Selecciona Edició
Connecta’t
CRÍTICA i

Triomfa, malgrat les retallades, el Don Giovanni del Liceu en “versió covid-19”

Josep Pons dona força a un muntatge de Christof Loy defensat per veus notables i una orquestra en plena forma.

Un assaig de 'Don Giovanni' al Liceu.
Un assaig de 'Don Giovanni' al Liceu. Getty Images

Entre les conseqüències més inesperades de la pandèmia, quedarà en l’historial del Liceu la versió retallada del Don Giovanni, presentada dissabte amb direcció escènica de Christof Loy i musical de Josep Pons. És la primera òpera escenificada de la temporada i tenien a punt la versió vienesa de la genial òpera de Wolfgang Amadeus Mozart amb llibret de Lorenzo da Ponte, però van haver de podar 15 minuts de la partitura per acabar la funció a les onze de la nit, com marca la nova normativa de la Generalitat. Queda estrany Don Giovanni en aquesta “versió covid-19” que, amb pena i resignació per les retallades, va triomfar per la seva qualitat musical i teatral.

La funció va acabar just un parell de minuts abans de l’onze, entre aplaudiments d’un públic que va anar abandonant el teatre de manera ordenada i ràpida. La pandèmia també ha espatllat els canvis d’impressions que els espectadors mantenien abans a les portes del teatre. Toca sortir ràpid i amb el toc de queda a la vista la situació serà encara pitjor.

Després de l’estrena de l’òpera a Praga en 1787, Mozart i Da Ponte van presentar a Viena l’any 1788 una versió retocada i ampliada de Don Giovanni amb una ària alternativa per a Don Ottavio (Dalla sua pace) i una altra de nova per a Donna Elvira (Mi tradì). El pla de xoc contra els rebrots ho ha trastocat tot i, en la seva tornada al Liceu, el dramma giocoso mozartià ha quedat seriosament afectat.

Una vegada descartada, per problemes logístics, la possibilitat d’avançar a les set l’inici de les funcions –el Liceu estudia fer-ho en els pròxims títols–, no hi havia més remei que abreujar el segon acte i reduir la durada del descans a vint minuts per deixar l’espectacle en tres hores. La poda ha fet desaparèixer alguns recitatius, el poc freqüent duettino entre Zerlina i Leoporello, la gran ària Mi tradì i l’escena final. Un sacrifici significatiu per salvar una funció que, malgrat tot, va brillar a la fossa i en escena.

El baríton Christopher Maltman va triomfar donant vida a l’obsessiu seductor amb gran intensitat vocal i accents rotunds i va estar ben secundat per l’òptim Leoporello del baix-baríton Luca Pisaroni, que domina tots els registres del paper. La soprano Miah Persson, que debuta el paper de Donna Anna, se’n surt perfectament amb una veu atractiva i bona línia. La soprano Véronique Gens, Donna Elvira habitual en els últims muntatges del Liceu, broda el retrat del personatge, però la veu acusa el pas del temps.

Molt elegant el tenor Ben Bliss en el difícil paper de Don Ottavio (una pena que no canti Il mio tesoro, que no figura en la versió de Viena) i de gran bellesa vocal i expressiva la Zerlina de la soprano Leonor Bonilla, que fa una parella meravellosa amb el baríton Josep Ramon Olivé com a musical Masetto. El baix Adam Palka completa el repartiment com a convincent Commendatore i el cor del Liceu, amb mascaretes i guardant les distàncies, resol bé les seves intervencions.

La transparència en les textures orquestrals, amb uns efectius reduïts a la fossa, és un dels assoliments de Pons en la seva àgil i flexible lectura, amb tempi ràpids i un fi equilibri entre recitatius –magnífic Dani Espasa al clavicèmbal, ubicat en una llotja lateral–, àries i conjunts. Amb la fossa elevada l’equilibri és més difícil, però l’orquestra respon amb precisió i sentit de cambra.

Des de l’obertura, en la qual veiem el llibertí en un duel, el muntatge de Loy, procedent de l’Òpera de Frankfurt, mostra un Don Giovanni en hores baixes incapaç de culminar les seves conquestes, irritat i envellit, amb la companyia del seu fidel criat Leoporello, en tants aspectes igual de cràpula i misogin que el burlador de Sevilla.

Loy explora la personalitat i psicologia del protagonista en un muntatge amb troballes enginyoses i una escenografia eficaç que utilitza un teló vermell caigut per crear espais en un vetust saló amb contraportes, bigues i sostre ruïnós. El vestuari d’època seria ideal per muntar El burlador de Sevilla, de Tirso de Molina, l’obra que dona ales al mite del Don Juan

Com que els bars continuen tancats, no hi ha servei de càtering i el descans, reduït a vint minuts, no aconsegueix evitar les cues als lavabos. Tot i que es convida els espectadors a quedar-se a la sala per limitar la mobilitat. Com a consol, els pacients espectadors es poden entretenir veient els canvis d’escena a teló obert. Una altra curiositat més en aquest estrany Don Giovanni, en “versió covid-19”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >