l’obscurantisme, el caos. Lluny d’aquells vampirs dels anys setanta, el Dràcula de Serra apareix com una icona pura, allunyada de tot efecte melodramàtic.

Ricard Planas és editor de Males Herbes i professor d’Història de Cinemes Asiàtics de la Universitat Pompeu Fabra.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >