Selecciona Edició
Connecta’t
BROU DE LLENGUA OPINIÓ i

Un mirall del que no volem veure

La novel·la ‘El càstig’ busca trencar les convencions sobre la llengua literària a través del realisme

Guillem Sala, autor d''El càstig'.
Guillem Sala, autor d''El càstig'.

Ha irromput amb força una novetat literària que ha fet preguntar-se sobre el que entenem per llengua literària. Ja passa de vegades. Es tracta d’El càstig, escrita per Guillem Sala i publicada per L’Altra Editorial, que des de la primera frase és tota una declaració d’intencions sobre l’ús del català i el castellà: “La Sandra es lleva tard i pensa vaya mierda, otra vez”, sense signes de puntuació ni altres marques que distingeixin una llengua de l’altra o el pas d’estil indirecte a directe. La mateixa contraportada anuncia per on aniran les coses situant l’acció en un institut de Sant Andreu i fent esment d’una “naturalitat inusual” com a coartada per a la gosadia.

Sala s’incorpora a la sèrie d’escriptors que utilitzen la llengua com un vehicle per a l’autenticitat o el realisme, sobretot a l’hora de definir els personatges, als quals s’afegeix, a més de les descripcions física i psicològica, el comportament lingüístic. N’hi ha més mostres en la literatura recent. Per exemple Marta Rojals, a El cel no és per a tothom, contraposa la terrera Eva amb l’etèria Sara també en el seu idiolecte, amb la primera aferrada a un català normatiu i la segona amb un català interferit a causa de l’ús freqüent del castellà. I la mateixa Irene Solà, que a Canto jo i la muntanya balla busca una llengua genuïna desplegada com una paleta de colors al llarg de la novel·la, recorre al castellà per escriure tot un capítol (El hermanito de todos) perquè així escau al personatge —curiosament, no va ser aquest l’element que li van criticar a la polèmica de l’estiu.

La novel·la de Sala, però, fa un salt endavant a través de dos mecanismes. El primer, estendre un autèntic ventall de possibilitats a l’hora d’imbricar català i castellà en una mateixa llengua literària, i fer-ho sense estridències ni exercicis forçats (l’expressió sang y fecha és meravellosa); tant hi apareixen interferències del castellà en el català com a l’inrevés, o diàlegs en una de les llengües o en totes dues, o personatges —la Sandra protagonista— que parlen amb un personatge en català i amb un altre en castellà. I el segon, i vet aquí la gosadia més destacada, intercalant frases dels personatges en el narrador o fent-lo parlar també amb una llengua interferida empeltant-lo del personatge, com quan diu que la Sandra “es pregunta com podrà desfer-se de l’enganche sexual quan se li acabi l’amor”.

L’exercici d’estil de Sala, coherent, legítim i profundament reeixit, planteja però nombrosos interrogants sobre el sentit de reflectir la realitat en literatura o bé conformar-se amb la versemblança. De fet, la literatura no ha de ser realista, sinó versemblant, de manera que les propostes dels autors que aposten per reflectir la realitat a través de la manera de parlar no haurien de ser més que això, lliures i lícites propostes creatives que no tenen motiu per esdevenir camins per seguir per tothom ni qüestionen models de llengua literària. Les traduccions ens en donen bons exemples. Avui els traductors no es plantegen recórrer a una llengua interferida per reflectir un registre informal malgrat que molts escriptors en català ho facin, i casos com Xavier Pàmies a Una confabulació d’imbècils, ambientada a Nova Orleans, o Pau Vidal a La banda dels nanos, a Nàpols, són bones mostres que no cal recórrer al castellà per garantir la versemblança; és més, seria estrany que algun dels seus personatges digués joder. Però aleshores, ¿és possible bastir un registre informal en català no interferit per a qualsevol realitat que no sigui la pròpiament catalana, però no per a la realitat catalana?

La polèmica sorgeix, però, perquè El càstig actua de mirall del que no volem veure. A Ca la Wenling, Gemma Ruiz fa un exercici de barreja lingüística semblant, però allí el personatge principal és una xinesa en procés d’arrelament que fa servir un castellà de circumstàncies i que resulta simpàtic i tot. I Sala ens enfronta a uns personatges que barregen les dues llengües, o que no fan servir gairebé mai el català, o que ens recorden l’escassa penetració del català en algunes zones metropolitanes. Ens explica el que ja sabem que passa sociolingüísticament, però des d’un territori, la literatura, que sempre ha convertit la llengua en una campana de vidre.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >